Tarda poètica amb na Llucia Palliser – Lletres Compartides

Llucia Palliser a la Llagosta
Llucia Palliser a la Llagosta

El passat 20 d’octubre, l’alumnat del CFA La Llagosta va gaudir de la visita i la prosa de la inigualable Llucia Palliser, poetessa menorquina, pionera de la poesia femenina de la Lluna.

Amb una fusió de recital de poesia pròpia, anècdotes de la seva vida i la resposta a les incessants preguntes d’un alumnat encantat per la prosa, la tarda tardoral va captivar les nostres ments i els nostres cors.

Com diria l’Esther, professora nostra i promotora de tan inoblidable acte: “La poesia és un estil que sempre els fa por, els fa sentir insegurs perquè no saben si ho interpreten bé o malament, si fan el ridícul o no. Amb el seu llibre hem trencat aquesta paret i han gaudit treballant-la a classe i durant l’acte. La Llucia també ha treballat en favor de trencar aquests prejudicis, els ha donat seguretat i ha reforçat la nostra tasca.

Una altra cosa molt important és que hem normalitzat una mica més la llengua. Els alumnes ja saben que el català de Menorca s’entén, que hi ha petites diferències però ara ja veuen que és veritat que la nostra comunitat lingüística va més enllà de Catalunya.

Hem fet una amiga!”

Després de l’acte, mentre ens acomiadàvem i la Llucia signava llibres, els alumnes van demanar de fer el viatge de final de curs a Menorca! A la Llucia no li va caldre que li diguessin dues vegades, que ella que sí, que tots cap a Menorca.

Com diria na Llucia: hem xalat de valent!

Com a comiat, voldríem agrair a la responsable del programa “Lletres compartides” per haver possibilitat aquest esdeveniment i a la nostra companya l’Esther per haver-ho gestionat, i sobretot, a la Llucia, per haver-nos visitat i fer-nos gaudir intel·lectualment.


Article original publicat a  CFA La Llagosta

Laura Bernis Prat a l’escola Ignasi Melé i Farré de Tossa de Mar

El dijous 31 de març vaig viatjar fins a Tossa de Mar per conèixer els nens i nenes de 4t de l’escola Ignasi Melé i Farré. A causa de la pandèmia, per tal de poder fer l’activitat literària a tots els grups bombolla alhora, l’escola va reservar una sala ben gran a l’Ajuntament.

Un cop tot estava a punt, ben puntuals, van arribar els alumnes. Tots, amb il·lusió als ulls, amb ganes de fer-me mil preguntes i, sobretot, de passar una bona estona parlant dels llibres de “Les Històries de Labepra”.

S’havien llegit “Les Històries de Labepra” i alguns ja havien començat la segona part, “Les Històries de Labepra i l’Espasa Negra”, que és la continuació del primer volum. Sempre començo les meves activitats explicant la meva experiència com a jove escriptora, com va ser això de començar a escriure amb tan sols 12 anys i com, des de llavors, l’escriptura forma part de mi. M’escoltaven amb molta atenció.

Els professors m’havien explicat que als nens els havia encantat la lectura dels meus llibres i que l’havien treballat molt. I es va notar que era cert…

Per una banda, quantes preguntes que em van fer! Vam poder parlar de creativitat, de l’esforç, però també de la diversió que hi ha en el procés d’escriptura, també de la creació de personatges… i tantes altres qüestions que volien saber.

I per altra banda, em van fer una bona sorpresa. Em van mostrar un vídeo amb un recull de tota la feinada que havien fet al voltant dels meus llibres: treballs escrits, dibuixos, murals que ocupaven totes les parets de les aules, una banda sonora per a la lectura amb diferents músiques que podrien acompanyar els moments alegres, tristos, emocionants o d’aventura del llibre, etc.

Però també, em van mostrar en vídeo les tres obres de teatre que els alumnes havien preparat basades ens els meus llibres. Em van semblar d’allò més originals i em va fer molta il·lusió veure els meus personatges interpretats per aquests artistes de Tossa de Mar. Uns van decidir fer l’inici de l’argument del primer llibre, i explicaven com els protagonistes, el Miquel i la Paula, arribaven a Labepra i coneixien el cadog Milú; uns altres recreaven la primera de les proves que els protagonistes havien de superar per poder demostrar la seva valia, la de l’Home Savi Blanc, i els tercers em van fer un ràpid resum de tot el llibre fins al duel final contra el malvat Sanímien.

No m’esperava per a res aquesta sorpresa i és un d’aquells records que m’enduré per sempre.

Després de tota l’activitat, com no podia ser d’altra manera, tots volien emportar-se un record de la meva visita i molts em van demanar una signatura. Per a mi, és un dels millors moments. Perquè em permet estar a prop de tots i cadascun d’ells, poder compartir uns instants amb les seves mirades plenes d’il·lusió i compartir un secret que no s’han atrevit a dir en veu alta davant dels companys: “Laura, m’has motivat tant que jo també he començat a escriure un llibre”.

En definitiva, una activitat literària d’aquelles que m’omplen i m’acompanyaran. Poder parlar amb nenes i nens de la seva edat sobre literatura és un regal i si ho fan amb les ganes i la il·lusió que han fet aquests alumnes de Tossa de Mar, encara més. Gràcies a tots i fins a la propera!

Laura Bernis

Jordi Folck a la ZER Benissanet-Miravet

El sud també existeix, per Jordi Folck

Recentment vaig visitar els centres educatius de Roc Llop a Miravet i l’Antoni Nat de Benissanet: conec bé les poblacions. Malgrat visc a Barcelona soc nascut a Reus i sempre he tingut tirada cap a la Ribera d’Ebre. A Miravet hi tinc amics terrissaires: els Avante, set generacions fent feina artesana i altament creativa.

La visita als dos centres em va permetre descobrir una sèrie de fets que vull compartir amb el lector:

  1. La directora del centre Antoni Nat de Benissanet, l’entusiasta Maria Lourdes Solé, em confessava que molts creadors es neguen a visitar-los, per llunyania. Crec que cal trencar una llança a favor d’aquests centres que quan s’allunyen de la capital del país es diria que no existeixen. Per tant, escriptors i escriptores, us donaré ara algunes raons perquè no us hi negueu.
  2. Els infants lectors de poblacions petites a l’àmbit rural i en zona de muntanya són, ras i curt, més feliços. Possiblement estan més desestressats, gaudeixen d’una vida més tranquil·la, tenen encara places i carrers per on jugar allunyats del trànsit, tenen un concepte més intens de l’amistat i, sobretot, envoltats per un paisatge corprenedor, obert als quatre punts cardinals, NO necessiten allunyar-se de la seva quotidianitat per enfonsar-se als mòbils. L’addicció que he vist en moltes altres aules no existeix a les poblacions d’àmbit rural (en tinc altres exemples). Per què una dependència irreal i líquida si l’entorn els ofereix molt més del que pot encabir-se en una migrada pantalla de mòbil?
  3. Els lectors, en el meu cas, varen treballar una sèrie de murals i materials escolars que giraven entorn de la figura de Ningú, el meu estimat zombi i que exposaren amb orgull als vestíbuls dels centres.
  4. Si els visiteu de matí tampoc faltarà el vostre esmorzar, ofert de manera generosa, on no mancaran els pastissets i altres creacions culinàries de la Ribera d’Ebre. I servit en plats i gots dels terrissaires de la zona.
  5. I en sortir, encara que sigui en homenatge a Jesús Moncada, feu el pas de barca a Miravet i visiteu alguns terrissaires, si abans no us han obsequiat al centre amb un plat o un got, que tot pot ser entre aquelles ànimes generoses i agraïdes. Jo vaig endur-me’n una col·lecció de plats i gots del Jordi Avante que a tothom enlluerna.

Per enllestir aquesta breu crònica, aneu al sud on us rebran amb els braços oberts i l’agraïment als llavis. I els lectors se us faran necessaris: us rebran com a una estrella.

I tot això us ho perdreu?

 

Jordi Folck

Safilache!, per Maria Mercè Roca

Portada del Llibre L'Hort del Sr. PuigEm va agradar moltíssim d’anar a l’escola de Vila-roja de Girona, que és a tocar de casa però que sembla que sigui molt lluny.  L’escola és situada en un dels barris que anomenen, per dir-ho suaument, difícils. Sortosament, per sobre de qualsevol etiqueta i prejudici, l’escola fa camí trepitjant unes llambordes que van cap al futur.

L’espai on vam fer la trobada es diu Escenari Safilache. El primer que fas és preguntar què vol dir, i quan els nens t’ho expliquen t’adones de la importància que té: el nom, escollit democràticament pels alumnes i l’equip docent, posa en valor la cultura del centre i la seva comunitat: ‘Safi’ vol dir ‘Prou’ en bereber i ‘Lache’ significa ‘Vergonya’ en caló. És a dir: prou vergonya! Parlem! En català, per descomptat, però també en bereber i en caló. No cal dir que tots els alumnes pertanyen a una d’aquestes dues comunitats, i que el català és per a ells una llengua que usen i senten quasi   exclusivament a l’escola. Van estar atents i encuriosits, i van mostrar molt poca vergonya!

L’escola Vila-roja  forma  part del projecte Escoles Tàndem, com les altres dues del sector est de la ciutat -l’Escola Font de la Pólvora i Escola Sagrada Família. El projecte parteix d’una metodologia innovadora que vol transformar l’educació a partir de les arts. Hi participen Temporada Alta, la Fundació Ciutat invisible, la Fundació Girona Est i la Fundació Catalunya La Pedrera. L’enhorabona més sincera.

Maria Mercè Roca

Blanca Busquets amb els alumnes de l'escola del Bosc

Visita a l’escola del Bosc de Barberà del Vallès, per Gisela Pou

Coberta del llibre "Palmira i l'efecte crisàlide" de Gisela PouUn dia radiant de maig, calor d’estiu amb flaire de vacances. He baixat a Barberà del Vallès amb transport públic i  això m’ha permès travessar un poble que només coneixia de nom. Des de l’estació fins a l’escola és un passeig de vint minuts. He passat  pel costat del Teatre Municipal  Cooperativa, que ocupa el lloc  de l’antiga i popular Cooperativa. He enfilat el carrer Nemesi Valls i el google m’informa que el nom correspon a un personatge que va ser jutge de la ciutat i un dels fundadors de La Cooperativa (agrícola) que va néixer a  principis de segle XX, un centre d’activitat econòmica,  social,  cultural i  festiva.

L’escola queda una mica apartada i està situada al costat de l’Institut; darrere els dos edificis  hi ha camps i bosc, que el seu nom sigui Escola del Bosc, li escau a la perfecció. Tot just entrar a l’edifici  retrocedeixo fins als anys vuitanta, quan estudiava català a l’Escola Catalunya de Sabadell. El disseny de l’edifici és idèntic, una gran claraboia zenital que dóna llum interior i les aules estan distribuïdes al voltant de passadissos oberts al hall.  La conserge em rep i em porta fins a la classe de sisè A.

Hi ha programades tres xerrades pels tres cursos de  sisè. L’Anna, la Sílvia i la Tina, les tres tutores, han treballat el llibre i  elles  i els alumnes m’esperen.  Tinc per costum fer la xerrada amb un Power Point que m’ajuda a centrar l’explicació, però els alumnes han preparat preguntes i decideixo prescindir del Power. El tema de Palmira i l’efecte crisàlide  és la guerra de Síria vista des de la perspectiva d’una nena de Barcelona. A partir d’un treball  proposat pel Climent, el professor; la protagonista, la Palmira, descobrirà una realitat que ignorava. L’humor  i el drama hi són a parts iguals, la relació de Palmira i la seva germana està plena de situacions divertides, que es contraposa amb la duresa de la vida de  Palmira Bathich, la nena siriana, a qui  la guerra li ha pres la família i tot allò que estima i ara viu en un camp de refugiats al Líban. El relat comença amb una pregunta de la Palmira de Barcelona quan veu, a la televisió, un reportatge sobre els camps de refugiats, i on apareix la Palmira Bathich; i  aleshores, la protagonista es pregunta: I si jo fos ella?

L’hora de durada de la xerrada se’m fa curta, no hi ha res que m’agradi més que reflexionar sobre allò que suggereixen les lectures. Durant tres hores no paro de xerrar, una pregunta s’encadena amb la següent i, d’entre les preguntes n’hi ha algunes de força originals que no m’havien fet mai abans: Què faries si fossis presidenta d’un país? Amb quin escriptor escriuries un llibre? Què fas per promocionar els teus llibres?

L’entusiasme de les mestres per la lectura és directament proporcional a l’interès dels nois per llegir. A L’Escola del Bosc, la llengua castellana és la que impera i intueixo que la feina no és senzilla, tanmateix, els alumnes estan motivats i la il·lusió per rebre’m, preguntar i escoltar és excel·lent.

Les professores m’expliquen que la  lectura del llibre les ha inspirat a fer el mateix treball que el professor de la Palmira; això em demostra que la ficció també pot esdevenir realitat. Després de les tres sessions,  l’Anna  em  dóna unes “cartes” que han escrit els nens i nenes agraint-me la visita. Em fa feliç descobrir que hi ha vocacions literàries, i alguns que no llegien massa han afirmat que,  a partir d’ara,  ho faran una mica més, ja que s’han adonat de la importància de la lectura.

Un llibre no acaba d’existir fins que no ha estat llegit; les tutores i els nens i nenes de l’Escola del Bosc han fet possible que  Palmira i l’efecte crisàlide surti de les pàgines impreses i esdevingui vivència i reflexió.

Ha estat un gran plaer compartir el matí amb tots vosaltres, Escola del bosc!

Gisela Pou

Elisenda Guiu amb alumnes de Les Savines. Foto de Sílvia Trepat

Visita a l’escola Les Savines de Cervera, per Elisenda Guiu

Aquest any vaig rebre la grata sorpresa que una de les escoles que havia sol·licitat la meva visita com a escriptora era Les Savines, de Cervera. Feia anys que tenia ganes de tornar a la capital de la Segarra i aquesta ocasió fortuïta em servia d’excusa per posar-hi remei. Aquest és per a mi un dels al·licients afegits a la proposta del programa que ens ocupa; recórrer territori, conèixer altres indrets i realitats. Així doncs, vaig aprofitar la visita escolar per revisitar la ciutat i els seus voltants, tan atractius i encantadors en plena primavera.

En arribar a l’escola, em vaig trobar un motivat curs de quart amb les parets vestides literalment de territori; un mapa de comarca i uns trets distintius ben destacats. L’alumnat me’n va parlar amb fermesa, sabien què respondre de la seva terra i ho feien amb orgull. En aquest context, vaig aprofitar per explicar-los per què havia escrit jo, que vinc de terra de vinyes, un conte que explica com es fa el vi, o un altre sobre unes criatures del mar, com el que tinc la sort de contemplar tot just sortint de casa. I així va fluir la conversa, tan natural, tan espontània i tan valuosa, sobre tot allò que ens uneix, que ens arrela i que ens fa ser qui som, i sobre la necessitat de transmetre-ho, gairebé de forma inconscient, amb allò que escrivim i creem.

El power point que havia preparat per a l’ocasió també el vam poder comentar… Que no fos dit. Però me’n vaig anar amb la sensació que el més autèntic d’aquell matí no sortia al guió.

Imatge d'un mural fet pels alumnes de Les Savines sobre el territori

Imatge de capçalera: Sílvia Trepat

Blanca Busquets

Blanca Busquets a l’IES Cervetó de Granollers

Em preocupen les xerrades virtuals perquè pot passar qualsevol cosa, tècnica o simplement de falta d’entesa. Tanmateix, no és el cas ni molt menys, de l’IES Cervetó de Granollers. Ja hi vaig participar l’any passat amb “La Nevada del Cucut”, i aquest any hi he tornat amb el mateix llibre. Amb la Mar Moreno com a directora d’orquestra (l’any passat era la Núria Rubio), vam xerrar amb dos grups de 4rt d’ESO simultàniament.

Només tinc bones paraules i lloances cap a mestres i alumnes. Agradables, organitzats, amables i educadíssims (perdó per destacar-ho així, però en un 4rt d’ESO t’hi pots trobar de tot!). M’hi vaig sentir acollida com a casa tot i la distància física, i em van sorprendre amb l’extensa preparació que havien fet del meu llibre, des d’arbres genealògics fins a dibuixos o esqueixos del que imaginaven de les dues protagonistes principals. I les preguntes preparades amb tanta cura…! A més, em van prometre un sobre amb la feina que els estudiants han fet de La nevada del cucut. Un sobre que ja sabia que trigaria una mica a arribar a casa però que espero amb delit perquè fa goig que t’analitzin així els llibres.

Però, abans del sobre, resulta que m’arriba la feina multimèdia a través d’un núvol que m’ha portat a creure en la gent que treballa bé definitivament, que s’estima el que fa i que hi posa el cor però també tot l’intel·lecte i tot l’art. Dibuixos, quadres, arbres genealògics, llibretes, pissarres  policials… i booktrailers! Ja us podeu espavilar, cineastes, que hi ha una generació que amb només 15 anys us deixa amb la boca oberta!

En fi, quina il·lusió! Gràcies, Mar, gràcies a tots els alumnes, sense excepció. Em vau fer sentir estimada com a autora. I gràcies als altres mestres (disculpeu-me, no soc capaç de passar revista de qui hi havia i qui no). També aprofito per agrair el mateix gest a la Núria Rubio l’any passat. (I als alumnes que, amb la seva joventut i habilitat, saben solventar eventuals problemes tecnològics… )

L’IES Cervetó és un institut on portaria els meus fills si visqués a Granollers.

Gràcies, és clar, a la Institució de les Lletres Catalanes. És un honor poder entrar en una aula amb un llibre.

Blanca Busquets

 

Miracles a l’aula, per August Garcia i Orri

Un regal immens. Això és rebre la visita d’un autor a la classe. Em demanen que expliqui la meva experiència com a mestre, al llarg de molts anys, participant al programa “Autors a les aules”. I el primer mot que se m’acut és gràcies, perquè ofereix als centres una oportunitat especial, única. Tenir l’autor al davant, poder-lo conèixer una mica i saber de les seves raons per a escriure aquell llibre que hem llegit tots junts, és posar els alumnes davant de la meravella -i l’esforç- de la creació literària. Saber què hi ha al darrere del petit miracle que és una novel·la o un llibre de poesia és com veure les bambalines del teatre, veure el making-of d’una pel·lícula, o com entrar al taller d’un pintor i que t’ensenyi amb quines eines ha fet la seva obra.

Llegir és una activitat solitària, ja ho sabem, però a l’escola esdevé una festa compartida. Cal acompanyar els alumnes en aquest camí i ajudar-los a desbrossar el bosc, a descobrir les sorpreses que ens amaga i animar a que cadascú emprengui nous senders, a l’aventura.

Poder parlar, al final, de tot això i més, amb aquella persona que n’ha dissenyat el decorat, que ha creat uns personatges amb emocions i problemes -que ara ens sentim molt nostres- , que ha plantat davant nostre un repte i ens ha dit: t’hi atreveixes?, parlar de tot això, repeteixo, no té preu.

M’encanta veure les cares dels meus alumnes just quan l’escriptor entra a l’aula. Aquella barreja d’emoció, sorpresa i interrogant: Què passarà ara? Què ens explicarà? Ens resoldrà tots els dubtes que li hem preparat? I m’emociono jo també escoltant les seves primeres respostes, i el miro com si un mag ens expliqués com ha fet algun dels seus trucs i ens desvelés una mica de la seva màgia. Es crea una sinergia a classe que creix a mesura que els alumnes i l’autor entren en un diàleg enriquidor, sovint sorprenent: no s’esperaven aquella resposta, no li havien fet mai aquella pregunta… I al final, com a cirereta del pastís, ve el moment dels regals mutus. “L’autor ens signa el llibre! I me’l dedica a mi, hi posa el meu nom!”. De vegades fins i tot ens regala un altre llibre. I la colla d’alumnes li entreguen algun detall: a voltes una flor, d’altres un petit treballet sobre el llibre, sovint unes catànies -que es vegi que som del Penedès! Perquè decidir aquests regals també ha format part del treball amb els alumnes i ha estat bonic pensar-hi i preparar-los.

Podria fer una llista molt llarga dels autors que han passat per la meva classe al llarg d’aquests anys però em quedaré amb alguns dels que en guardo un record especial. De la bonhomia d’en Sebastià Sorribas, que vingué a parlar-nos del seu Zoo d’en Pitus, el primer llibre en català que vaig llegir amb passió quan era nen. De l’excitació desfermada de la Lola Casas i el seu entusiasme poètic. Del to murri i fantasiós -mai sabies si t’estava explicant una bola- del Pep Albanell. Del to erudit i calmat d’en Josep-Francesc Delgado. De les lectures en veu alta i la saviesa d’en David Nel·lo. De la reflexió i la tendresa de la Gisela Pou. Del rigor i l’amenitat del Pere Martí. Del magnetisme i l’empatia de la Laia Aguilar.

De tots ells hem après -els meus alumnes i jo- moltes més coses de les que puc explicar aquí, sobretot el valor de la paraula i el poder transformador del llenguatge. I, més enllà d’això, hem descobert el plaer de llegir i la passió d’escriure. Espero que algun d’aquests alumnes espectadors sigui en el futur -em consta que alguns ja ho són- actors de la seva pròpia creació. I en aquest petit miracle, la Institució de les Lletres Catalanes i el programa “Autors a les aules”, n’estic segur, alguna cosa hi ha tingut a veure.

August Garcia i Orri, mestre.

Visita a l’escola Dr. Puigvert de Barcelona o com convertir-se en ídol adolescent, per Jordi Folck

Em faig creus del que va passar fa pocs dies en la visita a l’Ies Dr.Puigvert de Barcelona, un centre d’alta complexitat que ja havia visitat en altres ocasions, aquesta vegada convidat per la Institució de les Lletres Catalanes. Ras i curt em vaig sentir admirat com un futbolista milionari, com l’alcalde a la inauguració d’un nou tram de carretera o com un influencer parlant en un estadi. La literatura pot provocar bogeria? O és l’autor qui pot provocar un estat exultant entre els seus lectors?

Tot suma. D’entrada una organització impecable. El nombre elevadíssim de lectors  del llibre va portar-me a un espai prou gran per encabir-ne una setantena d’estudiants d’ESO mentre per streaming s’emetia la meva presentació que era seguida en altres classes . Les pantalles amplifiquen? O dit d’una altra manera, el mitjà és el missatge que defensava McLuhan? Sigui el que sigui després del fòrum i de les signatures corresponents em vaig passejar per les diverses aules on era rebut com una estrella  signant pilotes de futbol, mans i braços, llibres i punts de llibres.  En descobrir les meves xarxes va començar a córrer la brama d’uns i d’altres demanant als companys que em seguissin. Resultat: en arribar a casa tenia una quarantena més de seguidors a tiktok i a instagram al crit de “seguiu-lo és un ídol”.

No sé si coneixen el significat precís de la paraula: “ Imatge d’una divinitat”.
m. [LC] “Persona o cosa que és objecte d’un culte, excessivament amada”. 8DIEC)

Em sabria greu contradir-los en dir que no soc cap divinitat: que hi vaig anar en metro i no surant pas  pels aires entre vestidures glamuroses. Però per altra banda  ser objecte de culte o ser excessivament estimat acaba essent un dels somnis mai arribats de tot escriptor català i més del que ens dediquem a la literatura infantil i juvenil , altrament dit “els invisibles” en paraules de Gemma Lienas.

Ara bé, si es produeix una situació d’èxit així cal cercar les raons. Així que sumo a una organització perfecte un llibre que atrapa –El Manuscrit de les Bèsties, Premi Barcanova 2005 i Ningú és un Zombi i un autor (jo) que té prou taules i anys  per fer-la grossa: tota presentació ha de ser una festa de gest, de parla, d’acció, de lliurament. Que menys que dedicar dues hores de la teva vida a aquells que hi ha dedicat mé  s temps a llegir i a treballar el llibre i fer-ho com si qui arribés fou Mister Marshall carregat d’Il·lusions.

Quin luxe fer sentir a un escriptor com una celebrity de lletres. Moltes gràcies als organitzadors. Companys i companyes d’escriptura…aneu al Dr. Puigvert. La visita us guarirà de melangies, tristors postpandèmiques i desil·lusions. I sortireu amb vint anys menys. I és que la bona literatura i els bons lectors són la millor medicina per l’ànima! Oi, doctor?

Jordi Folck

 

Tessa Julià a l'escola Fotetes

Tessa Julià a l’escola Fontetes de Cerdanyola

Arribo a dos quarts de deu a l’escola de les Fontetes per parlar amb els infants de 1r i 2n del llibre de “Les brufes”. Just travesso la porta, em fico el barret de bruixa i quina és la meva sorpresa que els infants ja m’esperen amb un somriure. M’omplen de preguntes fins que la Pili, la seva mestra, els diu que pugem a la classe i, que abans, m’ensenyaran una sorpresa. M’encanten les sorpreses! Al vestíbul hi ha un arbre fet de cartó i paper on pengen fotografies meves i d’altres autors que els visiten, una taula amb tots els meus llibres i retalls del text… Bon inici. Anem a la classe on llegeixen les preguntes que tenien preparades. Em sorprèn un infant que em diu “Has fet moltes coses, eh!” Han mirat de cap a cap la meva web i se les saben totes!

Em pregunten com se’m va ocórrer el nom de les Brufes, de si costa molt escriure i mil coses més.

Després els poso a la pantalla les imatges del conte i recitem plegats els encanteris de les Brufes, “EN UNA CASSOLA AMB AIGUA CALENTA, DOS BROTS DE FARIGOLA, SET FULLES DE MENTA”; cridem junts els ecs!, ecs!, de la Bru i de la Fa, i els auuuuu!, dels llops. Acabem amb una foto de grup i esmorzem plegats! M’acomiaden amb abraçades i jo espero tornar-hi el curs vinent.

Una bona colla els de l’escola “Les fontetes” de Cerdanyola!

Tessa Julià