CFA Tramuntana i IE Caritat Serinyana Cap de Creus, per Toni Mata

Que la literatura s’esmuny en tots els racons sense que ens n’adonem, així com l’aire omple fins i tot els calaixos aparentment buits, és un fet en el que quan escrius llibres no hi penses. Un cop editat, cada exemplar de cada obra inicia una mena d’excursió vital a la recerca d’un lector que l’espera. No sabem a on. A la tauleta de nit d’un pis de l’àrea metropolitana de Barcelona. A la biblioteca d’un institut del Ripollès. A un prestatge de moble de menjador d’un apartament d’estiu de Lloret de Mar. Ni idea. La qüestió és que cada llibre trobi, com a mínim, un lector. Sigui on sigui.  I nosaltres, els autors, anem a perseguir alguns d’aquests exemplars escampats gràcies al programa Lletres a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

L’arribada de l’autor a l’aula sempre és estranya. Perquè per als lectors ets un personatge més d’aquella història Coberta de Nascuts s per ser breus, de Toni Matai, inevitablement, hi ha un decalatge entre el que havien imaginat i el que ets. Per a l’autor també és curiós, i bonic, veure la relació que els lectors han establert amb el llibre. Aquesta és la part que més em va interessar de la visita a l’Institut Escola Caritat Serinyana del Cap de Creus de Cadaqués. Què els havia provocat el Nascuts per ser Breus? Què els havia fet pensar? Què s’havien preguntat? On havien patit? S’havien enfadat? S’havien adonat de la meva voluntat d’emmirallar la crueltat del nostre món? Què esperen de la segona part? Les respostes sempre són un regal. I les mirades àvides dels alumnes més tímids! Com m’agrada caçar les mirades i aconseguir que aquestes persones s’espolsin la vergonya d’alçar la veu per parlar en públic. Darrera d’aquestes mirades sempre hi ha les idees més lluents, però cal picar pedra per extreure-les. Per sort hi ha mestres com la Sònia. O com la Roser, que va ser qui va demanar la meva visita per la seva aula, al CFA Tramunta.

Aquí la cosa és diferent. No parlem de lectors adolescents sinó d’adults. No parlem d’un institut sinó d’un centre de formació dins la presó de Puig de les Basses. I tampoc parlàvem d’una distopia com el Nascuts, sinó d’un llibre de contes d’humor que vaig escriure fa més d’una dècada: Moments poc estel·lars de la humanitat. És un llibre d’ucronies, parodiant el famós llibre d’Zweig, on en 14 miniatures històriques jugo amb el què hauria passat si… de diverses anècdotes històriques. Quantes vegades aquells presos deuen haver imaginat ucronies sobre les seves pròpies vides? Si ho fem els que no hem acabat a la presó, imagineu-vos ells!

Parlar de literatura i humor en aquell lloc va ser molt reconfortant per a mi. Tirant d’idees manides permeteu-me assaborir la llibertat que sento quan llegeixo algun llibre que m’atrapa. Sento aquesta llibertat quan viatjo en tren, quan llegeixo al llit o en el minúscul lavabo de l’apartament que vam llogar aquest estiu. Tant se val on estiguis, si el llibre t’agrada t’escapes amb ell i t’oblides si estàs dins o fora, aquí o allà. Almenys a mi em passa.

Mai abans havia estat en una presó. Tothom que hi vaig trobar va resultar ser maquíssim, cosa que fa certa feredat. La barrera entre dins i fora es difumina, però avances per passadissos llarguíssims, il·luminats amb llums blanques, que sempre acaben amb portes automàtiques amb vidres blindats. Un passadís rere un altre, un mòdul rere l’altre. Tots iguals, provocant una desorientació absoluta. I entremig, el somriure net de la Roser, contenta de fer activitats amb els seus alumnes. I els alumnes, els presos, xerrant de literatura i d’humor. De Sharpe, de Wodehouse, de Waugh, d’ucronies, distopies i tele. De The Century of the self i d’Zweig. De Mafalda i de Palahniuk.

En vaig marxar sorprès de com els llibres s’escolen a qualsevol lloc i de com, talment com un mikado amb la vostra essència preferida, són capaços de canviar l’ambient d’una sala per fer-la més agradable. És estrany i curiós, però passa.

Toni Mata

 

 

Salvador Macip

Salvador Macip a Vallbona d’Anoia

Reconec que no sabia que Vallbona d’Anoia existia fins que, aquest any, vaig veure el nom a la sol·licitud del programa Lletres a les Aules. I dues vegades! A part de fer una mica de turisme d’interior, aquestes sessions m’han permès confirmar una cosa que ja havia descobert en anys anteriors: als pobles petits, sovint és on trobes els mestres més compromesos i els alumnes més implicats. Sens dubte ha sigut així aquesta vegada.

La primera sessió me la van demanar que fos online. Es tractava de parlar d’un dels meus llibres il·lustrats amb una colla de nanos de primària. Aquí es va notar com els mestres havies treballat bé el llibre i havien preparat preguntes amb els alumnes que reflectien els interessos que els havia despertat el llibre, i que van llegir voluntariosos davant la càmera. Van saber dialogar amb el senyor que tenien a la pantalla i vam riure una estona.

Coberta llibre UllalsLa segona sessió va ser presencial i la vam fer a la sala polivalent de l’ajuntament. Aquí vaig parlar d’Ullals, un thriller fantàstic de terror psicològic, amb estudiants d’ESO. Un cop més, es notava que un professor implicat i amb ganes de fer bé les coses havia contagiat l’entusiasme a una colla d’adolescents, que s’havien llegit el llibre i preparat a classe una sèrie de preguntes. Però el millor és que ràpidament es van saltar el guió i van començar a fer preguntes espontànies sobre temes diferents, relacionats amb la novel·la o amb la professió d’escriptor, i fins i tot alguna de més filosòfica, demostrant una curiositat genuïna que una cosa tan simple com llegir un llibre (ben acompanyats per un docent) els havia disparat. Vam haver d’interrompre la sessió quan ja portàvem gairebé hora i mitja perquè ens tancaven la sala, però encara hi va haver mans alçades fins l’últim moment. Abans de marxar, i acompanyant-los de tornada a l’institut, vaig tenir temps de parlar amb algun d’ells i amb el professor, que em va dir un dels elogis més grans que se li pot fer a un llibre: estudiants que no solen llegir habitualment, l’havien agafat i no l’havien pogut deixar, i ara demanaven que els recomanés més lectures.

Per despertar l’esperit lector (i l’esperit, en general!) als alumnes calen xerpes compromesos que els acompanyin en les fases iniciàtiques del viatge, i és encoratjador veure que encara queden professionals que pensen què pot interessar als seus alumnes, més enllà de les guies de lectura clàssiques, i s’arrisquen amb llibres menys convencionals però que potser poden connectar millor amb un tipus d’estudiant. I és fantàstic veure l’entusiasme d’aquests lectors que guanyem. Ara el més important seria no perdre’ls!

Salvador Macip

Tina Vallès amb els alumnes de l'escola El Castellot

Balanç de curs, per Tina Vallès

No exagero (gaire) si dic que el que dona més sentit al que escric és precisament conèixer i poder parlar amb els meus lectors més joves (o més petits, en alguns casos). Són lectors atents, agraïts i —el que valoro més— sincers. És el primer que els demano, de seguida que m’hi adreço: que no tinguin pèls a la llengua, que en una aula hi aprenem tots. Escriure és una feina solitària i conèixer qui et llegeix és un luxe, sobretot si aconsegueixes que et diguin realment el que pensen, que no és fàcil. No és fàcil perquè d’entrada ets una desconeguda que se’ls planta al davant i no saben quin peu calces. No és fàcil perquè saben que ets l’autora del que han llegit i això els imposa o els reprimeix, segons com. Els primers minuts són crucials per inspirar-los confiança, que vegin que no mossegues, que ets com ells, o com els seus mestres, més aviat, que has vingut a escoltar-los i a respondre tot el que preguntin. Sempre surto de l’aula satisfeta, fins i tot amb els grups que m’ho posen difícil, perquè sé que algú (a banda de mi!) en traurà profit, d’aquella trobada. De vegades és només un alumne, aquell que no ha dit res durant tota la sessió però que he notat que em mirava i m’escoltava atentament, i que quan ha acabat la xerrada se m’ha acostat i m’ha fet les seves preguntes en la intimitat. De vegades ni tan sols gosa acostar-se’m al final, però jo sempre els detecto, són uns ulls enormes i una posició corporal d’atenció plena.

Aquest any, si em fixo en els centres que he visitat, he de dir que hi ha hagut varietat: des d’escoles amb molts recursos i amb mestres motivadíssims i assortidíssims d’eines fins a escoles més complexes, menys assortides i amb mestres que treuen la motivació d’on no n’hi ha ni en raja, de sota les pedres, si cal. Els mestres són la clau. Ho tinc claríssim de fa anys. Els mestres més que els recursos, però si són mestres motivats i ben formats i a més tenen recursos llavors ja és apoteòsic.

Fa quatre dies que van fer-se públiques unes dades ben preocupants sobre els nivells de comprensió lectora a les escoles. Doncs ho repeteixo: els mestres són la clau. Ho he vist amb els meus ulls. Hi ha criatures, joves, que els únics llibres que veuran, que tocaran, que llegiran, són els de l’escola, l’institut. La seva situació familiar, econòmica, social els allunya dels llibres. El centre educatiu és la seva única oportunitat de contacte no amb els llibres sinó amb la cultura. Hi posem tots els recursos?

Acabo amb un exemple concret: l’escola Remolins, de Tortosa. Escola pública. Recursos justos. El perfil de l’alumnat és el que us deia al paràgraf anterior. Hi he passat un matí, amb els alumnes de cinquè i sisè de Primària. I amb els seus mestres. De les millors experiències del curs, perquè veus que l’únic que cal és un llibre i un bon mestre. Vam fer la xerrada a la biblioteca, que just abans que jo hi entrés era plena de mares d’alumnes, la majoria abillades amb hijabs. La biblioteca de la Remolins era un espai petit, poc assortit si la comparem amb segons quins centres, però viu i aprofitat al màxim. I això es nota quan parles amb els alumnes, perquè, com deia al principi, són sincers. Els nois i noies de la Remolins m’ho van dir tot en dues hores, fins i tot els que no van parlar. Ells sols ja donen sentit a tots els viatges en tren, retards i maldecaps d’aquest curs que acabo amb la satisfacció d’haver donat tot el que he pogut a totes les aules que he visitat, fins i tot quan la sessió no ha acabat amb la signatura d’exemplars de rigor perquè els llibres eren socialitzats, ho he de dir.

Així que només em queda dir: gràcies i, sobretot, fins al curs que ve!

Tina Vallès

ImatgeImatge

Foto: Gemma Ventura

Mare, per Jaume Cela

Podria explicar qualsevol anècdota divertida viscuda quan visito una escola que llegeix algun llibre meu. En podria omplir un sac i em faltaria espai. Però en vull narrar una de molt emotiva que em va passar a una classe de sisè.

Sempre insisteixo molt que la literatura necessita les paraules, que el material propi de l’escriptura i de l’oralitat són les paraules, quan escrivim juguem amb les paraules i que cada història ha de tenir les que necessita, ni una més, ni una menys.

Poso tres exemples: totes les paraules que va necessitar Proust per escriure A la recerca del temps perdut al costat de les poquetes que va necessitar Monterroso en el seu celebrat conte del dinosaure, i que Yourcenar va escriure un poema amb dues paraules: el pa.

Després d’escoltar els seus comentaris, sempre de sorpresa i acompanyats de somriures, els deia que quan vaig llegir el poema de la Yourcenar se’m va obrir una finestra i vaig veure la meva àvia, quan jo era com ells, cridant-me des del balcó de casa perquè anés a comprar el pa. I com el forner el pesava, cosa que ara no es fa, i si faltaven uns quants grams tallava un tros de crostó d’un altre pa i aquest tros es deia la torna. La torna acostumava a estar molt torradeta i jo me la menjava camí de casa. I els explicava que sèiem per dinar i l’àvia feia el senyal de la Creu a la part de sota del pa i ens advertia: si us dia us veig tirar el berenar o l’esmorzar al carrer us donaré una bufetada que l’aplaudiran les orelles.

El pa era sagrat per una generació de havia patit una guerra i molta gana i havia de fer llargues cues per poder-ne comprar.

Les paraules ens obren finestres que ens ajuden a donar sentit i significat al món. Aleshores els convido a compartir una paraula que els sigui valuosa.

Un diu “felicitat”. Un altre “vida”, una tercera “família” o “amic”. I jo els dic que totes són importants i que totes ens evoquen vivències i alguns posen en comú aquestes vivències. La que acostuma a sortir més és “mare”.

Així, fa uns dies un nen em va dir ”mare” i jo  vaig comentar que era una tria molt bonica i que quan arribés a casa li fes un petó a la mare i li expliqués el que jo els havia dit. Ell va somriure tristament i jo vaig pensar: Jaume, en quin jardí t’estàs posant, com es diu ara.

I efectivament, el nen em va respondre que no podria dir-li perquè la seva mare s’havia mort. El silenci va omplir la classe. El nen i jo ens miràvem com si només ell i jo fóssim en aquest món.

Aleshores li vaig comentar: saps, jo ara tinc  moltes ganes de fer-te una abraçada. Tu també en tens ganes? I es va aixecar i ens vam abraçar una estoneta. Amb veu molt baixa vaig dir-li que si tenia ganes de plorar que ho fes i que jo l’acompanyaria, que mai ens havia de fer vergonya plorar davant dels altres. Ell em va dir que no li calia, que estava bé.

Li vaig demanar que quan acabés la sessió s’esperés un moment perquè volia parlar amb ell.

I la sessió es va acabar i mentre sortien de la classe vaig acostar-me als mestres per tenir informació sobre aquest noi però poca cosa em podien explicar perquè feia pocs dies que el tenien perquè vivia en un altre poble quan se li va morir la mare.

El noi em va explicar la mort de la mare i que l’enyorava molt j jo li vaig comentar que també enyorava la meva i després d`una estoneta de conversa li vaig dir que si li agafaven ganes d’escriure alguna cosa sobre la seva mare i volia compartir-ho amb mi donaria el meu correu a les mestres i que elles ja li donarien, però que no era cap obligació, només per si en tenia ganes i ens vam tornar a abraçar.

No m’ha arribat cap correu, però qui sap si algun dia necessitarà o gosarà parlar d’un tema tan dolorós i tan íntim amb un gairebé desconegut.

Però encara quedava un altre personatge en aquesta història, un secundari de luxe com es diu en el món del cine. Un company seu, quan ens acomiadàvem, va dir: no pateixis, Jaume, en Tal i no ens hem fet molt amics i la meva mare li farà de mare.

Em vaig sentir profundament commogut.

Les criatures sempre ens salven quan gosem mirar l’abisme.

Jaume Cela

Neus Català i Carme Martí

La lluita per la memòria continua, per Carme Martí

La participació en el programa d’Autors a les aules aquest curs ha arribat fins a Guadassuar, València, a 330 km de casa. El meu horari laboral, també d’aules, no em permetia arribar en horari de classes i vam fer la xerrada virtual. D’una banda em va saber greu perquè no és el mateix, de l’altra la virtualitat és el que em va permetre arribar-hi.

Coberta llibre "Un cel de plom", de Carme MartíHo he explicat altres vegades, portar Un cel de plom. La vida de Neus Català a les aules m’emociona. Que el jovent conegui la seva història i la importància de la lluita antifeixista en temps com els que estem vivint, ho considero important i, malauradament, necessari. D’altra banda, sempre els ho dic, la Neus del que estava més contenta era d’arribar al jovent i que això continuï passant fa il·lusió.

L’activitat va constar de dues parts. En la primera els vaig parlar de la novel·la, tant de la creació literària com de l’experiència compartida amb la Neus i d’alguns moments remarcables. En la segona part van participar-hi els alumnes, i aquí és on trobo que l’activitat agafa volada. Les seves interpretacions, les seves preguntes. Que es tractés d’un grup reduït de només tretze alumnes va permetre un diàleg fluït i enriquidor, escoltar-los i debatre amb ells és un plaer gran. En aquesta ocasió hi havia una alumna d’intercanvi procedent d’Hamburg que tenia un familiar que havia estat deportat i la seva participació va ser molt interessant.

Una de les coses que m’emociona més és que siguin els alumnes, els fills, qui descobreixin la història de la Neus Català i siguin ells qui la recomanin a pares i avis. La lluita per la memòria continua gràcies a l’especial dedicació del professorat, en aquest cas per segon curs consecutiu, en l’anterior ocasió sense entrar en el programa.

Fa anys que parlo d’Un cel de plom i de Neus Català als instituts, de fet, i ho he dit en altres ocasions,  és una de les millors coses que faig al llarg de l’any. Que algunes de les xerrades, aquest curs dues, siguin dins del programa Autors a les Aules, s’agraeix.

Carme Martí

 

Pere Martí amb les alumnes de l'escola Can Deu de Sabadell

Visita escolar plena d’emocions i de profit, per Pere Martí

Gràcies al programa Lletres a les Aules de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes), enguany visitaré unes quantes escoles en què es llegeixen llibres meus. Aquest mes de març he fet visita a l’escola Can Deu, de Sabadell, on els alumnes de 2n de Primària Coberta La Tortuga d'en Hanshavien llegit La tortuga d’en Hans. La trobada va ser una festa, perquè nens i nenes l’esperaven amb candeletes. Havien treballat aspectes molt diversos del llibre (geografia, llengua, emocions, medi ambient…), l’havien llegit a classe i alguns a casa, i n’havien preparat diverses preguntes que em van fer durant la sessió. De seguida em va cridar l’atenció l’esforç que feien per parlar-me en català, a l’hora de fer la seva pregunta, però també al final, quan molts se’m van acostar per comentar-me coses més personals: un nen de família marroquina, que el seu avi tenia tortugues a l’hort del Marroc; un nen d’origen xinès que li havia agradat molt el llibre i que havia quedat molt sorprès que n’hi hagués una edició per a cecs (els en vaig portar i ensenyar l’edició en braille que n’ha fet l’ONCE); una nena sud-americana volia veure els diferents dibuixos d’en Hans i de la tortuga que els vaig mostrar, obra d’il·lustradors tan diversos estilísticament com Carmen Queralt, Rocío Martínez o Roger Quevedo; etc. etc. etc. Al final de la sessió, tots els nens i les nenes van passar amb el llibre per signar, il·lusionats de poder tenir un llibre signat per l’autor i de poder-se’l endur a casa. Quan ho vaig comentar a la mestra, felicitant-la per com afavorien la creació de la biblioteca personal en una població tan diversa i, suposava, que amb força dificultats econòmiques, em va comentar que tant els mestres com l’AFA de l’escola ho tenien molt clar i que d’una manera o altra feien que tots els alumnes poguessin tenir el seu llibre de lectura. La vaig felicitar per això, i també per com aconseguia que anessin parlant català, en un medi tan divers i amb tantes nacionalitats. Em va dir que sí, que al seu grup hi havia infants de deu nacionalitats diferents i que cap era de família catalanoparlant. Al final, quan la mestra va dir que s’alcessin i passessin cap al davant per fer una fotografia de tot el grup amb mi, no es van poder aguantar i em van començar a abraçar (la fotografia adjunta n’és una bona mostra). Veritablement va ser una experiència d’allò més emotiva i, com em va corroborar la mestra, d’allò més útil perquè els nens i nenes valorin una mica més el català i el vegin com una llengua útil i de prestigi.

Pere Martí Bertran

Imatge Carles Sala

Lletres a les Aules a Organyà, Peramola i Coll de Nargó, per Carles Sala

Tot i que el present blog va de llibres, d’alumnes i de visites d’escriptors xerraires, permeteu-me que comenci aquest text explicant una petita intimitat sobre casa meva; bé, això si es pot considerar intimitat parlar de la decoració de l’habitació on un dorm…

La veritat és que la cambra en qüestió es pot dir que més aviat buideja, per allò que diuen que l’excés d’objectes no ajuda a conciliar el son. Però una de les poques coses que hi ha en una de les lleixes és una capsa de cartró folrada amb una fotografia d’una muntanya i unes lletres que diuen: “14 D’ABRIL. ORGANYÀ”.

Quina és la muntanya de la foto? Doncs la muntanya de Santa Fe, un cim de més de 1.200 metres que custodia el poble d’Organyà des del primer dels seus dies.

I què va passar un 14 d’abril de fa temps? Doncs a part d’algun fet històric no poc remarcable, vaig tenir la sort de visitar per primer cop els amics de l’escola Miret i Sans, que son els qui em van regalar l’esmentada capsa.

Cobreta del llibre "La bruixeta Rosaura" Coberta del llibre "Cornèlius i el rebost d'impossibles Coberta de "Flairosa, la bruixa dels sabons"

Anant al tema que ens ocupa, deixeu-me dir que hi ha una cosa que m’agrada encara un xic més que anar a visitar una escola com la d’Organyà, que és tornar-hi una segona vegada. I això és just el que he fet fa pocs dies: els alumnes de tota la ZER Narieda (Organyà, Peramola i Coll de Nargó), després de llegir “La bruixeta Rosaura”, “Flairosa, la bruixa dels sabons” i “Cornèlius i el rebost d’impossibles”, em van convidar a visitar-los. I, per descomptat, no m’ho vaig fer dir dos cops!

Fa pocs dies, vaig agafar la furgoneta i vaig enfilar muntanya amunt cap a la terra de les Homilies. I us puc assegurar que, tot i que el GPS em va fer una broma i em va desviar del recorregut, va ser la muntanya de Santa Fe (la qual conec bé de veure’n la foto cada matí en despertar-me…) qui em va indicar el camí correcte.

Un cop allà, em vaig trobar amb uns lectors i lectores àvids, encantadors i amb una grapat de preguntes per fer. Un regal, vaja!

Vam parlar de la inspiració, dels personatges, dels arguments… Vam mirar paperots plens d’idees, guions de la mida d’un pòster, llibres escrits en Braille… I finalment, després d’una estona més que agradable, ens vam acomiadar amb la sensació de conèixer-nos des de feia temps.

Un plaer immens, amics i amigues de la ZER Narieda. Gràcies per convidar-me. Gràcies per llegir-me. Gràcies per la fidelitat.

Per part meva, ja us ho puc dir ara: estic preparat per tornar!

Carles Sala

Carles Sala amb els alumnes de la ZER

Pilar Garriga a l'Institut Sant Pol de Mar

Pilar Garriga a l’Institut de Sant Pol de Mar

Dijous 9 de febrer vaig visitar per primera vegada l’Institut de Sant Pol de Mar, dins del programa “Lletres a les Aules” de la Institució de les Lletres Catalanes.

També era la primera vegada que anava a aquest poble de la costa, tan a prop de Barcelona.

Sant Pol em va sorprendre gratament.

Sant Pol és una vila del Maresme, situada al litoral, ben bé al costat del mar.

"Un estiu a Borneo" cobertaEn Xavier, el professor,  m’havia informat que no faríem la xerrada amb els alumnes de primer d’ESO a l’Institut, que la faríem en un local que l’ajuntament cedia per a l’ocasió.

L’Institut està ubicat en uns barracons al costat del Parc del Litoral, i no hi havia cabuda per fer la xerrada els dos grups alhora.

Per arribar a l’Ajuntament havia de travessar el pont de ferro que unia el Parc i el poble, i arribar pel carrer principal fins arran de la via del tren i de la línia de platja.

L’Ajuntament, a tocar del tren i de la platja, en pocs metres, era realment curiós. No l’havia vist mai de tan a prop.

Els alumnes de primer d’ESO ja m’esperaven i vaig parlar sobre el meu llibre Un estiu a Borneo. Vaig parlar del fet d’escriure, de la meva trajectòria personal, de com se m’havia ocorregut fer un llibre sobre els primats, sobre els orangutans i Borneo, i vaig tenir una grata sorpresa, perquè, després de la meva visita, tenien força preguntes i tenien interès per saber més sobre el món dels primats.

Llàstima que se’m va fer curta la sessió perquè els alumnes havien de tornar a l’Institut.

Després de la xerrada, vaig fer una volta pel poble, que s’enfilava des del mar fins al turó, per carrers i carrerons empinats, fent ziga-zaga, amb parets blanques i cases modernistes de principis del segle passat, que recordaven un bonic poble d’estiueig que no havia perdut la seva essència.

Des de dalt, podia contemplar la platja de les barques i l’Ermita de Sant Pau, un edifici tot blanc, a dalt d’un turonet, i l’estació de tren, que cada mitja hora o menys rebia el tren puntual.

De tornada a l’aparcament del Parc del  Litoral, vaig creuar pel pont de ferro, sobre la Riera de Sant Pol, un pont que em recordà la marca Eiffel. Em recordava la Tour Eiffel, la forma i el color. Per aquest pont, antigament, hi passava el tren. Era una via de tren, sense tren.

Pilar Garriga

 

Visita de l’Olga Besolí a dos col·legis de les Terres de l’Ebre

El dijous, 9 de febrer,  he visitat l’escola Dr. Ferran de Corbera d’Ebre, una escola petita on m’esperaven uns 50 alumnes.

M’he instal·lat a l’entrada. Mentre els xiquets s’acomodaven, he preparat tot el fato que portava per a la xerrada.

Material Olga Besolí sessió Lletres AulesPerò no he estat sola; m’ha acompanyat la meva germana, l’Ester Besolí. Ella és la il·lustradora dels contes, que signem sota el pseudònim de Germanes Besolí.

M’he presentat i he explicat com va sorgir la idea de crear un conte protagonitzat per un xiquet que es diu Muniatto i que està inspirat en el pallasso Muniatto Xou. I és que va ser un regal de Sant Jordi per al Muniatto de veritat!

També que vam portar un exemplar manuscrit del conte a la Fira Literària de Móra d’Ebre i allí vam contactar amb Onada Edicions, l’editorial que ha publicat els ja 22 contes de la col·lecció. Els xiquets s’han divertit molt  amb les anècdotes que acompanyen aquesta aventura.

Després, com no! Els he mostrat com son els contes, amb la seva part de text i de dibuix. Els xiquets han pogut veure com es dibuixa el Muniatto en directe i, com jo sóc conta contes, els he contat un dels contes de la col·lecció. Com s’han divertit quan em queien els bolets al terra perquè no hi cabien a la cistella!!! I és que no es pot anar a buscar bolets d’aquesta manera!

I  com els xiquets son curiosos per naturalesa, m’han fet una muntanya de preguntes sobre els contes, l’escriptura i el procés de creació. Molts han comentat que els agrada pintar i dibuixar… potser seran futurs artistes! I no m’estranya, en un ambient tant creatiu i inspirador!

L’escola ha decidit comprar uns quants contes per a la seva biblioteca, i complementar amb ells els que ja tenien de la col·lecció.

I tots contents! Ha estat una visita enriquidora, en un ambient molt familiar i una escola amb molt d’encant.

El divendres, 10 de febrer,  he visitat el col·legi Teresià de Tortosa i a l’aula de P5 m’esperaven 25 alumnes de preescolar.

Els xiquets no sabien que hi anava. Ha estat tota una sorpresa per a ells, sobretot quan m’han vist posant un munt de fato damunt una taula! El col·legi ha mantingut en secret la meua visita i ha estat tot un encert.

Acompanyada de la meua germana, he fet el mateix plantejament que el dia anterior, primer parlant de com va sorgir la col·lecció i després mostrant com són els contes. Tot i així, molts d’ells ja coneixien els Contes de Muniatto. És el que passa quan jugues a casa!

Aquest cop he aprofitat que tenien una pantalla ben gran a l’aula per a què Muniatto Xou en persona els saludés! Ho portava gravat en un pendrive.

També han vist com es dibuixa un Muniatto en directe i han estat molt atents quan els he contat un dels contes. Altre cop m’han caigut els bolets i se n’han rigut molt!

I després… tots tenien moltíssimes preguntes a fer.

Jo, per la meua banda, he fet alguns descobriments importants: a alguns d’ells els hi agrada molt llegir i a classe ja comencen amb la lletra lligada. És clar, ja són de P5!

I al final de la visita… Oh, sorpresa! Una petita m’ha donat una abraçada gran com una casa. Ha estat tan bonic compartir amb ells l’amor per la lectura…

Estic segura que seran uns petits grans lectors.

 

Olga Besolí

Autora dels Contes de Muniatto

Autors a les Aules

Tarda poètica amb na Llucia Palliser – Lletres Compartides

Llucia Palliser a la Llagosta
Llucia Palliser a la Llagosta

El passat 20 d’octubre, l’alumnat del CFA La Llagosta va gaudir de la visita i la prosa de la inigualable Llucia Palliser, poetessa menorquina, pionera de la poesia femenina de la Lluna.

Amb una fusió de recital de poesia pròpia, anècdotes de la seva vida i la resposta a les incessants preguntes d’un alumnat encantat per la prosa, la tarda tardoral va captivar les nostres ments i els nostres cors.

Com diria l’Esther, professora nostra i promotora de tan inoblidable acte: “La poesia és un estil que sempre els fa por, els fa sentir insegurs perquè no saben si ho interpreten bé o malament, si fan el ridícul o no. Amb el seu llibre hem trencat aquesta paret i han gaudit treballant-la a classe i durant l’acte. La Llucia també ha treballat en favor de trencar aquests prejudicis, els ha donat seguretat i ha reforçat la nostra tasca.

Una altra cosa molt important és que hem normalitzat una mica més la llengua. Els alumnes ja saben que el català de Menorca s’entén, que hi ha petites diferències però ara ja veuen que és veritat que la nostra comunitat lingüística va més enllà de Catalunya.

Hem fet una amiga!”

Després de l’acte, mentre ens acomiadàvem i la Llucia signava llibres, els alumnes van demanar de fer el viatge de final de curs a Menorca! A la Llucia no li va caldre que li diguessin dues vegades, que ella que sí, que tots cap a Menorca.

Com diria na Llucia: hem xalat de valent!

Com a comiat, voldríem agrair a la responsable del programa “Lletres compartides” per haver possibilitat aquest esdeveniment i a la nostra companya l’Esther per haver-ho gestionat, i sobretot, a la Llucia, per haver-nos visitat i fer-nos gaudir intel·lectualment.


Article original publicat a  CFA La Llagosta