Imatge Carles Sala

Lletres a les Aules a Organyà, Peramola i Coll de Nargó, per Carles Sala

Tot i que el present blog va de llibres, d’alumnes i de visites d’escriptors xerraires, permeteu-me que comenci aquest text explicant una petita intimitat sobre casa meva; bé, això si es pot considerar intimitat parlar de la decoració de l’habitació on un dorm…

La veritat és que la cambra en qüestió es pot dir que més aviat buideja, per allò que diuen que l’excés d’objectes no ajuda a conciliar el son. Però una de les poques coses que hi ha en una de les lleixes és una capsa de cartró folrada amb una fotografia d’una muntanya i unes lletres que diuen: “14 D’ABRIL. ORGANYÀ”.

Quina és la muntanya de la foto? Doncs la muntanya de Santa Fe, un cim de més de 1.200 metres que custodia el poble d’Organyà des del primer dels seus dies.

I què va passar un 14 d’abril de fa temps? Doncs a part d’algun fet històric no poc remarcable, vaig tenir la sort de visitar per primer cop els amics de l’escola Miret i Sans, que son els qui em van regalar l’esmentada capsa.

Cobreta del llibre "La bruixeta Rosaura" Coberta del llibre "Cornèlius i el rebost d'impossibles Coberta de "Flairosa, la bruixa dels sabons"

Anant al tema que ens ocupa, deixeu-me dir que hi ha una cosa que m’agrada encara un xic més que anar a visitar una escola com la d’Organyà, que és tornar-hi una segona vegada. I això és just el que he fet fa pocs dies: els alumnes de tota la ZER Narieda (Organyà, Peramola i Coll de Nargó), després de llegir “La bruixeta Rosaura”, “Flairosa, la bruixa dels sabons” i “Cornèlius i el rebost d’impossibles”, em van convidar a visitar-los. I, per descomptat, no m’ho vaig fer dir dos cops!

Fa pocs dies, vaig agafar la furgoneta i vaig enfilar muntanya amunt cap a la terra de les Homilies. I us puc assegurar que, tot i que el GPS em va fer una broma i em va desviar del recorregut, va ser la muntanya de Santa Fe (la qual conec bé de veure’n la foto cada matí en despertar-me…) qui em va indicar el camí correcte.

Un cop allà, em vaig trobar amb uns lectors i lectores àvids, encantadors i amb una grapat de preguntes per fer. Un regal, vaja!

Vam parlar de la inspiració, dels personatges, dels arguments… Vam mirar paperots plens d’idees, guions de la mida d’un pòster, llibres escrits en Braille… I finalment, després d’una estona més que agradable, ens vam acomiadar amb la sensació de conèixer-nos des de feia temps.

Un plaer immens, amics i amigues de la ZER Narieda. Gràcies per convidar-me. Gràcies per llegir-me. Gràcies per la fidelitat.

Per part meva, ja us ho puc dir ara: estic preparat per tornar!

Carles Sala

Carles Sala amb els alumnes de la ZER

Pilar Garriga a l'Institut Sant Pol de Mar

Pilar Garriga a l’Institut de Sant Pol de Mar

Dijous 9 de febrer vaig visitar per primera vegada l’Institut de Sant Pol de Mar, dins del programa “Lletres a les Aules” de la Institució de les Lletres Catalanes.

També era la primera vegada que anava a aquest poble de la costa, tan a prop de Barcelona.

Sant Pol em va sorprendre gratament.

Sant Pol és una vila del Maresme, situada al litoral, ben bé al costat del mar.

"Un estiu a Borneo" cobertaEn Xavier, el professor,  m’havia informat que no faríem la xerrada amb els alumnes de primer d’ESO a l’Institut, que la faríem en un local que l’ajuntament cedia per a l’ocasió.

L’Institut està ubicat en uns barracons al costat del Parc del Litoral, i no hi havia cabuda per fer la xerrada els dos grups alhora.

Per arribar a l’Ajuntament havia de travessar el pont de ferro que unia el Parc i el poble, i arribar pel carrer principal fins arran de la via del tren i de la línia de platja.

L’Ajuntament, a tocar del tren i de la platja, en pocs metres, era realment curiós. No l’havia vist mai de tan a prop.

Els alumnes de primer d’ESO ja m’esperaven i vaig parlar sobre el meu llibre Un estiu a Borneo. Vaig parlar del fet d’escriure, de la meva trajectòria personal, de com se m’havia ocorregut fer un llibre sobre els primats, sobre els orangutans i Borneo, i vaig tenir una grata sorpresa, perquè, després de la meva visita, tenien força preguntes i tenien interès per saber més sobre el món dels primats.

Llàstima que se’m va fer curta la sessió perquè els alumnes havien de tornar a l’Institut.

Després de la xerrada, vaig fer una volta pel poble, que s’enfilava des del mar fins al turó, per carrers i carrerons empinats, fent ziga-zaga, amb parets blanques i cases modernistes de principis del segle passat, que recordaven un bonic poble d’estiueig que no havia perdut la seva essència.

Des de dalt, podia contemplar la platja de les barques i l’Ermita de Sant Pau, un edifici tot blanc, a dalt d’un turonet, i l’estació de tren, que cada mitja hora o menys rebia el tren puntual.

De tornada a l’aparcament del Parc del  Litoral, vaig creuar pel pont de ferro, sobre la Riera de Sant Pol, un pont que em recordà la marca Eiffel. Em recordava la Tour Eiffel, la forma i el color. Per aquest pont, antigament, hi passava el tren. Era una via de tren, sense tren.

Pilar Garriga

 

Visita de l’Olga Besolí a dos col·legis de les Terres de l’Ebre

El dijous, 9 de febrer,  he visitat l’escola Dr. Ferran de Corbera d’Ebre, una escola petita on m’esperaven uns 50 alumnes.

M’he instal·lat a l’entrada. Mentre els xiquets s’acomodaven, he preparat tot el fato que portava per a la xerrada.

Material Olga Besolí sessió Lletres AulesPerò no he estat sola; m’ha acompanyat la meva germana, l’Ester Besolí. Ella és la il·lustradora dels contes, que signem sota el pseudònim de Germanes Besolí.

M’he presentat i he explicat com va sorgir la idea de crear un conte protagonitzat per un xiquet que es diu Muniatto i que està inspirat en el pallasso Muniatto Xou. I és que va ser un regal de Sant Jordi per al Muniatto de veritat!

També que vam portar un exemplar manuscrit del conte a la Fira Literària de Móra d’Ebre i allí vam contactar amb Onada Edicions, l’editorial que ha publicat els ja 22 contes de la col·lecció. Els xiquets s’han divertit molt  amb les anècdotes que acompanyen aquesta aventura.

Després, com no! Els he mostrat com son els contes, amb la seva part de text i de dibuix. Els xiquets han pogut veure com es dibuixa el Muniatto en directe i, com jo sóc conta contes, els he contat un dels contes de la col·lecció. Com s’han divertit quan em queien els bolets al terra perquè no hi cabien a la cistella!!! I és que no es pot anar a buscar bolets d’aquesta manera!

I  com els xiquets son curiosos per naturalesa, m’han fet una muntanya de preguntes sobre els contes, l’escriptura i el procés de creació. Molts han comentat que els agrada pintar i dibuixar… potser seran futurs artistes! I no m’estranya, en un ambient tant creatiu i inspirador!

L’escola ha decidit comprar uns quants contes per a la seva biblioteca, i complementar amb ells els que ja tenien de la col·lecció.

I tots contents! Ha estat una visita enriquidora, en un ambient molt familiar i una escola amb molt d’encant.

El divendres, 10 de febrer,  he visitat el col·legi Teresià de Tortosa i a l’aula de P5 m’esperaven 25 alumnes de preescolar.

Els xiquets no sabien que hi anava. Ha estat tota una sorpresa per a ells, sobretot quan m’han vist posant un munt de fato damunt una taula! El col·legi ha mantingut en secret la meua visita i ha estat tot un encert.

Acompanyada de la meua germana, he fet el mateix plantejament que el dia anterior, primer parlant de com va sorgir la col·lecció i després mostrant com són els contes. Tot i així, molts d’ells ja coneixien els Contes de Muniatto. És el que passa quan jugues a casa!

Aquest cop he aprofitat que tenien una pantalla ben gran a l’aula per a què Muniatto Xou en persona els saludés! Ho portava gravat en un pendrive.

També han vist com es dibuixa un Muniatto en directe i han estat molt atents quan els he contat un dels contes. Altre cop m’han caigut els bolets i se n’han rigut molt!

I després… tots tenien moltíssimes preguntes a fer.

Jo, per la meua banda, he fet alguns descobriments importants: a alguns d’ells els hi agrada molt llegir i a classe ja comencen amb la lletra lligada. És clar, ja són de P5!

I al final de la visita… Oh, sorpresa! Una petita m’ha donat una abraçada gran com una casa. Ha estat tan bonic compartir amb ells l’amor per la lectura…

Estic segura que seran uns petits grans lectors.

 

Olga Besolí

Autora dels Contes de Muniatto

Autors a les Aules

Tarda poètica amb na Llucia Palliser – Lletres Compartides

Llucia Palliser a la Llagosta
Llucia Palliser a la Llagosta

El passat 20 d’octubre, l’alumnat del CFA La Llagosta va gaudir de la visita i la prosa de la inigualable Llucia Palliser, poetessa menorquina, pionera de la poesia femenina de la Lluna.

Amb una fusió de recital de poesia pròpia, anècdotes de la seva vida i la resposta a les incessants preguntes d’un alumnat encantat per la prosa, la tarda tardoral va captivar les nostres ments i els nostres cors.

Com diria l’Esther, professora nostra i promotora de tan inoblidable acte: “La poesia és un estil que sempre els fa por, els fa sentir insegurs perquè no saben si ho interpreten bé o malament, si fan el ridícul o no. Amb el seu llibre hem trencat aquesta paret i han gaudit treballant-la a classe i durant l’acte. La Llucia també ha treballat en favor de trencar aquests prejudicis, els ha donat seguretat i ha reforçat la nostra tasca.

Una altra cosa molt important és que hem normalitzat una mica més la llengua. Els alumnes ja saben que el català de Menorca s’entén, que hi ha petites diferències però ara ja veuen que és veritat que la nostra comunitat lingüística va més enllà de Catalunya.

Hem fet una amiga!”

Després de l’acte, mentre ens acomiadàvem i la Llucia signava llibres, els alumnes van demanar de fer el viatge de final de curs a Menorca! A la Llucia no li va caldre que li diguessin dues vegades, que ella que sí, que tots cap a Menorca.

Com diria na Llucia: hem xalat de valent!

Com a comiat, voldríem agrair a la responsable del programa “Lletres compartides” per haver possibilitat aquest esdeveniment i a la nostra companya l’Esther per haver-ho gestionat, i sobretot, a la Llucia, per haver-nos visitat i fer-nos gaudir intel·lectualment.


Article original publicat a  CFA La Llagosta

Laura Bernis Prat a l’escola Ignasi Melé i Farré de Tossa de Mar

El dijous 31 de març vaig viatjar fins a Tossa de Mar per conèixer els nens i nenes de 4t de l’escola Ignasi Melé i Farré. A causa de la pandèmia, per tal de poder fer l’activitat literària a tots els grups bombolla alhora, l’escola va reservar una sala ben gran a l’Ajuntament.

Un cop tot estava a punt, ben puntuals, van arribar els alumnes. Tots, amb il·lusió als ulls, amb ganes de fer-me mil preguntes i, sobretot, de passar una bona estona parlant dels llibres de “Les Històries de Labepra”.

S’havien llegit “Les Històries de Labepra” i alguns ja havien començat la segona part, “Les Històries de Labepra i l’Espasa Negra”, que és la continuació del primer volum. Sempre començo les meves activitats explicant la meva experiència com a jove escriptora, com va ser això de començar a escriure amb tan sols 12 anys i com, des de llavors, l’escriptura forma part de mi. M’escoltaven amb molta atenció.

Els professors m’havien explicat que als nens els havia encantat la lectura dels meus llibres i que l’havien treballat molt. I es va notar que era cert…

Per una banda, quantes preguntes que em van fer! Vam poder parlar de creativitat, de l’esforç, però també de la diversió que hi ha en el procés d’escriptura, també de la creació de personatges… i tantes altres qüestions que volien saber.

I per altra banda, em van fer una bona sorpresa. Em van mostrar un vídeo amb un recull de tota la feinada que havien fet al voltant dels meus llibres: treballs escrits, dibuixos, murals que ocupaven totes les parets de les aules, una banda sonora per a la lectura amb diferents músiques que podrien acompanyar els moments alegres, tristos, emocionants o d’aventura del llibre, etc.

Però també, em van mostrar en vídeo les tres obres de teatre que els alumnes havien preparat basades ens els meus llibres. Em van semblar d’allò més originals i em va fer molta il·lusió veure els meus personatges interpretats per aquests artistes de Tossa de Mar. Uns van decidir fer l’inici de l’argument del primer llibre, i explicaven com els protagonistes, el Miquel i la Paula, arribaven a Labepra i coneixien el cadog Milú; uns altres recreaven la primera de les proves que els protagonistes havien de superar per poder demostrar la seva valia, la de l’Home Savi Blanc, i els tercers em van fer un ràpid resum de tot el llibre fins al duel final contra el malvat Sanímien.

No m’esperava per a res aquesta sorpresa i és un d’aquells records que m’enduré per sempre.

Després de tota l’activitat, com no podia ser d’altra manera, tots volien emportar-se un record de la meva visita i molts em van demanar una signatura. Per a mi, és un dels millors moments. Perquè em permet estar a prop de tots i cadascun d’ells, poder compartir uns instants amb les seves mirades plenes d’il·lusió i compartir un secret que no s’han atrevit a dir en veu alta davant dels companys: “Laura, m’has motivat tant que jo també he començat a escriure un llibre”.

En definitiva, una activitat literària d’aquelles que m’omplen i m’acompanyaran. Poder parlar amb nenes i nens de la seva edat sobre literatura és un regal i si ho fan amb les ganes i la il·lusió que han fet aquests alumnes de Tossa de Mar, encara més. Gràcies a tots i fins a la propera!

Laura Bernis

Elisenda Guiu amb alumnes de Les Savines. Foto de Sílvia Trepat

Visita a l’escola Les Savines de Cervera, per Elisenda Guiu

Aquest any vaig rebre la grata sorpresa que una de les escoles que havia sol·licitat la meva visita com a escriptora era Les Savines, de Cervera. Feia anys que tenia ganes de tornar a la capital de la Segarra i aquesta ocasió fortuïta em servia d’excusa per posar-hi remei. Aquest és per a mi un dels al·licients afegits a la proposta del programa que ens ocupa; recórrer territori, conèixer altres indrets i realitats. Així doncs, vaig aprofitar la visita escolar per revisitar la ciutat i els seus voltants, tan atractius i encantadors en plena primavera.

En arribar a l’escola, em vaig trobar un motivat curs de quart amb les parets vestides literalment de territori; un mapa de comarca i uns trets distintius ben destacats. L’alumnat me’n va parlar amb fermesa, sabien què respondre de la seva terra i ho feien amb orgull. En aquest context, vaig aprofitar per explicar-los per què havia escrit jo, que vinc de terra de vinyes, un conte que explica com es fa el vi, o un altre sobre unes criatures del mar, com el que tinc la sort de contemplar tot just sortint de casa. I així va fluir la conversa, tan natural, tan espontània i tan valuosa, sobre tot allò que ens uneix, que ens arrela i que ens fa ser qui som, i sobre la necessitat de transmetre-ho, gairebé de forma inconscient, amb allò que escrivim i creem.

El power point que havia preparat per a l’ocasió també el vam poder comentar… Que no fos dit. Però me’n vaig anar amb la sensació que el més autèntic d’aquell matí no sortia al guió.

Imatge d'un mural fet pels alumnes de Les Savines sobre el territori

Imatge de capçalera: Sílvia Trepat

Blanca Busquets

Blanca Busquets a l’IES Cervetó de Granollers

Em preocupen les xerrades virtuals perquè pot passar qualsevol cosa, tècnica o simplement de falta d’entesa. Tanmateix, no és el cas ni molt menys, de l’IES Cervetó de Granollers. Ja hi vaig participar l’any passat amb “La Nevada del Cucut”, i aquest any hi he tornat amb el mateix llibre. Amb la Mar Moreno com a directora d’orquestra (l’any passat era la Núria Rubio), vam xerrar amb dos grups de 4rt d’ESO simultàniament.

Només tinc bones paraules i lloances cap a mestres i alumnes. Agradables, organitzats, amables i educadíssims (perdó per destacar-ho així, però en un 4rt d’ESO t’hi pots trobar de tot!). M’hi vaig sentir acollida com a casa tot i la distància física, i em van sorprendre amb l’extensa preparació que havien fet del meu llibre, des d’arbres genealògics fins a dibuixos o esqueixos del que imaginaven de les dues protagonistes principals. I les preguntes preparades amb tanta cura…! A més, em van prometre un sobre amb la feina que els estudiants han fet de La nevada del cucut. Un sobre que ja sabia que trigaria una mica a arribar a casa però que espero amb delit perquè fa goig que t’analitzin així els llibres.

Però, abans del sobre, resulta que m’arriba la feina multimèdia a través d’un núvol que m’ha portat a creure en la gent que treballa bé definitivament, que s’estima el que fa i que hi posa el cor però també tot l’intel·lecte i tot l’art. Dibuixos, quadres, arbres genealògics, llibretes, pissarres  policials… i booktrailers! Ja us podeu espavilar, cineastes, que hi ha una generació que amb només 15 anys us deixa amb la boca oberta!

En fi, quina il·lusió! Gràcies, Mar, gràcies a tots els alumnes, sense excepció. Em vau fer sentir estimada com a autora. I gràcies als altres mestres (disculpeu-me, no soc capaç de passar revista de qui hi havia i qui no). També aprofito per agrair el mateix gest a la Núria Rubio l’any passat. (I als alumnes que, amb la seva joventut i habilitat, saben solventar eventuals problemes tecnològics… )

L’IES Cervetó és un institut on portaria els meus fills si visqués a Granollers.

Gràcies, és clar, a la Institució de les Lletres Catalanes. És un honor poder entrar en una aula amb un llibre.

Blanca Busquets

 

Miracles a l’aula, per August Garcia i Orri

Un regal immens. Això és rebre la visita d’un autor a la classe. Em demanen que expliqui la meva experiència com a mestre, al llarg de molts anys, participant al programa “Autors a les aules”. I el primer mot que se m’acut és gràcies, perquè ofereix als centres una oportunitat especial, única. Tenir l’autor al davant, poder-lo conèixer una mica i saber de les seves raons per a escriure aquell llibre que hem llegit tots junts, és posar els alumnes davant de la meravella -i l’esforç- de la creació literària. Saber què hi ha al darrere del petit miracle que és una novel·la o un llibre de poesia és com veure les bambalines del teatre, veure el making-of d’una pel·lícula, o com entrar al taller d’un pintor i que t’ensenyi amb quines eines ha fet la seva obra.

Llegir és una activitat solitària, ja ho sabem, però a l’escola esdevé una festa compartida. Cal acompanyar els alumnes en aquest camí i ajudar-los a desbrossar el bosc, a descobrir les sorpreses que ens amaga i animar a que cadascú emprengui nous senders, a l’aventura.

Poder parlar, al final, de tot això i més, amb aquella persona que n’ha dissenyat el decorat, que ha creat uns personatges amb emocions i problemes -que ara ens sentim molt nostres- , que ha plantat davant nostre un repte i ens ha dit: t’hi atreveixes?, parlar de tot això, repeteixo, no té preu.

M’encanta veure les cares dels meus alumnes just quan l’escriptor entra a l’aula. Aquella barreja d’emoció, sorpresa i interrogant: Què passarà ara? Què ens explicarà? Ens resoldrà tots els dubtes que li hem preparat? I m’emociono jo també escoltant les seves primeres respostes, i el miro com si un mag ens expliqués com ha fet algun dels seus trucs i ens desvelés una mica de la seva màgia. Es crea una sinergia a classe que creix a mesura que els alumnes i l’autor entren en un diàleg enriquidor, sovint sorprenent: no s’esperaven aquella resposta, no li havien fet mai aquella pregunta… I al final, com a cirereta del pastís, ve el moment dels regals mutus. “L’autor ens signa el llibre! I me’l dedica a mi, hi posa el meu nom!”. De vegades fins i tot ens regala un altre llibre. I la colla d’alumnes li entreguen algun detall: a voltes una flor, d’altres un petit treballet sobre el llibre, sovint unes catànies -que es vegi que som del Penedès! Perquè decidir aquests regals també ha format part del treball amb els alumnes i ha estat bonic pensar-hi i preparar-los.

Podria fer una llista molt llarga dels autors que han passat per la meva classe al llarg d’aquests anys però em quedaré amb alguns dels que en guardo un record especial. De la bonhomia d’en Sebastià Sorribas, que vingué a parlar-nos del seu Zoo d’en Pitus, el primer llibre en català que vaig llegir amb passió quan era nen. De l’excitació desfermada de la Lola Casas i el seu entusiasme poètic. Del to murri i fantasiós -mai sabies si t’estava explicant una bola- del Pep Albanell. Del to erudit i calmat d’en Josep-Francesc Delgado. De les lectures en veu alta i la saviesa d’en David Nel·lo. De la reflexió i la tendresa de la Gisela Pou. Del rigor i l’amenitat del Pere Martí. Del magnetisme i l’empatia de la Laia Aguilar.

De tots ells hem après -els meus alumnes i jo- moltes més coses de les que puc explicar aquí, sobretot el valor de la paraula i el poder transformador del llenguatge. I, més enllà d’això, hem descobert el plaer de llegir i la passió d’escriure. Espero que algun d’aquests alumnes espectadors sigui en el futur -em consta que alguns ja ho són- actors de la seva pròpia creació. I en aquest petit miracle, la Institució de les Lletres Catalanes i el programa “Autors a les aules”, n’estic segur, alguna cosa hi ha tingut a veure.

August Garcia i Orri, mestre.

Visita a l’escola Dr. Puigvert de Barcelona o com convertir-se en ídol adolescent, per Jordi Folck

Em faig creus del que va passar fa pocs dies en la visita a l’Ies Dr.Puigvert de Barcelona, un centre d’alta complexitat que ja havia visitat en altres ocasions, aquesta vegada convidat per la Institució de les Lletres Catalanes. Ras i curt em vaig sentir admirat com un futbolista milionari, com l’alcalde a la inauguració d’un nou tram de carretera o com un influencer parlant en un estadi. La literatura pot provocar bogeria? O és l’autor qui pot provocar un estat exultant entre els seus lectors?

Tot suma. D’entrada una organització impecable. El nombre elevadíssim de lectors  del llibre va portar-me a un espai prou gran per encabir-ne una setantena d’estudiants d’ESO mentre per streaming s’emetia la meva presentació que era seguida en altres classes . Les pantalles amplifiquen? O dit d’una altra manera, el mitjà és el missatge que defensava McLuhan? Sigui el que sigui després del fòrum i de les signatures corresponents em vaig passejar per les diverses aules on era rebut com una estrella  signant pilotes de futbol, mans i braços, llibres i punts de llibres.  En descobrir les meves xarxes va començar a córrer la brama d’uns i d’altres demanant als companys que em seguissin. Resultat: en arribar a casa tenia una quarantena més de seguidors a tiktok i a instagram al crit de “seguiu-lo és un ídol”.

No sé si coneixen el significat precís de la paraula: “ Imatge d’una divinitat”.
m. [LC] “Persona o cosa que és objecte d’un culte, excessivament amada”. 8DIEC)

Em sabria greu contradir-los en dir que no soc cap divinitat: que hi vaig anar en metro i no surant pas  pels aires entre vestidures glamuroses. Però per altra banda  ser objecte de culte o ser excessivament estimat acaba essent un dels somnis mai arribats de tot escriptor català i més del que ens dediquem a la literatura infantil i juvenil , altrament dit “els invisibles” en paraules de Gemma Lienas.

Ara bé, si es produeix una situació d’èxit així cal cercar les raons. Així que sumo a una organització perfecte un llibre que atrapa –El Manuscrit de les Bèsties, Premi Barcanova 2005 i Ningú és un Zombi i un autor (jo) que té prou taules i anys  per fer-la grossa: tota presentació ha de ser una festa de gest, de parla, d’acció, de lliurament. Que menys que dedicar dues hores de la teva vida a aquells que hi ha dedicat mé  s temps a llegir i a treballar el llibre i fer-ho com si qui arribés fou Mister Marshall carregat d’Il·lusions.

Quin luxe fer sentir a un escriptor com una celebrity de lletres. Moltes gràcies als organitzadors. Companys i companyes d’escriptura…aneu al Dr. Puigvert. La visita us guarirà de melangies, tristors postpandèmiques i desil·lusions. I sortireu amb vint anys menys. I és que la bona literatura i els bons lectors són la millor medicina per l’ànima! Oi, doctor?

Jordi Folck

 

Tessa Julià a l'escola Fotetes

Tessa Julià a l’escola Fontetes de Cerdanyola

Arribo a dos quarts de deu a l’escola de les Fontetes per parlar amb els infants de 1r i 2n del llibre de “Les brufes”. Just travesso la porta, em fico el barret de bruixa i quina és la meva sorpresa que els infants ja m’esperen amb un somriure. M’omplen de preguntes fins que la Pili, la seva mestra, els diu que pugem a la classe i, que abans, m’ensenyaran una sorpresa. M’encanten les sorpreses! Al vestíbul hi ha un arbre fet de cartó i paper on pengen fotografies meves i d’altres autors que els visiten, una taula amb tots els meus llibres i retalls del text… Bon inici. Anem a la classe on llegeixen les preguntes que tenien preparades. Em sorprèn un infant que em diu “Has fet moltes coses, eh!” Han mirat de cap a cap la meva web i se les saben totes!

Em pregunten com se’m va ocórrer el nom de les Brufes, de si costa molt escriure i mil coses més.

Després els poso a la pantalla les imatges del conte i recitem plegats els encanteris de les Brufes, “EN UNA CASSOLA AMB AIGUA CALENTA, DOS BROTS DE FARIGOLA, SET FULLES DE MENTA”; cridem junts els ecs!, ecs!, de la Bru i de la Fa, i els auuuuu!, dels llops. Acabem amb una foto de grup i esmorzem plegats! M’acomiaden amb abraçades i jo espero tornar-hi el curs vinent.

Una bona colla els de l’escola “Les fontetes” de Cerdanyola!

Tessa Julià