Un dia radiant de maig, calor d’estiu amb flaire de vacances. He baixat a Barberà del Vallès amb transport públic i això m’ha permès travessar un poble que només coneixia de nom. Des de l’estació fins a l’escola és un passeig de vint minuts. He passat pel costat del Teatre Municipal Cooperativa, que ocupa el lloc de l’antiga i popular Cooperativa. He enfilat el carrer Nemesi Valls i el google m’informa que el nom correspon a un personatge que va ser jutge de la ciutat i un dels fundadors de La Cooperativa (agrícola) que va néixer a principis de segle XX, un centre d’activitat econòmica, social, cultural i festiva.
L’escola queda una mica apartada i està situada al costat de l’Institut; darrere els dos edificis hi ha camps i bosc, que el seu nom sigui Escola del Bosc, li escau a la perfecció. Tot just entrar a l’edifici retrocedeixo fins als anys vuitanta, quan estudiava català a l’Escola Catalunya de Sabadell. El disseny de l’edifici és idèntic, una gran claraboia zenital que dóna llum interior i les aules estan distribuïdes al voltant de passadissos oberts al hall. La conserge em rep i em porta fins a la classe de sisè A.
Hi ha programades tres xerrades pels tres cursos de sisè. L’Anna, la Sílvia i la Tina, les tres tutores, han treballat el llibre i elles i els alumnes m’esperen. Tinc per costum fer la xerrada amb un Power Point que m’ajuda a centrar l’explicació, però els alumnes han preparat preguntes i decideixo prescindir del Power. El tema de Palmira i l’efecte crisàlide és la guerra de Síria vista des de la perspectiva d’una nena de Barcelona. A partir d’un treball proposat pel Climent, el professor; la protagonista, la Palmira, descobrirà una realitat que ignorava. L’humor i el drama hi són a parts iguals, la relació de Palmira i la seva germana està plena de situacions divertides, que es contraposa amb la duresa de la vida de Palmira Bathich, la nena siriana, a qui la guerra li ha pres la família i tot allò que estima i ara viu en un camp de refugiats al Líban. El relat comença amb una pregunta de la Palmira de Barcelona quan veu, a la televisió, un reportatge sobre els camps de refugiats, i on apareix la Palmira Bathich; i aleshores, la protagonista es pregunta: I si jo fos ella?
L’hora de durada de la xerrada se’m fa curta, no hi ha res que m’agradi més que reflexionar sobre allò que suggereixen les lectures. Durant tres hores no paro de xerrar, una pregunta s’encadena amb la següent i, d’entre les preguntes n’hi ha algunes de força originals que no m’havien fet mai abans: Què faries si fossis presidenta d’un país? Amb quin escriptor escriuries un llibre? Què fas per promocionar els teus llibres?
L’entusiasme de les mestres per la lectura és directament proporcional a l’interès dels nois per llegir. A L’Escola del Bosc, la llengua castellana és la que impera i intueixo que la feina no és senzilla, tanmateix, els alumnes estan motivats i la il·lusió per rebre’m, preguntar i escoltar és excel·lent.
Les professores m’expliquen que la lectura del llibre les ha inspirat a fer el mateix treball que el professor de la Palmira; això em demostra que la ficció també pot esdevenir realitat. Després de les tres sessions, l’Anna em dóna unes “cartes” que han escrit els nens i nenes agraint-me la visita. Em fa feliç descobrir que hi ha vocacions literàries, i alguns que no llegien massa han afirmat que, a partir d’ara, ho faran una mica més, ja que s’han adonat de la importància de la lectura.
Un llibre no acaba d’existir fins que no ha estat llegit; les tutores i els nens i nenes de l’Escola del Bosc han fet possible que Palmira i l’efecte crisàlide surti de les pàgines impreses i esdevingui vivència i reflexió.
Ha estat un gran plaer compartir el matí amb tots vosaltres, Escola del bosc!
