El treball d’un escriptor és solitari, necessita concentració, i tenim poques ocasions de conèixer el ressò de la nostra obra entre els lectors. De vegades se’ns convida a participar en algun club de lectura o, als qui ens hem endinsat en el gènere de la literatura infantil i juvenil, se’ns demana d’anar a les escoles i als instituts per parlar d’un llibre nostre. Gràcies al programa “Lletres a les aules” de la Institució de les Lletres Catalanes, el passat divendres 23 de febrer de 2024 vaig tenir l’oportunitat de visitar l’escola El Carmel de Barcelona, un centre públic situat al cor del barri que li dona nom. El propòsit de la trobada era xerrar amb els xiquets i les xiquetes que havien llegit Bruna la bruixa i el secret de l’Encantada, un llibre meu publicat per Animallibres. Amb franquesa, aquestes visites em provoquen sempre una miqueta de neguit, i  més en aquest cas que havia de fer un trajecte llarg, des de Catarroja, que és quasi com dir València, fins a Barcelona. De primer el neguit logístic, perquè havia de confiar en RENFE per no arribar tard, i tothom sap que la puntualitat de la companyia ferroviària és d’una inconstància irritant; l’altre neguit és el fet mateix de la trobada: hauran llegit el llibre?, els hi haurà interessat?, s’hi produirà la sintonia?

Normalment, aquestes trobades les faig amb grups d’adolescents, m’escolten més o menys però sé com parlar-hi i ens entenem. Bruna la bruixa i el secret de l’Encantada està destinat als lectors més menuts. Així, doncs, el meu auditori tenia al voltant de vuit anys, una edat que no admet els fingiments.

Aquesta vegada RENFE es va portar bé i això em va permetre arribar d’hora i vaig poder parlar amb el professorat sobre la idiosincràsia dels escolars. Sé per experiència que aquestes trobades funcionen millor si el professorat s’hi implica, si han fet un treball d’animació lectora prèvia i han sabut encendre en els seus alumnes el cuquet de la curiositat. L’entusiasme contagia l’entusiasme, no n’hi ha més. Així que gràcies a Carme, a Sílvia i a Miguel.

Més o menys arraïmats, els seus alumnes van entrar a l’aula que ens havien preparat i vam fer un rogle. Durant una hora llarga vam parlar de Bruna, l’aprenenta de bruixa, del seu amic Miquel i del donyet entremaliat que els acompanya. Volien conèixer el secret de l’Encantada, perquè volien saber com era una fada, o com eren les malifetes de la bubota i els ets i uts de cada personatge. Per descomptat que vam parlar dels missatges de l’obra, cadascun de nosaltres com millor sabíem. Estaven molt interessats a saber com havia fet el llibre, si personalment escrivia tots els exemplars que es venien, i també em van donar notícies dels llibres que ells mateixos havien escrit, folis que enganxaven amb cola, no em va quedar clar el procediment d’impressió, però les preguntes se succeïen a un ritme vertiginós. Molts d’aquests infants, segons em van dir, provenen d’una emigració recent i diversa, i va ser un plaer respondre a les seues preguntes i contemplar les seues cares de satisfacció. És tan bonic veure com s’expressen les emocions i com s’encenen les guspires de la intel·ligència! Al final em van preguntar si me’n recordaria d’ells, i els vaig dir que un escriptor no pot escriure si no s’amara de moments com aquell, de què hem d’escriure sinó del que vivim?, i que per a mi aquella trobada era ja un record inesborrable.

Paqual Alapont

No exagero (gaire) si dic que el que dona més sentit al que escric és precisament conèixer i poder parlar amb els meus lectors més joves (o més petits, en alguns casos). Són lectors atents, agraïts i —el que valoro més— sincers. És el primer que els demano, de seguida que m’hi adreço: que no tinguin pèls a la llengua, que en una aula hi aprenem tots. Escriure és una feina solitària i conèixer qui et llegeix és un luxe, sobretot si aconsegueixes que et diguin realment el que pensen, que no és fàcil. No és fàcil perquè d’entrada ets una desconeguda que se’ls planta al davant i no saben quin peu calces. No és fàcil perquè saben que ets l’autora del que han llegit i això els imposa o els reprimeix, segons com. Els primers minuts són crucials per inspirar-los confiança, que vegin que no mossegues, que ets com ells, o com els seus mestres, més aviat, que has vingut a escoltar-los i a respondre tot el que preguntin. Sempre surto de l’aula satisfeta, fins i tot amb els grups que m’ho posen difícil, perquè sé que algú (a banda de mi!) en traurà profit, d’aquella trobada. De vegades és només un alumne, aquell que no ha dit res durant tota la sessió però que he notat que em mirava i m’escoltava atentament, i que quan ha acabat la xerrada se m’ha acostat i m’ha fet les seves preguntes en la intimitat. De vegades ni tan sols gosa acostar-se’m al final, però jo sempre els detecto, són uns ulls enormes i una posició corporal d’atenció plena.

Aquest any, si em fixo en els centres que he visitat, he de dir que hi ha hagut varietat: des d’escoles amb molts recursos i amb mestres motivadíssims i assortidíssims d’eines fins a escoles més complexes, menys assortides i amb mestres que treuen la motivació d’on no n’hi ha ni en raja, de sota les pedres, si cal. Els mestres són la clau. Ho tinc claríssim de fa anys. Els mestres més que els recursos, però si són mestres motivats i ben formats i a més tenen recursos llavors ja és apoteòsic.

Fa quatre dies que van fer-se públiques unes dades ben preocupants sobre els nivells de comprensió lectora a les escoles. Doncs ho repeteixo: els mestres són la clau. Ho he vist amb els meus ulls. Hi ha criatures, joves, que els únics llibres que veuran, que tocaran, que llegiran, són els de l’escola, l’institut. La seva situació familiar, econòmica, social els allunya dels llibres. El centre educatiu és la seva única oportunitat de contacte no amb els llibres sinó amb la cultura. Hi posem tots els recursos?

Acabo amb un exemple concret: l’escola Remolins, de Tortosa. Escola pública. Recursos justos. El perfil de l’alumnat és el que us deia al paràgraf anterior. Hi he passat un matí, amb els alumnes de cinquè i sisè de Primària. I amb els seus mestres. De les millors experiències del curs, perquè veus que l’únic que cal és un llibre i un bon mestre. Vam fer la xerrada a la biblioteca, que just abans que jo hi entrés era plena de mares d’alumnes, la majoria abillades amb hijabs. La biblioteca de la Remolins era un espai petit, poc assortit si la comparem amb segons quins centres, però viu i aprofitat al màxim. I això es nota quan parles amb els alumnes, perquè, com deia al principi, són sincers. Els nois i noies de la Remolins m’ho van dir tot en dues hores, fins i tot els que no van parlar. Ells sols ja donen sentit a tots els viatges en tren, retards i maldecaps d’aquest curs que acabo amb la satisfacció d’haver donat tot el que he pogut a totes les aules que he visitat, fins i tot quan la sessió no ha acabat amb la signatura d’exemplars de rigor perquè els llibres eren socialitzats, ho he de dir.

Així que només em queda dir: gràcies i, sobretot, fins al curs que ve!

Tina Vallès