No exagero (gaire) si dic que el que dona més sentit al que escric és precisament conèixer i poder parlar amb els meus lectors més joves (o més petits, en alguns casos). Són lectors atents, agraïts i —el que valoro més— sincers. És el primer que els demano, de seguida que m’hi adreço: que no tinguin pèls a la llengua, que en una aula hi aprenem tots. Escriure és una feina solitària i conèixer qui et llegeix és un luxe, sobretot si aconsegueixes que et diguin realment el que pensen, que no és fàcil. No és fàcil perquè d’entrada ets una desconeguda que se’ls planta al davant i no saben quin peu calces. No és fàcil perquè saben que ets l’autora del que han llegit i això els imposa o els reprimeix, segons com. Els primers minuts són crucials per inspirar-los confiança, que vegin que no mossegues, que ets com ells, o com els seus mestres, més aviat, que has vingut a escoltar-los i a respondre tot el que preguntin. Sempre surto de l’aula satisfeta, fins i tot amb els grups que m’ho posen difícil, perquè sé que algú (a banda de mi!) en traurà profit, d’aquella trobada. De vegades és només un alumne, aquell que no ha dit res durant tota la sessió però que he notat que em mirava i m’escoltava atentament, i que quan ha acabat la xerrada se m’ha acostat i m’ha fet les seves preguntes en la intimitat. De vegades ni tan sols gosa acostar-se’m al final, però jo sempre els detecto, són uns ulls enormes i una posició corporal d’atenció plena.
Aquest any, si em fixo en els centres que he visitat, he de dir que hi ha hagut varietat: des d’escoles amb molts recursos i amb mestres motivadíssims i assortidíssims d’eines fins a escoles més complexes, menys assortides i amb mestres que treuen la motivació d’on no n’hi ha ni en raja, de sota les pedres, si cal. Els mestres són la clau. Ho tinc claríssim de fa anys. Els mestres més que els recursos, però si són mestres motivats i ben formats i a més tenen recursos llavors ja és apoteòsic.
Fa quatre dies que van fer-se públiques unes dades ben preocupants sobre els nivells de comprensió lectora a les escoles. Doncs ho repeteixo: els mestres són la clau. Ho he vist amb els meus ulls. Hi ha criatures, joves, que els únics llibres que veuran, que tocaran, que llegiran, són els de l’escola, l’institut. La seva situació familiar, econòmica, social els allunya dels llibres. El centre educatiu és la seva única oportunitat de contacte no amb els llibres sinó amb la cultura. Hi posem tots els recursos?
Acabo amb un exemple concret: l’escola Remolins, de Tortosa. Escola pública. Recursos justos. El perfil de l’alumnat és el que us deia al paràgraf anterior. Hi he passat un matí, amb els alumnes de cinquè i sisè de Primària. I amb els seus mestres. De les millors experiències del curs, perquè veus que l’únic que cal és un llibre i un bon mestre. Vam fer la xerrada a la biblioteca, que just abans que jo hi entrés era plena de mares d’alumnes, la majoria abillades amb hijabs. La biblioteca de la Remolins era un espai petit, poc assortit si la comparem amb segons quins centres, però viu i aprofitat al màxim. I això es nota quan parles amb els alumnes, perquè, com deia al principi, són sincers. Els nois i noies de la Remolins m’ho van dir tot en dues hores, fins i tot els que no van parlar. Ells sols ja donen sentit a tots els viatges en tren, retards i maldecaps d’aquest curs que acabo amb la satisfacció d’haver donat tot el que he pogut a totes les aules que he visitat, fins i tot quan la sessió no ha acabat amb la signatura d’exemplars de rigor perquè els llibres eren socialitzats, ho he de dir.
Així que només em queda dir: gràcies i, sobretot, fins al curs que ve!
havien llegit La tortuga d’en Hans. La trobada va ser una festa, perquè nens i nenes l’esperaven amb candeletes. Havien treballat aspectes molt diversos del llibre (geografia, llengua, emocions, medi ambient…), l’havien llegit a classe i alguns a casa, i n’havien preparat diverses preguntes que em van fer durant la sessió. De seguida em va cridar l’atenció l’esforç que feien per parlar-me en català, a l’hora de fer la seva pregunta, però també al final, quan molts se’m van acostar per comentar-me coses més personals: un nen de família marroquina, que el seu avi tenia tortugues a l’hort del Marroc; un nen d’origen xinès que li havia agradat molt el llibre i que havia quedat molt sorprès que n’hi hagués una edició per a cecs (els en vaig portar i ensenyar l’edició en braille que n’ha fet l’ONCE); una nena sud-americana volia veure els diferents dibuixos d’en Hans i de la tortuga que els vaig mostrar, obra d’il·lustradors tan diversos estilísticament com Carmen Queralt, Rocío Martínez o Roger Quevedo; etc. etc. etc. Al final de la sessió, tots els nens i les nenes van passar amb el llibre per signar, il·lusionats de poder tenir un llibre signat per l’autor i de poder-se’l endur a casa. Quan ho vaig comentar a la mestra, felicitant-la per com afavorien la creació de la biblioteca personal en una població tan diversa i, suposava, que amb força dificultats econòmiques, em va comentar que tant els mestres com l’AFA de l’escola ho tenien molt clar i que d’una manera o altra feien que tots els alumnes poguessin tenir el seu llibre de lectura. La vaig felicitar per això, i també per com aconseguia que anessin parlant català, en un medi tan divers i amb tantes nacionalitats. Em va dir que sí, que al seu grup hi havia infants de deu nacionalitats diferents i que cap era de família catalanoparlant. Al final, quan la mestra va dir que s’alcessin i passessin cap al davant per fer una fotografia de tot el grup amb mi, no es van poder aguantar i em van començar a abraçar (la fotografia adjunta n’és una bona mostra). Veritablement va ser una experiència d’allò més emotiva i, com em va corroborar la mestra, d’allò més útil perquè els nens i nenes valorin una mica més el català i el vegin com una llengua útil i de prestigi.
En Xavier, el professor, m’havia informat que no faríem la xerrada amb els alumnes de primer d’ESO a l’Institut, que la faríem en un local que l’ajuntament cedia per a l’ocasió.
Em va agradar moltíssim d’anar a l’escola de Vila-roja de Girona, que és a tocar de casa però que sembla que sigui molt lluny. L’escola és situada en un dels barris que anomenen, per dir-ho suaument, difícils. Sortosament, per sobre de qualsevol etiqueta i prejudici, l’escola fa camí trepitjant unes llambordes que van cap al futur.
Un dia radiant de maig, calor d’estiu amb flaire de vacances. He baixat a Barberà del Vallès amb transport públic i això m’ha permès travessar un poble que només coneixia de nom. Des de l’estació fins a l’escola és un passeig de vint minuts. He passat pel costat del Teatre Municipal Cooperativa, que ocupa el lloc de l’antiga i popular Cooperativa. He enfilat el carrer Nemesi Valls i el google m’informa que el nom correspon a un personatge que va ser jutge de la ciutat i un dels fundadors de La Cooperativa (agrícola) que va néixer a principis de segle XX, un centre d’activitat econòmica, social, cultural i festiva.
modelatge sobre com inventaria un possible avi que s’hagués presentat al càsting que fa el protagonista. Després alguns alumnes de cada classe, voluntàriament, ho van posar en pràctica de forma creativa i enginyosa. Van tenir en compte el que havíem estat comentant i van demostrar rapidesa i molt bona comprensió.
