Que la literatura s’esmuny en tots els racons sense que ens n’adonem, així com l’aire omple fins i tot els calaixos aparentment buits, és un fet en el que quan escrius llibres no hi penses. Un cop editat, cada exemplar de cada obra inicia una mena d’excursió vital a la recerca d’un lector que l’espera. No sabem a on. A la tauleta de nit d’un pis de l’àrea metropolitana de Barcelona. A la biblioteca d’un institut del Ripollès. A un prestatge de moble de menjador d’un apartament d’estiu de Lloret de Mar. Ni idea. La qüestió és que cada llibre trobi, com a mínim, un lector. Sigui on sigui. I nosaltres, els autors, anem a perseguir alguns d’aquests exemplars escampats gràcies al programa Lletres a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes.
L’arribada de l’autor a l’aula sempre és estranya. Perquè per als lectors ets un personatge més d’aquella història 
i, inevitablement, hi ha un decalatge entre el que havien imaginat i el que ets. Per a l’autor també és curiós, i bonic, veure la relació que els lectors han establert amb el llibre. Aquesta és la part que més em va interessar de la visita a l’Institut Escola Caritat Serinyana del Cap de Creus de Cadaqués. Què els havia provocat el Nascuts per ser Breus? Què els havia fet pensar? Què s’havien preguntat? On havien patit? S’havien enfadat? S’havien adonat de la meva voluntat d’emmirallar la crueltat del nostre món? Què esperen de la segona part? Les respostes sempre són un regal. I les mirades àvides dels alumnes més tímids! Com m’agrada caçar les mirades i aconseguir que aquestes persones s’espolsin la vergonya d’alçar la veu per parlar en públic. Darrera d’aquestes mirades sempre hi ha les idees més lluents, però cal picar pedra per extreure-les. Per sort hi ha mestres com la Sònia. O com la Roser, que va ser qui va demanar la meva visita per la seva aula, al CFA Tramunta.
Aquí la cosa és diferent. No parlem de lectors adolescents sinó d’adults. No parlem d’un institut sinó d’un centre de formació dins la presó de Puig de les Basses. I tampoc parlàvem d’una distopia com el Nascuts, sinó d’un llibre de contes d’humor que vaig escriure fa més d’una dècada: Moments poc estel·lars de la humanitat. És un llibre d’ucronies, parodiant el famós llibre d’Zweig, on en 14 miniatures històriques jugo amb el què hauria passat si… de diverses anècdotes històriques. Quantes vegades aquells presos deuen haver imaginat ucronies sobre les seves pròpies vides? Si ho fem els que no hem acabat a la presó, imagineu-vos ells!
Parlar de literatura i humor en aquell lloc va ser molt reconfortant per a mi. Tirant d’idees manides permeteu-me assaborir la llibertat que sento quan llegeixo algun llibre que m’atrapa. Sento aquesta llibertat quan viatjo en tren, quan llegeixo al llit o en el minúscul lavabo de l’apartament que vam llogar aquest estiu. Tant se val on estiguis, si el llibre t’agrada t’escapes amb ell i t’oblides si estàs dins o fora, aquí o allà. Almenys a mi em passa.
Mai abans havia estat en una presó. Tothom que hi vaig trobar va resultar ser maquíssim, cosa que fa certa feredat. La barrera entre dins i fora es difumina, però avances per passadissos llarguíssims, il·luminats amb llums blanques, que sempre acaben amb portes automàtiques amb vidres blindats. Un passadís rere un altre, un mòdul rere l’altre. Tots iguals, provocant una desorientació absoluta. I entremig, el somriure net de la Roser, contenta de fer activitats amb els seus alumnes. I els alumnes, els presos, xerrant de literatura i d’humor. De Sharpe, de Wodehouse, de Waugh, d’ucronies, distopies i tele. De The Century of the self i d’Zweig. De Mafalda i de Palahniuk.
En vaig marxar sorprès de com els llibres s’escolen a qualsevol lloc i de com, talment com un mikado amb la vostra essència preferida, són capaços de canviar l’ambient d’una sala per fer-la més agradable. És estrany i curiós, però passa.
La segona sessió va ser presencial i la vam fer a la sala polivalent de l’ajuntament. Aquí vaig parlar d’Ullals, un thriller fantàstic de terror psicològic, amb estudiants d’ESO. Un cop més, es notava que un professor implicat i amb ganes de fer bé les coses havia contagiat l’entusiasme a una colla d’adolescents, que s’havien llegit el llibre i preparat a classe una sèrie de preguntes. Però el millor és que ràpidament es van saltar el guió i van començar a fer preguntes espontànies sobre temes diferents, relacionats amb la novel·la o amb la professió d’escriptor, i fins i tot alguna de més filosòfica, demostrant una curiositat genuïna que una cosa tan simple com llegir un llibre (ben acompanyats per un docent) els havia disparat. Vam haver d’interrompre la sessió quan ja portàvem gairebé hora i mitja perquè ens tancaven la sala, però encara hi va haver mans alçades fins l’últim moment. Abans de marxar, i acompanyant-los de tornada a l’institut, vaig tenir temps de parlar amb algun d’ells i amb el professor, que em va dir un dels elogis més grans que se li pot fer a un llibre: estudiants que no solen llegir habitualment, l’havien agafat i no l’havien pogut deixar, i ara demanaven que els recomanés més lectures.
Ho he explicat altres vegades, portar Un cel de plom. La vida de Neus Català a les aules m’emociona. Que el jovent conegui la seva història i la importància de la lluita antifeixista en temps com els que estem vivint, ho considero important i, malauradament, necessari. D’altra banda, sempre els ho dic, la Neus del que estava més contenta era d’arribar al jovent i que això continuï passant fa il·lusió.
havien llegit La tortuga d’en Hans. La trobada va ser una festa, perquè nens i nenes l’esperaven amb candeletes. Havien treballat aspectes molt diversos del llibre (geografia, llengua, emocions, medi ambient…), l’havien llegit a classe i alguns a casa, i n’havien preparat diverses preguntes que em van fer durant la sessió. De seguida em va cridar l’atenció l’esforç que feien per parlar-me en català, a l’hora de fer la seva pregunta, però també al final, quan molts se’m van acostar per comentar-me coses més personals: un nen de família marroquina, que el seu avi tenia tortugues a l’hort del Marroc; un nen d’origen xinès que li havia agradat molt el llibre i que havia quedat molt sorprès que n’hi hagués una edició per a cecs (els en vaig portar i ensenyar l’edició en braille que n’ha fet l’ONCE); una nena sud-americana volia veure els diferents dibuixos d’en Hans i de la tortuga que els vaig mostrar, obra d’il·lustradors tan diversos estilísticament com Carmen Queralt, Rocío Martínez o Roger Quevedo; etc. etc. etc. Al final de la sessió, tots els nens i les nenes van passar amb el llibre per signar, il·lusionats de poder tenir un llibre signat per l’autor i de poder-se’l endur a casa. Quan ho vaig comentar a la mestra, felicitant-la per com afavorien la creació de la biblioteca personal en una població tan diversa i, suposava, que amb força dificultats econòmiques, em va comentar que tant els mestres com l’AFA de l’escola ho tenien molt clar i que d’una manera o altra feien que tots els alumnes poguessin tenir el seu llibre de lectura. La vaig felicitar per això, i també per com aconseguia que anessin parlant català, en un medi tan divers i amb tantes nacionalitats. Em va dir que sí, que al seu grup hi havia infants de deu nacionalitats diferents i que cap era de família catalanoparlant. Al final, quan la mestra va dir que s’alcessin i passessin cap al davant per fer una fotografia de tot el grup amb mi, no es van poder aguantar i em van començar a abraçar (la fotografia adjunta n’és una bona mostra). Veritablement va ser una experiència d’allò més emotiva i, com em va corroborar la mestra, d’allò més útil perquè els nens i nenes valorin una mica més el català i el vegin com una llengua útil i de prestigi.
Tot i que el present blog va de llibres, d’alumnes i de visites d’escriptors xerraires, permeteu-me que comenci aquest text explicant una petita intimitat sobre casa meva; bé, això si es pot considerar intimitat parlar de la decoració de l’habitació on un dorm…
En Xavier, el professor, m’havia informat que no faríem la xerrada amb els alumnes de primer d’ESO a l’Institut, que la faríem en un local que l’ajuntament cedia per a l’ocasió.
Però no he estat sola; m’ha acompanyat la meva germana, l’Ester Besolí. Ella és la il·lustradora dels contes, que signem sota el pseudònim de Germanes Besolí.
I com els xiquets son curiosos per naturalesa, m’han fet una muntanya de preguntes sobre els contes, l’escriptura i el procés de creació. Molts han comentat que els agrada pintar i dibuixar… potser seran futurs artistes! I no m’estranya, en un ambient tant creatiu i inspirador!
