RETORN A LES AULES, AMB GRUPS BOMBOLLA
Després d’un any de pandèmia i de parada obligatòria per visitar els centres escolars, he retornat puntualment a les aules gràcies al programa oficial Lletres a les aules de la ILC, que ja torna a ser possible. Una represa esperada, m’atreviria a dir, per ambdues bandes: centres docents i escriptors/es. Aquest any, el programa ofereix l’opció de fer la visita presencial o virtual. En el meu cas, de moment les sol·licituds han sigut presencials, fet que celebro ja que la interacció directa amb l’alumnat em sembla un dels al·licients més enriquidors de la proposta. En les visites presencials hi ha, però, una gran novetat: l’aparició dels grups bombolla. En molts casos, els cursos s’han duplicat o triplicat per baixar la ràtio. Això, a efectes pràctics, implica poder adreçar-se a grups més reduïts però alhora repetir la mateixa xerrada, potser fins a tres cops, en un mateix matí.
Així m’ho vaig trobar en la primera visita assignada, en aquesta ocasió a l’Institut Turó d’en Baldiri de Teià, amb un tercer d’ESO triplicat en grups bombolla. Si ja de per si el curs en qüestió m’imposava cert respecte, repetir-hi tres xerrades el feia créixer. D’altra banda, la meva visita estava vinculada a llegir un text teatral, un gènere al qual no estan especialment habituats/es. Conscient del poc costum entre joves de llegir teatre i, fins i tot, d’anar-hi – l’any de confinament tampoc no hi ajudava-, em plantejava com generar-los confiança de bon començament. L’argument de l’obra en qüestió – Explica’m un conte– permetia punts de connexió i, en alguns casos, generar empatia; així doncs vaig partir del contingut per iniciar la sessió. Parlar, comentar, debatre; generar confiança amb un grup de joves a qui veus per primer cop i a qui segurament no tornaràs a veure. Un cop situada, la lectura en veu alta era el següent repte. Posar-se en la pell del personatge, donar-hi entonació, llegir amb fluïdesa. Perdre la vergonya. El fet de poder llegir oralment un text i treure-hi punta amb els personatges ens va donar prou joc per trencar el gel, fer preguntes, parlar de les particularitats de la literatura dramàtica i, en definitiva, que la primera sessió transcorregués àgilment. Així va arribar la segona hora, ja amb la confiança de la classe prèvia, i els punts febles detectats. Curiosament, allò que més havia funcionat en la sessió anterior no necessàriament coincidiria en la següent, i a la inversa: en la següent sessió descobria nous jocs que en l’altra no havia detectat. Cada classe, una realitat. Finalment, va arribar el moment de la tercera i darrera sessió del matí; per aquelles que no hi estem acostumades o que ja de per si tenim la veu una mica perjudicada, l’intensiu es començava a fer notar… Tanmateix, la bona rebuda es va repetir, potser m’atreviria a dir que ja tenia el terreny preparat, tenint en compte que l’alumnat venia del descans del pati i ja havia rebut feedback dels companys/es. M’ho posaven fàcil. I que fos novament un petit grup bombolla, també.
Així vaig acabar la triple sessió, amb aquella sensació de repte superat i d’energia generada. Defensora com soc del fet de llegir el teatre i cultivar-ne l’hàbit, per generar també espectadors/es del present i futur, aquesta triple experiència em va corroborar que la lectura d’un text teatral contemporani és una bona proposta per seguir oferint als centres de secundària. Tant és així, que en sortir de la visita vam acordar repetir un taller semblant amb els de quart. Tal com deia a l’inici, celebro el retorn d’aquesta necessària iniciativa que, com tantes altres coses, la pandèmia havia deixat en pausa.
