No hi ha res més emocionant que parlar amb nois i noies que han llegit Palmira i l’efecte crisàlide (Premi Atrapallibres 2021). És en aquestes trobades quan finalitza el cicle de l’escriptura i soc conscient de l’efecte que ha produït la lectura d’una novel·la escrita fa uns quants anys.
Visitar escoles permet que els alumnes descobreixin què i qui hi ha darrere la història; tots junts podem anar més enllà de l’argument i analitzar els diferents nivells de comprensió que proporciona el relat, si més no, aquests és el meu propòsit. El dimecres, 11 de juny, amb un sol de justícia i una calor intensa, més pròpia d’estiu que de primavera, visito l’Escola del Bosc de Barberà del Vallès, una escola d’alta complexitat, on alguns alumnes parlen català amb dificultat. Em rep la tutora de sisè i coordinadora del cicle, la Raquel Jiménez. Sempre he pensat que les ganes de començar a llegir dels alumnes sorgeix de la motivació que genera qui proposa la lectura i, sense cap mena de dubte, la Raquel és d’aquelles persones que encomana entusiasme.
L’activitat es fa a la sala d’actes –i gimnàs- de l’escola. Els quaranta-tres nois i noies, refrescats per un parell de ventiladors, es van disposar, tant a escoltar allò que jo els havia de dir com a fer-me les preguntes que havien preparat a l’aula. Normalment, utilitzo un Power Point per acompanyar-me, em serveix de guia per a fer l’exposició, però aviat intueixo que la calor i l’hora –són dos quarts de dotze del migdia— dificultaran aconseguir la seva atenció, i faig un gir de guió convertint explicacions en preguntes que cal anar ajustant fins arribar a la resposta correcta.
La novel·la parla de la guerra de Síria vista des del punt de vista de la Palmira, una nena de Barcelona que es posarà en la pell de nens viuen entremig de pèrdua i devastació; un tema que, per desgràcia, és una realitat molt actual.
Iniciem la xerrada parlant dels personatges i del SENTIT del relat, i després d’algunes preguntes i explicacions, arribem al títol del segon capítol: I si jo fos ella?, on queda sintetitzat el TEMA de l’obra. En aquest capítol, la Palmira, veu per la televisió a la Palmira Batich, una nena siriana que viu en un camp de refugiats. La idea de comprendre a l’altra posant-se en la seva pell és un exercici fonamental per exercitar l’empatia. A continuació també s’analitza el significat de la paraula crisàlide del títol, de quina manera es trena el drama – de la guerra— i l’humor que genera la relació de la protagonista amb la seva germana i el seu veí, el Camps. Ara bé, l’anàlisi dels girs argumentals que proporcionen tensió dramàtica, els passo una mica per alt, però insisteixo en un punt fonamental de la història: L’important no és ser protagonista d’allò que fem, l’important és allò que fem per ajudar als altres, és per això que en l’últim capítol, després de la gesta que han aconseguit la Palmira i el Sergi Camps, la noia evita sortir davant les càmeres de T.V., i fa que parli una de les seves millors amigues. Sospito que a alguns, pocs, no hi estan massa d’acord, però el dard està llançat i esperem que germini. La maduresa d’algunes de les seves intervencions em fan adonar, que som més a prop de primer de l’ESO que de sisè de primària. Afegeixo que llegir, a més d’entreteniment i diversió, permet fer-nos preguntes que potencien el pensament i l’esperit crític. Vet aquí la importància de la lectura!
Una noia em diu que li agradaria ser escriptora. La recomanació que li faig és que llegeixi molt – la mestra de l’escriptor/a és la lectura-, escolti molt als altres, que es pregunti per què la gent fa el que fa i busqui possibles respostes, també li dic que visqui intensament i recordi sempre que escriure és en realitat REESCRIURE i que abans de donar per definitiu un text, haurà de llençar molts esborranys, en definitiva, aprendre a aprendre, com tantes coses hi ha a la vida!
Per acabar, vull expressar la meva més sincera gratitud a la ILC i al programa Autors a les aules per fer possible l’encontre. Trobar-me amb els lectors és una experiència inigualable i cada visita deixa empremta. Mil gràcies, de tot cor! L’any vinent tornarem!
Bon estiu i bona lectura!
Gisela Pou
Al món hi ha molts incendis/problemes que necessiten gotes de solucions i la Mia, la nena protagonista del conte, té la idea, en una tarda de pluja, de buscar, a la seva classe, els problemes/focs que més els preocupen i, després, fer pluges de idees per triar una o dues gotes de solucions i passar a l’acció ajudant així a millorar el món entre tots.
A fora, a les deu del matí, cau un xim-xim. Em trobo amb una aula (la de música) plena d’estudiants a pesar que aquell dia molts fan vaga pel 8M (som a divendres 7 de març). Unes quantes ens diuen que han fet vaga però que han vingut igualment a la xerrada. Hi ha alumnes de diverses classes, tots fan quart d’ESO i tots s’han llegit “A casa teníem un himne” (fins i tot, n’han fet un examen).
Vaig marxar de Gurb, dos dies abans, sentint la por preescènica que sempre m’envaeix quan he de parlar davant del públic. Havia de trobar la manera d’esvair-la. «Connectaré amb els infants? I amb les professores? Tindré prou coses a dir?… Vull arribar a tots els alumnes i també a les professores, vull fer sentir la poesia en el doble sentit de la paraula». El paisatge canviant des de Gurb a Ulldecona va actuar de bàlsam i em va connectar amb el que volia transmetre als alumnes de l’Institut.
uns revolts envoltats de vinya. A la seva escola, Rossend Giol, els 11 alumnes que acull en total em reben amb alegria. Avui és un dia especial per vàries raons: s’acaba el trimestre, amb l’inici de les esperades vacances de Setmana Santa i, com ja es tradició, es trobaran les tres escoles que integren la zer del Baix Priorat: això vol dir la del Masroig, la de Bellmunt del Priorat i la de Porrera, que en aquesta ocasió farà d’amfitriona. Per a l’ocasió d’avui, l’equip directiu ha pensat una activitat literària i alhora artística; una trobada amb l’escriptora d’un conte que té molt a veure amb el territori que els envolta. L’escriptora soc jo, i el conte, “El raïm inquiet”, publicat per Arola editors, que explica a través d’un gotim impacient tot el procés i aventura de convertir-se en vi.
Aquells que recelen dels centres educatius on conviuen estudiants de diverses procedències ignoren que la diversitat humana que es troba a les seves aules és la base de la riquesa cultural, social i també econòmica del món d’avui. A la riba del Besòs, l’IES Can Peixauet, de Santa Coloma de Gramenet, és una escola lluminosa, moderna i àmplia, amb un equip de professors jove i compromès amb l’educació, on hi estudien noies i nois arribats d’arreu. Fa uns dies en vaig conèixer una seixantena.
El silenci, quan parla qui l’ha escrit -jo, en aquest cas- és absolut i es percep atent i expectant. Però dura poc perquè almenys en el meu cas, prefereixo la interacció, les opinions, les preguntes, el què els sembla… I això és el que va passar, que la conversa es va allargar fins que el rellotge (a les escoles, sagrat), va dir que fins aquí hem arribat.
El propòsit de la trobada era xerrar amb els xiquets i les xiquetes que havien llegit Bruna la bruixa i el secret de l’Encantada, un llibre meu publicat per Animallibres. Amb franquesa, aquestes visites em provoquen sempre una miqueta de neguit, i més en aquest cas que havia de fer un trajecte llarg, des de Catarroja, que és quasi com dir València, fins a Barcelona. De primer el neguit logístic, perquè havia de confiar en RENFE per no arribar tard, i tothom sap que la puntualitat de la companyia ferroviària és d’una inconstància irritant; l’altre neguit és el fet mateix de la trobada: hauran llegit el llibre?, els hi haurà interessat?, s’hi produirà la sintonia?
Institució de les Lletres Catalanes 