Em faig creus del que va passar fa pocs dies en la visita a l’Ies Dr.Puigvert de Barcelona, un centre d’alta complexitat que ja havia visitat en altres ocasions, aquesta vegada convidat per la Institució de les Lletres Catalanes. Ras i curt em vaig sentir admirat com un futbolista milionari, com l’alcalde a la inauguració d’un nou tram de carretera o com un influencer parlant en un estadi. La literatura pot provocar bogeria? O és l’autor qui pot provocar un estat exultant entre els seus lectors?
Tot suma. D’entrada una organització impecable. El nombre elevadíssim de lectors del llibre va portar-me a un espai prou gran per encabir-ne una setantena d’estudiants d’ESO mentre per streaming s’emetia la meva presentació que era seguida en altres classes . Les pantalles amplifiquen? O dit d’una altra manera, el mitjà és el missatge que defensava McLuhan? Sigui el que sigui després del fòrum i de les signatures corresponents em vaig passejar per les diverses aules on era rebut com una estrella signant pilotes de futbol, mans i braços, llibres i punts de llibres. En descobrir les meves xarxes va començar a córrer la brama d’uns i d’altres demanant als companys que em seguissin. Resultat: en arribar a casa tenia una quarantena més de seguidors a tiktok i a instagram al crit de “seguiu-lo és un ídol”.
No sé si coneixen el significat precís de la paraula: “ Imatge d’una divinitat”.
2 m. [LC] “Persona o cosa que és objecte d’un culte, excessivament amada”. 8DIEC)
Em sabria greu contradir-los en dir que no soc cap divinitat: que hi vaig anar en metro i no surant pas pels aires entre vestidures glamuroses. Però per altra banda ser objecte de culte o ser excessivament estimat acaba essent un dels somnis mai arribats de tot escriptor català i més del que ens dediquem a la literatura infantil i juvenil , altrament dit “els invisibles” en paraules de Gemma Lienas.
Ara bé, si es produeix una situació d’èxit així cal cercar les raons. Així que sumo a una organització perfecte un llibre que atrapa –El Manuscrit de les Bèsties, Premi Barcanova 2005 i Ningú és un Zombi i un autor (jo) que té prou taules i anys per fer-la grossa: tota presentació ha de ser una festa de gest, de parla, d’acció, de lliurament. Que menys que dedicar dues hores de la teva vida a aquells que hi ha dedicat mé s temps a llegir i a treballar el llibre i fer-ho com si qui arribés fou Mister Marshall carregat d’Il·lusions.
Quin luxe fer sentir a un escriptor com una celebrity de lletres. Moltes gràcies als organitzadors. Companys i companyes d’escriptura…aneu al Dr. Puigvert. La visita us guarirà de melangies, tristors postpandèmiques i desil·lusions. I sortireu amb vint anys menys. I és que la bona literatura i els bons lectors són la millor medicina per l’ànima! Oi, doctor?
