Gemma Reguant

Gemma Reguant al CFA de Gavà

Recital de dones poetes en veu alta

En aquest recital podem viure diferents tarannàs de poetes catalanes. Hi ha una part de poetes vives que encara poden seguir publicant i una segona part amb les nostres clàssiques que ja no hi són. He fet la sessió  en un centre de formació d’adults amb uns 10-12 alumnes a l’aula d’edats d’entre 18 i 50.

Avui ha estat un dia “Màgic màgic”. Necessito dir-ho dues vegades, amb l’adjectiu màgic adjectivat per la repetició de l’adjectiu. Quin plaer tan gran!

Avui les persones assistents han vibrat fortament durant tots els segons del recital. Ni un segon de desconcentració ni de baixada d’intensitat. Han plorat,  els homes també ploren, visca!, han rigut, han saltat d’alegria, han parlat espontàniament després d’un poema perquè els sortia del cor (quina emoció tan gran quan passa això, quan la interpretació del text els aixeca de la cadira ), han fet sons expressius d’Alça que fort (per exemple, en els poemes de la Dolors Miquel…). No tinc paraules ni prou espai per descriure cada reacció sàvia, viva, espontània, apassionada durant el recital.

I el que em feia més il·lusió era que les reaccions es donaven tant en els més joves com en els més grans. Jo he sigut immensament feliç, perquè avui ha passat allò que ens agrada tant als que fem teatre que és tenir un públic espontani, sense fre, vivint amb tu els poemes.

Felicito la Sílvia,  professora de literatura catalana, per estimar la paraula i a tot l’alumnat.  Després, celebraven que la Verónica ha acabat l’Eso i és un moment important per ella i per tota la seva ètnia gitana demostrant que les dones que no van estudiar poden fer-ho ara.

I avui ens hem sentit totes i tots que som d’estirp romeva, com la Maria Mercè Marçal. Ens hem donat permís per plorar, per riure, per apassionar-nos, per sentir el silenci dins nostre, per estimar,… La Joana Raspall, si ens hagués vist, estaria contenta, perquè hem seguit fil per randa les seves “normes” de vida, i la Maria Antònia Salvà ens portaria unes figues seques del terrat, agraïda, i totes les altres somriurien felices.

Ara, pel recital, ja no porto els instruments, perquè he anat creant uns diàlegs i comentaris entre els poemes que fan que l’atenció sigui cada cop més gran. I estic contenta amb el canvi.

Em sento molt honorada i contenta de poder fer el recital Dones Poetes en Veu Alta, gràcies, sobretot, a la Institució de les lletres catalanes. Gaudi immens!

I després he rebut un WhatsApp de la professora que deia: “Que bé que la poesia pugui arribar a tothom… Encara que no coneguessin moltes paraules, entenien el poema gràcies a la teva veu, a la teva lectura… Molt contenta d’haver viscut aquest moment de màgia”

Jo també! Molt contenta! Gràcies, Vida!!

Moltes gràcies, Professorat!  Moltes gràcies, Alumnes! Moltes gràcies, Poetes Catalanes!

Moltes gracies, ILC!

Jesús M. Tibau a l’Escola Divina Pastora de Vinallop (Tortosa)

Comença febrer -un mes que no acostuma a fer-se simpàtic- amb una de les meves activitats d’escriptor preferides: la visita a una escola.

A través del programa Autors a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes acudeixo a l’Escola Divina Pastora de Vinallop. El trajecte és breu i conegut, tot just em dona temps a escoltar un parell de comentaris d’una tertúlia radiofònica que m’han fugit de la memòria. Estem al cor de l’hivern, però el migidia és radiant i lluminós, sacsejat pel vent –cap sorpresa vora l’Ebre.

L’escola és molt petita, m’esperen onze alumnes. Onze? Ja recordo de què anava la tertúlia a la ràdio: sobre el Barça –cap sorpresa vora tot.

Davant de la porta, un banc de fusta pintat de verd, amb un cor i un text escrit amb lletra lligada: Banc de l’amistat.

La reixa de la porta sembla tancada, però sols és una aparença; només la cal espényer una mica per a passar. La façana està tota pintada, com de conte, amb un poble que deu representar Vinallop a dalt, i un riu que deu ser l’Ebre, a baix. I un bolet enorme que fa de llar als més petits o als més imaginaris.

Entro sigil·lós, no se sent gaire soroll, cosa rara en una escola, però ja he dit que m’esperaven onze, menys algun que s’ha quedat a casa, com descobreixo després –coses de les quarantenes, suposo.

Em reben les mestres amb amabilitat i un somriure que imagino sota les mascaretes. “Ho tenim tot a punt”, diuen, “t’estan esperant”. Aquest és un dels grans plaers i satisfaccions de ser convidat a una escola: sempre ho tenen tot a punt, sempre t’esperen, i que t’esperin és una petita carícia per a l’ànima.

Estan tots i totes en una aula, en taules en forma de lletra u, i una finestra roman oberta per a la ventilació.

Després de les presentacions, comença l’interrogatori que han preparat. Alguna pregunta és indiscreta, com ara l’edat, però no passa res; els xiquets i els vells s’ho poden permetre.

Han llegit algun dels meus relats, que he seleccionat perquè puguin ser més fàcils a Primària, i un cop més, per enèssima vegada, el conte que més triomfa és Totó, el robot, que una vegada i una altra atrau l’atenció a totes les escoles –a veure si algun editor ho llegeix i m’envia una proposta; no ho dic jo, sinó totes les escoles que he visitat i els ha agradat. I com a gran regal, m’ensenyen les il·lustracions que han fet sobre el conte, i me les emportaria totes –editors, si voleu ja està il·lustrat i tot.

Un parell de xiquets em llegeixen, il·lusionats, els contes que han escrit, amb el seu plantejament, nus i desenllaç, peò sobretot amb missatge.

Com sempre, procuro mostrar-me senzill i proper, i els preparo algun joc per a inventar-nos històries per atzar, o aprenent a mirar el món des d’un altre punt de vista. Ens imaginem un home fet de macarrons, i el poc que duraria a la porta d’una escola a l’hora de dinar.

Per a fer-los partíceps de la meva vida d’escriptor, almenys durant uns moments, comparteixo una primícia, i després d’explicar què vol dir aquesta paraula, els ensenyo la portada del proper llibre que m’acaba d’enviar l’editorial.

I una mare ve a buscar el xiquet, i el temps s’esgota. Em regalen –encara més!- un bloc de notes perquè me’n recordi de l’escola. I me l’enduc: el bloc, i un trosset d’aquesta escola petita i gran alhora.

Jesús M. Tibau

Tens un racó dalt del món

Laura Bernis

Visita a l’escola La Noguera de Balaguer, per Laura Bernis Prat

Tornar a fer activitats literàries a les escoles, després d’un dur any de pandèmia, m’ha omplert d’emocions, sobretot, d’alegria. Moltes coses han canviat; com el fet que ens veiem les cares a mitges, que els somriures estan tapats per les mascaretes, que hem d’anar amb compte amb la distància de seguretat… Però, tot i això, les coses que perduren són les millors. Són les ganes de compartir una estona parlant de literatura, són els ulls brillant per l’emoció mútua de conèixer-nos, són les ganes dels nens i les nenes de fer preguntes a l’escriptora d’un llibre que els ha agradat i que han treballat durant mesos i són, en definitiva, la necessitat que tots tenim d’evadir-nos una estona de la realitat i somniar en una altra.

Portades de Labepra, de Laura BernisEl dimarts 13 d’abril de 2021 vaig visitar l’escola La Noguera de Balaguer. En lloc d’una sola activitat amb tots els alumnes de Cicle Superior junts, com d’altres vegades, enguany, els famosos grups bombolla van fer que les sessions fossin tres. Això sí, tot i fer-les presencials, un positiu el dia abans en un dels grups em va fer viure una situació totalment inesperada, fer una xerrada virtualment des de la classe buida d’aquell grup d’alumnes.

Va ser una escola que crec que va treballar molt la lectura i des de diferents perspectives. Primer de tot, em vaig trobar totes tres portes de les classes decorades amb murals, dibuixos, treballs, redaccions… sobre els meus llibres de “Les Històries de Labepra”, els llibres que havien estat treballant per la meva visita.

“Quines emocions et desperta la lectura?” titulava un dels escrits. “Imagina com seria el teu company d’aventures”, deia un altre al costat dels dibuixos dels personatges dels llibres. Fins i tot, em van sorprendre amb propostes de bandes sonores, un cartell publicitari i una petita obra de teatre que em van representar uns quants alumnes del primer grup que vaig visitar! Tot un goig veure escoles que treballen la lectura i l’escriptura a tots els nivells.

A més a més, tots els nens i nenes es van preparar moltes preguntes: del procés creatiu d’escriptura, alguna de l’argument dels meus llibres, altres de curiositats com els noms dels personatges… i les que més m’agraden, les que pregunten sobre quins consells els faria per escriure la seva pròpia història.

Perquè si hi ha quelcom que no em cansaré mai de repetir als centres educatius que visito és animar els nens i nenes a escriure la seva pròpia història, a provar-ho, a jugar a escriure sense cap condicionant, només la seva imaginació i tot el que puguin arribar a crear amb ella. I no puc amagar el meu goig quan, ni que sigui d’amagat dels seus companys per vergonya, algun d’ells em confessa que després d’escoltar-me, també ha començat a escriure el seu llibre.

Així doncs, tot un plaer poder conèixer i compartir experiències amb els alumnes de 5è i 6è de l’escola la Noguera de Balaguer i els seus professors. Tot i l’adversitat i els reptes de la pandèmia, ho hem aconseguit! Visca la lectura i fins ben aviat!

Laura Bernis

Una visita a Copons, per Oriol Canosa

“L’illa de la Paidonèsia”, d’Oriol Canosa. La Galera, 2017

Els últims anys he visitat un munt d’escoles, biblioteques i llibreries i he fet quilòmetres amunt i avall per arribar a tots els racons del país. Però poques vegades he tingut una experiència com aquesta: veure i xerrar amb tots i cadascun dels nens i nenes d’un poble. Reunits en dos grups (de P3 a 1r i de 2n a 6è), hem tingut l’ocasió de xerrar sense mirar el rellotge sobre llibres, il·lustracions i les mil maneres que hi ha d’explicar històries.

Hem començat amb els petits. Asseguts en una rotllana, hem tractat un dels grans temes des que el món és món: d’on surten les històries? Qui se les inventa? I com s’ho fa? Entre tots, ara un ara l’altre, hem descobert com d’un petit detall, d’una idea minúscula, en pot sortir una història fantàstica i plena de màgia. I no hem necessitat gaire cosa, per fer-ho: una cadira amb quatre potes de fusta, quatre potes que, sospitem, quan es fa de nit comencen a moure’s…

Més tard, amb els grans, ens hem reunit per parlar de llibres, en plural. Perquè n’havien llegit un munt, cadascú el que li ha fet més gràcia, i ens els hem explicat els uns als altres i hem parlat d’on surten les idees, de com és la feina d’escriure llibres, de com s’arriba de la idea a l’objecte de paper i de tota la gent que s’hi implica perquè el llibre arribi a les llibreries, les biblioteques i les escoles.

Quan he sortit de l’escola he pres consciència de com un petit grup de mestres, amb la seva empenta i encomanant el seu entusiasme als nens i nenes, havien convertit aquest petit poble de l’Anoia en un cau de lectors. Més enllà dels meus llibres i la meva visita, gràcies a la seva feina diària a Copons no hi queda ningú que pensi que llegir no és una de les coses més fabuloses que es poden fer. I això és tan important…!

 

Oriol Canosa

Elisenda Guiu visita l’Institut Turó d’en Baldiri de Teià

RETORN A LES AULES, AMB GRUPS BOMBOLLA

“Explica’m un conte”, d’Elisenda Guiu. Arola Editors, 2015

Després d’un any de pandèmia i de parada obligatòria per visitar els centres escolars, he retornat puntualment a les aules gràcies al programa oficial Lletres a les aules de la ILC, que ja torna a ser possible. Una represa esperada, m’atreviria a dir, per ambdues bandes: centres docents i escriptors/es. Aquest any, el programa ofereix l’opció de fer la visita presencial o virtual. En el meu cas, de moment les sol·licituds han sigut presencials, fet que celebro ja que la interacció directa amb l’alumnat em sembla un dels al·licients més enriquidors de la proposta. En les visites presencials hi ha, però, una gran novetat: l’aparició dels grups bombolla. En molts casos, els cursos s’han duplicat o triplicat per baixar la ràtio. Això, a efectes pràctics, implica poder adreçar-se a grups més reduïts però alhora repetir la mateixa xerrada, potser fins a tres cops, en un mateix matí.

Així m’ho vaig trobar en la primera visita assignada, en aquesta ocasió a l’Institut Turó d’en Baldiri de Teià, amb un tercer d’ESO triplicat en grups bombolla. Si ja de per si el curs en qüestió m’imposava cert respecte, repetir-hi tres xerrades el feia créixer. D’altra banda, la meva visita estava vinculada a llegir un text teatral, un gènere al qual no estan especialment habituats/es. Conscient del poc costum entre joves de llegir teatre i, fins i tot, d’anar-hi – l’any de confinament tampoc no hi ajudava-, em plantejava com generar-los confiança de bon començament. L’argument de l’obra en qüestió – Explica’m un conte– permetia punts de connexió i, en alguns casos, generar empatia; així doncs vaig partir del contingut per iniciar la sessió. Parlar, comentar, debatre; generar confiança amb un grup de joves a qui veus per primer cop i a qui segurament no tornaràs a veure. Un cop situada, la lectura en veu alta era el següent repte. Posar-se en la pell del personatge, donar-hi entonació, llegir amb fluïdesa. Perdre la vergonya. El fet de poder llegir oralment un text i treure-hi punta amb els personatges ens va donar prou joc per trencar el gel, fer preguntes, parlar de les particularitats de la literatura dramàtica i, en definitiva, que la primera sessió transcorregués àgilment. Així va arribar la segona hora, ja amb la confiança de la classe prèvia, i els punts febles detectats. Curiosament, allò que més havia funcionat en la sessió anterior no necessàriament coincidiria en la següent, i a la inversa: en la següent sessió descobria nous jocs que en l’altra no havia detectat. Cada classe, una realitat. Finalment, va arribar el moment de la tercera i darrera sessió del matí; per aquelles que no hi estem acostumades o que ja de per si tenim la veu una mica perjudicada, l’intensiu es començava a fer notar… Tanmateix, la bona rebuda es va repetir, potser m’atreviria a dir que ja tenia el terreny preparat, tenint en compte que l’alumnat venia del descans del pati i ja havia rebut feedback dels companys/es. M’ho posaven fàcil. I que fos novament un petit grup bombolla, també.

Així vaig acabar la triple sessió, amb aquella sensació de repte superat i d’energia generada. Defensora com soc del fet de llegir el teatre i cultivar-ne l’hàbit, per generar també espectadors/es del present i futur, aquesta triple experiència em va corroborar que la lectura d’un text teatral contemporani és una bona proposta per seguir oferint als centres de secundària. Tant és així, que en sortir de la visita vam acordar repetir un taller semblant amb els de quart. Tal com deia a l’inici, celebro el retorn d’aquesta necessària iniciativa que, com tantes altres coses, la pandèmia havia deixat en pausa.

Elisenda Guiu

 

Crònica de la visita a l’Institut Escola Corbatera de Montsant, per Noemi Bagés

"Rere el mur", de Noemi Bagés. Barcanova, 2009 El dimarts 9 de març vaig conduir per un enfilall de corbes, entre l’embassament de Siurana i muntanyes, fins a Cornudella de Montsant, al Priorat. El camí ja em duia tot de records agradables per tantes bones estones passades en aquell trosset de país: gastronomia, activitats a l’aire lliure… Encara no havia visitat, però, el centre educatiu ni coneixia l’alumnat que hi estudia.

En arribar-hi, a mig matí, em van rebre l’Anna (la cap d’estudis) i la Lucia (la professora de llengua que havia tingut la pensada de convidar-me). Sempre és un bon moment, el de la rebuda, però en aquesta ocasió tenia l’afegitó que la Lucia i jo ja ens havíem vist en altres centres i que havia decidit repetir l’experiència.

Els primers amb qui vaig xerrar van ser els nois i noies que havien llegit Rere el mur. Vaig anar a la seva classe i vam parlar sobre el procés de l’escriptura, la descripció de personatges, la tria dels arguments… Em van fer preguntes molt interessants. 

La sorpresa del dia va ser que un petit grup d’alumnes que havien llegit I la mort em parlava em demanava si podíem trobar-nos uns minuts. Potser ningú diria que no? Què hi pot haver millor, per a una escriptora, que un grup de lectors i lectores vulguin parlar de l’obra que han llegit? I tant que volia conèixer-los! Els deu minuts es van allargar una hora, en què vam comentar fils argumentals, temes soterrats, punts forts i menys forts de l’obra… Quina anàlisi més profunda que van fer-ne! Com ja els ho vaig fer saber, moments com aquest tanquen el cercle de la creació literària i donen sentit a l’esforç d’escriure.

Una abraçada enorme a l’Anna, la Lucia, i, molt especialment, a l’alumnat que em va fer passar un matí tan especial.

Noemi Bagés

“Palmira i l’efecte Crisàlide”, de Gisela Pou, a l’escola El Castellot

“Palmira i l’efecte crisàlide”, de Gisela Pou. Edebé, 2019

Tornar a visitar escoles, tornar a veure els nens cara a cara, encara que sigui amb mascareta i amb distància de seguretat, fa la impressió que hem tornat a la normalitat. Arribo a Castellví tres quarts d’hora abans del previst; passejo i veig, damunt d’un penya-segat, l’antic castell del poble, tothom el coneix com  El Castellot, i el castell ha donat nom a l’escola. Només d’entrar a l’edifici es respira tranquil·litat, un  lloc acollidor on la vida passa sense pressa.

L’August Garcia, el tutor de sisè que fa de professor de tot –a excepció d’anglès i educació física- al grup bombolla de sisè, em rep i anem a classe. Normalment porto un Power per explicar tot el que vull dir, però aquesta vegada no ha calgut, els nois han fet un interessant treball del llibre i tenien moltes preguntes preparades. Tot plegat estava tan ben organitzat que ha estat una delícia. D’una pegunta a l’altra he exposat el perquè d’aquesta història, com construeixo els personatges, com a partir del tema i els personatges s’arriba a l’argument. Palmira i l’efecte crisàlide va sorgir d’una pregunta que es fa la protagonista ¿I si la Palmira Bathich fos jo? La premisa de la història era fer empatitzar una nena que viu còmodament a Barcelona amb els nens que viuen sota els horrors d’una guerra inexplicable. Ha estat impressionant com els Pigtown –que és com s’anomena la classe de sisè— del Castellot, han sabut treure suc de la història, han anat més enllà de l’argument i han reflexionat sobre els enfrontaments dels homes pel poder. El difícil equilibri entre tragèdia i humor plana per damunt tot el llibre, alguns s’han divertit per la relació de la Palmira amb la germana i el seu ex-amic; d’altres han explicat que posar-se en la pell de la nena Siriana ha estat dur. També hem analitzat el fet que la protagonista, després d’aconseguir el seu propòsit i donar refugi als nens orfes de la guerra, no es converteix en cap heroïna sinó tot el contrari, que cedeix el protagonisme als altres. Els nois i noies s’han interessat pel fet d’escriure i m’han demanat quins llibres els recomanaria per llegir.

L’August i tots Els Pigtown han fet un remarcable treball del llibre i m’han entregat un dossier on analitzaven la novel·la capítol per capítol. L’August, a més de fer-los estimar la lectura, els ajuda a reflexionar i obrir els ulls cap a un món que cada vegada és més complex. Per acabar, cada nen m’ha regalat una flor –una gerbera- que duia penjada una targeta on explicava què  li havia agradat especialment de la novel·la. Les flors duraran uns dies a l’ampit de la finestra de casa meva, però les seves paraules m’acompanyaran per sempre!

Ha estat una visita inoblidable. Trobar lectors tan entusiastes és un bon impuls per continuar escrivint. Si totes les escoles fossin com aquesta, sense cap mena de dubte, construirem un món millor.

Gisela Pou

Un selecte públic d’emmascarats a l’Institut de Badalona VII, per Rubèn Montañá

“La nena de l’arbre”, de Rubèn Montanyà. La Galera, 2014

Entren a l’aula tots junts, però no amb el mateix rebombori amb què les visites a instituts em tenen acostumat. Arriben mig adormits —és primera hora—, i sota les mascaretes intueixo una vintena llarga de cares rialleres i mirades de curiositat. Com serà fer una xerrada amb un públic selecte d’emmascarats?, em pregunto. La Maria Carme, una de les professores del centre, m’ho comentava fa un moment: “Com que són de primer, ja els he conegut amb mascareta, i alguns no sé quina cara fan quan no la duen; de fet, quan són al pati amb l’entrepà de vegades se m’adrecen i els he de demanar que se la posin per reconèixer-los”. Un parell d’alumnes agosarats em treuen dels meus pensaments: se m’apropen de seguida a fer una encaixada, que esquivo amb un responsable cop de colze. Ets l’autor?, diuen. Sí, sí, ara us ho explico. Fetes les presentacions, a mida que vaig responent preguntes, me n’adono que la cosa rutlla; reaccionen positivament a les meves respostes, riuen bastant els acudits i m’alegren el matí quan s’obliden del full de preguntes que tenien preparades i em comencen a preguntar dubtes espontanis, d’aquells que els han sorgit a mida que parlàvem. Per fi, això ja no és una conferència, és un diàleg, i ben interessant. Ja us tinc, i pel que llegeixo entre línies, el meu llibre us ha interessat. Així doncs, quan arriba la pregunta estrella, que també té la seva explicació estrella, la responc amb més seguretat que les demés. Que per què escric per a joves? Perquè ningú tracta els personatges millor que vosaltres. Perquè només els joves sou capaços de viure el que llegiu d’una manera tan autèntica i visceral. Amb el temps, us en recordareu. Allò que esteu llegint ara ho dureu amb vosaltres per a tota la vida. I, quan marxo de classe, el somriure em vessa de la mascareta, perquè penso que, potser, un dels meus llibres aconseguirà marcar algú com a mi em van marcar les lectures que vaig fer de jove.

Rubèn Montañá

 

Trepitjar escola, per Jordi Fenosa

Feia prop de dos anys de la darrera vegada. Han passat un munt de coses, ja ho sabem i no cal dir-ho més, que ja cansa. El cas és que he tornat a visitar un col·legi, cosa que no feia des de la primavera de 2019.

Ha estat l’escola Joan Maragall, de Rubí, la que m’hi ha convidat. Em retrobo amb el ritual de presentar-me a les tutores, pujar a l’aula, saludar un públic expectant i preparar l’ordinador mentre els sento xiuxiuejar…

Són nens i nenes de quart de primària, i els trobo, encara que m’estigui mal dir-ho, il·lusionats. Tretze, quinze parells d’ulls i una curiositat que no se l’acaben. Han llegit Bilomba la vista!, una novel·la escrita i també il·lustrada per mi, editada per Animallibres. L’han comentat, dibuixat i potser criticat. Ara els toca preguntar-me tot el que els passi pel cap, i ja ho crec que ho fan.

A l’aula del costat hi trobo les mateixes ganes d’aprendre. Ei, cal dir que no hi ha com un bon equip combinat de mestres i bibliotecària per aconseguir aquest ambient!

Només la presència de les mascaretes a les cares de tots els presents diferencia aquesta visita de qualsevol de les dotzenes de visites a escoles que he fet al llarg dels últims cursos. Aquells cursos “d’abans”.

Resulta sorprenent, fins i tot admirable, la paciència i la capacitat d’adaptació que ha demostrat aquesta mainada. No només aquests en concret: segurament tots els nens del món. Han afrontat confinaments, noves obligacions -com les mascaretes, finestres obertes en ple hivern, quarantenes, activitats virtuals…

Amb tot, una nena em sorprèn amb una pregunta que mai m’havien fet abans en una aula: em demana “què et fa por”. Sí, tenim por, no cal negar-ho. Tots hem passat por, aquestes darrers mesos. Potser ens n’havíem oblidat, en aquest nostre hemisferi nord tan confortable i segur, però la humanitat sempre ha viscut amb por. Sempre.

I avui, tenen por, aquests nens? A mi no m’ho ha semblat, en absolut! Han assimilat les “noves normalitats” com unes més de les moltes novetats que a la seva edat descobreixen contínuament. I endavant, a llegir, a preguntar, a aprendre i a créixer, que és la seva feina.

Jordi Fenosa