Tina Vallès amb els alumnes de l'escola El Castellot

Balanç de curs, per Tina Vallès

No exagero (gaire) si dic que el que dona més sentit al que escric és precisament conèixer i poder parlar amb els meus lectors més joves (o més petits, en alguns casos). Són lectors atents, agraïts i —el que valoro més— sincers. És el primer que els demano, de seguida que m’hi adreço: que no tinguin pèls a la llengua, que en una aula hi aprenem tots. Escriure és una feina solitària i conèixer qui et llegeix és un luxe, sobretot si aconsegueixes que et diguin realment el que pensen, que no és fàcil. No és fàcil perquè d’entrada ets una desconeguda que se’ls planta al davant i no saben quin peu calces. No és fàcil perquè saben que ets l’autora del que han llegit i això els imposa o els reprimeix, segons com. Els primers minuts són crucials per inspirar-los confiança, que vegin que no mossegues, que ets com ells, o com els seus mestres, més aviat, que has vingut a escoltar-los i a respondre tot el que preguntin. Sempre surto de l’aula satisfeta, fins i tot amb els grups que m’ho posen difícil, perquè sé que algú (a banda de mi!) en traurà profit, d’aquella trobada. De vegades és només un alumne, aquell que no ha dit res durant tota la sessió però que he notat que em mirava i m’escoltava atentament, i que quan ha acabat la xerrada se m’ha acostat i m’ha fet les seves preguntes en la intimitat. De vegades ni tan sols gosa acostar-se’m al final, però jo sempre els detecto, són uns ulls enormes i una posició corporal d’atenció plena.

Aquest any, si em fixo en els centres que he visitat, he de dir que hi ha hagut varietat: des d’escoles amb molts recursos i amb mestres motivadíssims i assortidíssims d’eines fins a escoles més complexes, menys assortides i amb mestres que treuen la motivació d’on no n’hi ha ni en raja, de sota les pedres, si cal. Els mestres són la clau. Ho tinc claríssim de fa anys. Els mestres més que els recursos, però si són mestres motivats i ben formats i a més tenen recursos llavors ja és apoteòsic.

Fa quatre dies que van fer-se públiques unes dades ben preocupants sobre els nivells de comprensió lectora a les escoles. Doncs ho repeteixo: els mestres són la clau. Ho he vist amb els meus ulls. Hi ha criatures, joves, que els únics llibres que veuran, que tocaran, que llegiran, són els de l’escola, l’institut. La seva situació familiar, econòmica, social els allunya dels llibres. El centre educatiu és la seva única oportunitat de contacte no amb els llibres sinó amb la cultura. Hi posem tots els recursos?

Acabo amb un exemple concret: l’escola Remolins, de Tortosa. Escola pública. Recursos justos. El perfil de l’alumnat és el que us deia al paràgraf anterior. Hi he passat un matí, amb els alumnes de cinquè i sisè de Primària. I amb els seus mestres. De les millors experiències del curs, perquè veus que l’únic que cal és un llibre i un bon mestre. Vam fer la xerrada a la biblioteca, que just abans que jo hi entrés era plena de mares d’alumnes, la majoria abillades amb hijabs. La biblioteca de la Remolins era un espai petit, poc assortit si la comparem amb segons quins centres, però viu i aprofitat al màxim. I això es nota quan parles amb els alumnes, perquè, com deia al principi, són sincers. Els nois i noies de la Remolins m’ho van dir tot en dues hores, fins i tot els que no van parlar. Ells sols ja donen sentit a tots els viatges en tren, retards i maldecaps d’aquest curs que acabo amb la satisfacció d’haver donat tot el que he pogut a totes les aules que he visitat, fins i tot quan la sessió no ha acabat amb la signatura d’exemplars de rigor perquè els llibres eren socialitzats, ho he de dir.

Així que només em queda dir: gràcies i, sobretot, fins al curs que ve!

Tina Vallès

ImatgeImatge

Pere Martí amb les alumnes de l'escola Can Deu de Sabadell

Visita escolar plena d’emocions i de profit, per Pere Martí

Gràcies al programa Lletres a les Aules de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes), enguany visitaré unes quantes escoles en què es llegeixen llibres meus. Aquest mes de març he fet visita a l’escola Can Deu, de Sabadell, on els alumnes de 2n de Primària Coberta La Tortuga d'en Hanshavien llegit La tortuga d’en Hans. La trobada va ser una festa, perquè nens i nenes l’esperaven amb candeletes. Havien treballat aspectes molt diversos del llibre (geografia, llengua, emocions, medi ambient…), l’havien llegit a classe i alguns a casa, i n’havien preparat diverses preguntes que em van fer durant la sessió. De seguida em va cridar l’atenció l’esforç que feien per parlar-me en català, a l’hora de fer la seva pregunta, però també al final, quan molts se’m van acostar per comentar-me coses més personals: un nen de família marroquina, que el seu avi tenia tortugues a l’hort del Marroc; un nen d’origen xinès que li havia agradat molt el llibre i que havia quedat molt sorprès que n’hi hagués una edició per a cecs (els en vaig portar i ensenyar l’edició en braille que n’ha fet l’ONCE); una nena sud-americana volia veure els diferents dibuixos d’en Hans i de la tortuga que els vaig mostrar, obra d’il·lustradors tan diversos estilísticament com Carmen Queralt, Rocío Martínez o Roger Quevedo; etc. etc. etc. Al final de la sessió, tots els nens i les nenes van passar amb el llibre per signar, il·lusionats de poder tenir un llibre signat per l’autor i de poder-se’l endur a casa. Quan ho vaig comentar a la mestra, felicitant-la per com afavorien la creació de la biblioteca personal en una població tan diversa i, suposava, que amb força dificultats econòmiques, em va comentar que tant els mestres com l’AFA de l’escola ho tenien molt clar i que d’una manera o altra feien que tots els alumnes poguessin tenir el seu llibre de lectura. La vaig felicitar per això, i també per com aconseguia que anessin parlant català, en un medi tan divers i amb tantes nacionalitats. Em va dir que sí, que al seu grup hi havia infants de deu nacionalitats diferents i que cap era de família catalanoparlant. Al final, quan la mestra va dir que s’alcessin i passessin cap al davant per fer una fotografia de tot el grup amb mi, no es van poder aguantar i em van començar a abraçar (la fotografia adjunta n’és una bona mostra). Veritablement va ser una experiència d’allò més emotiva i, com em va corroborar la mestra, d’allò més útil perquè els nens i nenes valorin una mica més el català i el vegin com una llengua útil i de prestigi.

Pere Martí Bertran

Pilar Garriga a l'Institut Sant Pol de Mar

Pilar Garriga a l’Institut de Sant Pol de Mar

Dijous 9 de febrer vaig visitar per primera vegada l’Institut de Sant Pol de Mar, dins del programa “Lletres a les Aules” de la Institució de les Lletres Catalanes.

També era la primera vegada que anava a aquest poble de la costa, tan a prop de Barcelona.

Sant Pol em va sorprendre gratament.

Sant Pol és una vila del Maresme, situada al litoral, ben bé al costat del mar.

"Un estiu a Borneo" cobertaEn Xavier, el professor,  m’havia informat que no faríem la xerrada amb els alumnes de primer d’ESO a l’Institut, que la faríem en un local que l’ajuntament cedia per a l’ocasió.

L’Institut està ubicat en uns barracons al costat del Parc del Litoral, i no hi havia cabuda per fer la xerrada els dos grups alhora.

Per arribar a l’Ajuntament havia de travessar el pont de ferro que unia el Parc i el poble, i arribar pel carrer principal fins arran de la via del tren i de la línia de platja.

L’Ajuntament, a tocar del tren i de la platja, en pocs metres, era realment curiós. No l’havia vist mai de tan a prop.

Els alumnes de primer d’ESO ja m’esperaven i vaig parlar sobre el meu llibre Un estiu a Borneo. Vaig parlar del fet d’escriure, de la meva trajectòria personal, de com se m’havia ocorregut fer un llibre sobre els primats, sobre els orangutans i Borneo, i vaig tenir una grata sorpresa, perquè, després de la meva visita, tenien força preguntes i tenien interès per saber més sobre el món dels primats.

Llàstima que se’m va fer curta la sessió perquè els alumnes havien de tornar a l’Institut.

Després de la xerrada, vaig fer una volta pel poble, que s’enfilava des del mar fins al turó, per carrers i carrerons empinats, fent ziga-zaga, amb parets blanques i cases modernistes de principis del segle passat, que recordaven un bonic poble d’estiueig que no havia perdut la seva essència.

Des de dalt, podia contemplar la platja de les barques i l’Ermita de Sant Pau, un edifici tot blanc, a dalt d’un turonet, i l’estació de tren, que cada mitja hora o menys rebia el tren puntual.

De tornada a l’aparcament del Parc del  Litoral, vaig creuar pel pont de ferro, sobre la Riera de Sant Pol, un pont que em recordà la marca Eiffel. Em recordava la Tour Eiffel, la forma i el color. Per aquest pont, antigament, hi passava el tren. Era una via de tren, sense tren.

Pilar Garriga

 

Jordi Folck a la ZER Benissanet-Miravet

El sud també existeix, per Jordi Folck

Recentment vaig visitar els centres educatius de Roc Llop a Miravet i l’Antoni Nat de Benissanet: conec bé les poblacions. Malgrat visc a Barcelona soc nascut a Reus i sempre he tingut tirada cap a la Ribera d’Ebre. A Miravet hi tinc amics terrissaires: els Avante, set generacions fent feina artesana i altament creativa.

La visita als dos centres em va permetre descobrir una sèrie de fets que vull compartir amb el lector:

  1. La directora del centre Antoni Nat de Benissanet, l’entusiasta Maria Lourdes Solé, em confessava que molts creadors es neguen a visitar-los, per llunyania. Crec que cal trencar una llança a favor d’aquests centres que quan s’allunyen de la capital del país es diria que no existeixen. Per tant, escriptors i escriptores, us donaré ara algunes raons perquè no us hi negueu.
  2. Els infants lectors de poblacions petites a l’àmbit rural i en zona de muntanya són, ras i curt, més feliços. Possiblement estan més desestressats, gaudeixen d’una vida més tranquil·la, tenen encara places i carrers per on jugar allunyats del trànsit, tenen un concepte més intens de l’amistat i, sobretot, envoltats per un paisatge corprenedor, obert als quatre punts cardinals, NO necessiten allunyar-se de la seva quotidianitat per enfonsar-se als mòbils. L’addicció que he vist en moltes altres aules no existeix a les poblacions d’àmbit rural (en tinc altres exemples). Per què una dependència irreal i líquida si l’entorn els ofereix molt més del que pot encabir-se en una migrada pantalla de mòbil?
  3. Els lectors, en el meu cas, varen treballar una sèrie de murals i materials escolars que giraven entorn de la figura de Ningú, el meu estimat zombi i que exposaren amb orgull als vestíbuls dels centres.
  4. Si els visiteu de matí tampoc faltarà el vostre esmorzar, ofert de manera generosa, on no mancaran els pastissets i altres creacions culinàries de la Ribera d’Ebre. I servit en plats i gots dels terrissaires de la zona.
  5. I en sortir, encara que sigui en homenatge a Jesús Moncada, feu el pas de barca a Miravet i visiteu alguns terrissaires, si abans no us han obsequiat al centre amb un plat o un got, que tot pot ser entre aquelles ànimes generoses i agraïdes. Jo vaig endur-me’n una col·lecció de plats i gots del Jordi Avante que a tothom enlluerna.

Per enllestir aquesta breu crònica, aneu al sud on us rebran amb els braços oberts i l’agraïment als llavis. I els lectors se us faran necessaris: us rebran com a una estrella.

I tot això us ho perdreu?

 

Jordi Folck

Safilache!, per Maria Mercè Roca

Portada del Llibre L'Hort del Sr. PuigEm va agradar moltíssim d’anar a l’escola de Vila-roja de Girona, que és a tocar de casa però que sembla que sigui molt lluny.  L’escola és situada en un dels barris que anomenen, per dir-ho suaument, difícils. Sortosament, per sobre de qualsevol etiqueta i prejudici, l’escola fa camí trepitjant unes llambordes que van cap al futur.

L’espai on vam fer la trobada es diu Escenari Safilache. El primer que fas és preguntar què vol dir, i quan els nens t’ho expliquen t’adones de la importància que té: el nom, escollit democràticament pels alumnes i l’equip docent, posa en valor la cultura del centre i la seva comunitat: ‘Safi’ vol dir ‘Prou’ en bereber i ‘Lache’ significa ‘Vergonya’ en caló. És a dir: prou vergonya! Parlem! En català, per descomptat, però també en bereber i en caló. No cal dir que tots els alumnes pertanyen a una d’aquestes dues comunitats, i que el català és per a ells una llengua que usen i senten quasi   exclusivament a l’escola. Van estar atents i encuriosits, i van mostrar molt poca vergonya!

L’escola Vila-roja  forma  part del projecte Escoles Tàndem, com les altres dues del sector est de la ciutat -l’Escola Font de la Pólvora i Escola Sagrada Família. El projecte parteix d’una metodologia innovadora que vol transformar l’educació a partir de les arts. Hi participen Temporada Alta, la Fundació Ciutat invisible, la Fundació Girona Est i la Fundació Catalunya La Pedrera. L’enhorabona més sincera.

Maria Mercè Roca

Blanca Busquets amb els alumnes de l'escola del Bosc

Visita a l’escola del Bosc de Barberà del Vallès, per Gisela Pou

Coberta del llibre "Palmira i l'efecte crisàlide" de Gisela PouUn dia radiant de maig, calor d’estiu amb flaire de vacances. He baixat a Barberà del Vallès amb transport públic i  això m’ha permès travessar un poble que només coneixia de nom. Des de l’estació fins a l’escola és un passeig de vint minuts. He passat  pel costat del Teatre Municipal  Cooperativa, que ocupa el lloc  de l’antiga i popular Cooperativa. He enfilat el carrer Nemesi Valls i el google m’informa que el nom correspon a un personatge que va ser jutge de la ciutat i un dels fundadors de La Cooperativa (agrícola) que va néixer a  principis de segle XX, un centre d’activitat econòmica,  social,  cultural i  festiva.

L’escola queda una mica apartada i està situada al costat de l’Institut; darrere els dos edificis  hi ha camps i bosc, que el seu nom sigui Escola del Bosc, li escau a la perfecció. Tot just entrar a l’edifici  retrocedeixo fins als anys vuitanta, quan estudiava català a l’Escola Catalunya de Sabadell. El disseny de l’edifici és idèntic, una gran claraboia zenital que dóna llum interior i les aules estan distribuïdes al voltant de passadissos oberts al hall.  La conserge em rep i em porta fins a la classe de sisè A.

Hi ha programades tres xerrades pels tres cursos de  sisè. L’Anna, la Sílvia i la Tina, les tres tutores, han treballat el llibre i  elles  i els alumnes m’esperen.  Tinc per costum fer la xerrada amb un Power Point que m’ajuda a centrar l’explicació, però els alumnes han preparat preguntes i decideixo prescindir del Power. El tema de Palmira i l’efecte crisàlide  és la guerra de Síria vista des de la perspectiva d’una nena de Barcelona. A partir d’un treball  proposat pel Climent, el professor; la protagonista, la Palmira, descobrirà una realitat que ignorava. L’humor  i el drama hi són a parts iguals, la relació de Palmira i la seva germana està plena de situacions divertides, que es contraposa amb la duresa de la vida de  Palmira Bathich, la nena siriana, a qui  la guerra li ha pres la família i tot allò que estima i ara viu en un camp de refugiats al Líban. El relat comença amb una pregunta de la Palmira de Barcelona quan veu, a la televisió, un reportatge sobre els camps de refugiats, i on apareix la Palmira Bathich; i  aleshores, la protagonista es pregunta: I si jo fos ella?

L’hora de durada de la xerrada se’m fa curta, no hi ha res que m’agradi més que reflexionar sobre allò que suggereixen les lectures. Durant tres hores no paro de xerrar, una pregunta s’encadena amb la següent i, d’entre les preguntes n’hi ha algunes de força originals que no m’havien fet mai abans: Què faries si fossis presidenta d’un país? Amb quin escriptor escriuries un llibre? Què fas per promocionar els teus llibres?

L’entusiasme de les mestres per la lectura és directament proporcional a l’interès dels nois per llegir. A L’Escola del Bosc, la llengua castellana és la que impera i intueixo que la feina no és senzilla, tanmateix, els alumnes estan motivats i la il·lusió per rebre’m, preguntar i escoltar és excel·lent.

Les professores m’expliquen que la  lectura del llibre les ha inspirat a fer el mateix treball que el professor de la Palmira; això em demostra que la ficció també pot esdevenir realitat. Després de les tres sessions,  l’Anna  em  dóna unes “cartes” que han escrit els nens i nenes agraint-me la visita. Em fa feliç descobrir que hi ha vocacions literàries, i alguns que no llegien massa han afirmat que,  a partir d’ara,  ho faran una mica més, ja que s’han adonat de la importància de la lectura.

Un llibre no acaba d’existir fins que no ha estat llegit; les tutores i els nens i nenes de l’Escola del Bosc han fet possible que  Palmira i l’efecte crisàlide surti de les pàgines impreses i esdevingui vivència i reflexió.

Ha estat un gran plaer compartir el matí amb tots vosaltres, Escola del bosc!

Gisela Pou

Elisenda Guiu visita l’Institut Turó d’en Baldiri de Teià

RETORN A LES AULES, AMB GRUPS BOMBOLLA

“Explica’m un conte”, d’Elisenda Guiu. Arola Editors, 2015

Després d’un any de pandèmia i de parada obligatòria per visitar els centres escolars, he retornat puntualment a les aules gràcies al programa oficial Lletres a les aules de la ILC, que ja torna a ser possible. Una represa esperada, m’atreviria a dir, per ambdues bandes: centres docents i escriptors/es. Aquest any, el programa ofereix l’opció de fer la visita presencial o virtual. En el meu cas, de moment les sol·licituds han sigut presencials, fet que celebro ja que la interacció directa amb l’alumnat em sembla un dels al·licients més enriquidors de la proposta. En les visites presencials hi ha, però, una gran novetat: l’aparició dels grups bombolla. En molts casos, els cursos s’han duplicat o triplicat per baixar la ràtio. Això, a efectes pràctics, implica poder adreçar-se a grups més reduïts però alhora repetir la mateixa xerrada, potser fins a tres cops, en un mateix matí.

Així m’ho vaig trobar en la primera visita assignada, en aquesta ocasió a l’Institut Turó d’en Baldiri de Teià, amb un tercer d’ESO triplicat en grups bombolla. Si ja de per si el curs en qüestió m’imposava cert respecte, repetir-hi tres xerrades el feia créixer. D’altra banda, la meva visita estava vinculada a llegir un text teatral, un gènere al qual no estan especialment habituats/es. Conscient del poc costum entre joves de llegir teatre i, fins i tot, d’anar-hi – l’any de confinament tampoc no hi ajudava-, em plantejava com generar-los confiança de bon començament. L’argument de l’obra en qüestió – Explica’m un conte– permetia punts de connexió i, en alguns casos, generar empatia; així doncs vaig partir del contingut per iniciar la sessió. Parlar, comentar, debatre; generar confiança amb un grup de joves a qui veus per primer cop i a qui segurament no tornaràs a veure. Un cop situada, la lectura en veu alta era el següent repte. Posar-se en la pell del personatge, donar-hi entonació, llegir amb fluïdesa. Perdre la vergonya. El fet de poder llegir oralment un text i treure-hi punta amb els personatges ens va donar prou joc per trencar el gel, fer preguntes, parlar de les particularitats de la literatura dramàtica i, en definitiva, que la primera sessió transcorregués àgilment. Així va arribar la segona hora, ja amb la confiança de la classe prèvia, i els punts febles detectats. Curiosament, allò que més havia funcionat en la sessió anterior no necessàriament coincidiria en la següent, i a la inversa: en la següent sessió descobria nous jocs que en l’altra no havia detectat. Cada classe, una realitat. Finalment, va arribar el moment de la tercera i darrera sessió del matí; per aquelles que no hi estem acostumades o que ja de per si tenim la veu una mica perjudicada, l’intensiu es començava a fer notar… Tanmateix, la bona rebuda es va repetir, potser m’atreviria a dir que ja tenia el terreny preparat, tenint en compte que l’alumnat venia del descans del pati i ja havia rebut feedback dels companys/es. M’ho posaven fàcil. I que fos novament un petit grup bombolla, també.

Així vaig acabar la triple sessió, amb aquella sensació de repte superat i d’energia generada. Defensora com soc del fet de llegir el teatre i cultivar-ne l’hàbit, per generar també espectadors/es del present i futur, aquesta triple experiència em va corroborar que la lectura d’un text teatral contemporani és una bona proposta per seguir oferint als centres de secundària. Tant és així, que en sortir de la visita vam acordar repetir un taller semblant amb els de quart. Tal com deia a l’inici, celebro el retorn d’aquesta necessària iniciativa que, com tantes altres coses, la pandèmia havia deixat en pausa.

Elisenda Guiu

 

Visita a l’escola Cor de Maria de Blanes, per Mar Font

El divendres, cinc de febrer, vaig visitar l’escola Cor de Maria de Blanes. M’hi van acompanyar en Pol i en Lluís, personatges de la meva novel·la Tu voldries ser el meu avi? publicada per l’editorial Animallibres i il·lustrada per Mercè López.

Quan vaig arribar a Blanes ja m’esperaven l’Anna i el David (professora de llengua i cap d’estudis del centre). Em van acollir molt bé i em van ensenyar una bona part de l’escola.

Sempre és satisfactori veure com es potencia la lectura als centres escolars. Des de les lectures a l’aula, la visita d’autors fins a la decoració. Em va cridar l’atenció el passadís de secundària, amb molta presència de llibres i on darrere de portes tan precioses com aquesta, d’una de les classes de primer, ja hi havia un grup esperant-me.

Va quedar palès que l’alumnat de 1r d’ESO són grans lectors i lectores. Ho van demostrar comentant i preguntant sobre l’argument, els espais i el procés d’escriptura de Tu voldries ser el meu avi?

També vam parlar de la creació dels personatges i els vaig proposar una activitat: primer vaig fer un petit Porta escolamodelatge sobre com inventaria un possible avi que s’hagués presentat al càsting que fa el protagonista. Després alguns alumnes de cada classe, voluntàriament, ho van posar en pràctica de forma creativa i enginyosa. Van tenir en compte el que havíem estat comentant i van demostrar rapidesa i molt bona comprensió.

Cap al final de la sessió van participar d’una ludificació (gamificació) encertant tots els enigmes que els vaig presentar dels personatges a partir de la lectura de pistes.

Abans d’acabar vam reservar una estona perquè poguessin fer tot de preguntes molt interessants que havien estat preparant amb les tutores. Per la situació Covid-19 enlloc d’apropar-se per a què els signés cada novel·la, em van reservar una sala i allà, amb en Pol i en Lluís, vam poder dedicar tots els exemplars.Detalls llibres escola Cor de Maria de Blanes

Moltíssimes gràcies per tan bona rebuda. Va ser un d’aquells dies que passen a la col·lecció dels bons moments.

Mar Font