Entren a l’aula tots junts, però no amb el mateix rebombori amb què les visites a instituts em tenen acostumat. Arriben mig adormits —és primera hora—, i sota les mascaretes intueixo una vintena llarga de cares rialleres i mirades de curiositat. Com serà fer una xerrada amb un públic selecte d’emmascarats?, em pregunto. La Maria Carme, una de les professores del centre, m’ho comentava fa un moment: “Com que són de primer, ja els he conegut amb mascareta, i alguns no sé quina cara fan quan no la duen; de fet, quan són al pati amb l’entrepà de vegades se m’adrecen i els he de demanar que se la posin per reconèixer-los”. Un parell d’alumnes agosarats em treuen dels meus pensaments: se m’apropen de seguida a fer una encaixada, que esquivo amb un responsable cop de colze. Ets l’autor?, diuen. Sí, sí, ara us ho explico. Fetes les presentacions, a mida que vaig responent preguntes, me n’adono que la cosa rutlla; reaccionen positivament a les meves respostes, riuen bastant els acudits i m’alegren el matí quan s’obliden del full de preguntes que tenien preparades i em comencen a preguntar dubtes espontanis, d’aquells que els han sorgit a mida que parlàvem. Per fi, això ja no és una conferència, és un diàleg, i ben interessant. Ja us tinc, i pel que llegeixo entre línies, el meu llibre us ha interessat. Així doncs, quan arriba la pregunta estrella, que també té la seva explicació estrella, la responc amb més seguretat que les demés. Que per què escric per a joves? Perquè ningú tracta els personatges millor que vosaltres. Perquè només els joves sou capaços de viure el que llegiu d’una manera tan autèntica i visceral. Amb el temps, us en recordareu. Allò que esteu llegint ara ho dureu amb vosaltres per a tota la vida. I, quan marxo de classe, el somriure em vessa de la mascareta, perquè penso que, potser, un dels meus llibres aconseguirà marcar algú com a mi em van marcar les lectures que vaig fer de jove.

Rubèn Montañá