Pere Martí amb les alumnes de l'escola Can Deu de Sabadell

Visita escolar plena d’emocions i de profit, per Pere Martí

Gràcies al programa Lletres a les Aules de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes), enguany visitaré unes quantes escoles en què es llegeixen llibres meus. Aquest mes de març he fet visita a l’escola Can Deu, de Sabadell, on els alumnes de 2n de Primària Coberta La Tortuga d'en Hanshavien llegit La tortuga d’en Hans. La trobada va ser una festa, perquè nens i nenes l’esperaven amb candeletes. Havien treballat aspectes molt diversos del llibre (geografia, llengua, emocions, medi ambient…), l’havien llegit a classe i alguns a casa, i n’havien preparat diverses preguntes que em van fer durant la sessió. De seguida em va cridar l’atenció l’esforç que feien per parlar-me en català, a l’hora de fer la seva pregunta, però també al final, quan molts se’m van acostar per comentar-me coses més personals: un nen de família marroquina, que el seu avi tenia tortugues a l’hort del Marroc; un nen d’origen xinès que li havia agradat molt el llibre i que havia quedat molt sorprès que n’hi hagués una edició per a cecs (els en vaig portar i ensenyar l’edició en braille que n’ha fet l’ONCE); una nena sud-americana volia veure els diferents dibuixos d’en Hans i de la tortuga que els vaig mostrar, obra d’il·lustradors tan diversos estilísticament com Carmen Queralt, Rocío Martínez o Roger Quevedo; etc. etc. etc. Al final de la sessió, tots els nens i les nenes van passar amb el llibre per signar, il·lusionats de poder tenir un llibre signat per l’autor i de poder-se’l endur a casa. Quan ho vaig comentar a la mestra, felicitant-la per com afavorien la creació de la biblioteca personal en una població tan diversa i, suposava, que amb força dificultats econòmiques, em va comentar que tant els mestres com l’AFA de l’escola ho tenien molt clar i que d’una manera o altra feien que tots els alumnes poguessin tenir el seu llibre de lectura. La vaig felicitar per això, i també per com aconseguia que anessin parlant català, en un medi tan divers i amb tantes nacionalitats. Em va dir que sí, que al seu grup hi havia infants de deu nacionalitats diferents i que cap era de família catalanoparlant. Al final, quan la mestra va dir que s’alcessin i passessin cap al davant per fer una fotografia de tot el grup amb mi, no es van poder aguantar i em van començar a abraçar (la fotografia adjunta n’és una bona mostra). Veritablement va ser una experiència d’allò més emotiva i, com em va corroborar la mestra, d’allò més útil perquè els nens i nenes valorin una mica més el català i el vegin com una llengua útil i de prestigi.

Pere Martí Bertran

Imatge Carles Sala

Lletres a les Aules a Organyà, Peramola i Coll de Nargó, per Carles Sala

Tot i que el present blog va de llibres, d’alumnes i de visites d’escriptors xerraires, permeteu-me que comenci aquest text explicant una petita intimitat sobre casa meva; bé, això si es pot considerar intimitat parlar de la decoració de l’habitació on un dorm…

La veritat és que la cambra en qüestió es pot dir que més aviat buideja, per allò que diuen que l’excés d’objectes no ajuda a conciliar el son. Però una de les poques coses que hi ha en una de les lleixes és una capsa de cartró folrada amb una fotografia d’una muntanya i unes lletres que diuen: “14 D’ABRIL. ORGANYÀ”.

Quina és la muntanya de la foto? Doncs la muntanya de Santa Fe, un cim de més de 1.200 metres que custodia el poble d’Organyà des del primer dels seus dies.

I què va passar un 14 d’abril de fa temps? Doncs a part d’algun fet històric no poc remarcable, vaig tenir la sort de visitar per primer cop els amics de l’escola Miret i Sans, que son els qui em van regalar l’esmentada capsa.

Cobreta del llibre "La bruixeta Rosaura" Coberta del llibre "Cornèlius i el rebost d'impossibles Coberta de "Flairosa, la bruixa dels sabons"

Anant al tema que ens ocupa, deixeu-me dir que hi ha una cosa que m’agrada encara un xic més que anar a visitar una escola com la d’Organyà, que és tornar-hi una segona vegada. I això és just el que he fet fa pocs dies: els alumnes de tota la ZER Narieda (Organyà, Peramola i Coll de Nargó), després de llegir “La bruixeta Rosaura”, “Flairosa, la bruixa dels sabons” i “Cornèlius i el rebost d’impossibles”, em van convidar a visitar-los. I, per descomptat, no m’ho vaig fer dir dos cops!

Fa pocs dies, vaig agafar la furgoneta i vaig enfilar muntanya amunt cap a la terra de les Homilies. I us puc assegurar que, tot i que el GPS em va fer una broma i em va desviar del recorregut, va ser la muntanya de Santa Fe (la qual conec bé de veure’n la foto cada matí en despertar-me…) qui em va indicar el camí correcte.

Un cop allà, em vaig trobar amb uns lectors i lectores àvids, encantadors i amb una grapat de preguntes per fer. Un regal, vaja!

Vam parlar de la inspiració, dels personatges, dels arguments… Vam mirar paperots plens d’idees, guions de la mida d’un pòster, llibres escrits en Braille… I finalment, després d’una estona més que agradable, ens vam acomiadar amb la sensació de conèixer-nos des de feia temps.

Un plaer immens, amics i amigues de la ZER Narieda. Gràcies per convidar-me. Gràcies per llegir-me. Gràcies per la fidelitat.

Per part meva, ja us ho puc dir ara: estic preparat per tornar!

Carles Sala

Carles Sala amb els alumnes de la ZER

Pilar Garriga a l'Institut Sant Pol de Mar

Pilar Garriga a l’Institut de Sant Pol de Mar

Dijous 9 de febrer vaig visitar per primera vegada l’Institut de Sant Pol de Mar, dins del programa “Lletres a les Aules” de la Institució de les Lletres Catalanes.

També era la primera vegada que anava a aquest poble de la costa, tan a prop de Barcelona.

Sant Pol em va sorprendre gratament.

Sant Pol és una vila del Maresme, situada al litoral, ben bé al costat del mar.

"Un estiu a Borneo" cobertaEn Xavier, el professor,  m’havia informat que no faríem la xerrada amb els alumnes de primer d’ESO a l’Institut, que la faríem en un local que l’ajuntament cedia per a l’ocasió.

L’Institut està ubicat en uns barracons al costat del Parc del Litoral, i no hi havia cabuda per fer la xerrada els dos grups alhora.

Per arribar a l’Ajuntament havia de travessar el pont de ferro que unia el Parc i el poble, i arribar pel carrer principal fins arran de la via del tren i de la línia de platja.

L’Ajuntament, a tocar del tren i de la platja, en pocs metres, era realment curiós. No l’havia vist mai de tan a prop.

Els alumnes de primer d’ESO ja m’esperaven i vaig parlar sobre el meu llibre Un estiu a Borneo. Vaig parlar del fet d’escriure, de la meva trajectòria personal, de com se m’havia ocorregut fer un llibre sobre els primats, sobre els orangutans i Borneo, i vaig tenir una grata sorpresa, perquè, després de la meva visita, tenien força preguntes i tenien interès per saber més sobre el món dels primats.

Llàstima que se’m va fer curta la sessió perquè els alumnes havien de tornar a l’Institut.

Després de la xerrada, vaig fer una volta pel poble, que s’enfilava des del mar fins al turó, per carrers i carrerons empinats, fent ziga-zaga, amb parets blanques i cases modernistes de principis del segle passat, que recordaven un bonic poble d’estiueig que no havia perdut la seva essència.

Des de dalt, podia contemplar la platja de les barques i l’Ermita de Sant Pau, un edifici tot blanc, a dalt d’un turonet, i l’estació de tren, que cada mitja hora o menys rebia el tren puntual.

De tornada a l’aparcament del Parc del  Litoral, vaig creuar pel pont de ferro, sobre la Riera de Sant Pol, un pont que em recordà la marca Eiffel. Em recordava la Tour Eiffel, la forma i el color. Per aquest pont, antigament, hi passava el tren. Era una via de tren, sense tren.

Pilar Garriga

 

Visita de l’Olga Besolí a dos col·legis de les Terres de l’Ebre

El dijous, 9 de febrer,  he visitat l’escola Dr. Ferran de Corbera d’Ebre, una escola petita on m’esperaven uns 50 alumnes.

M’he instal·lat a l’entrada. Mentre els xiquets s’acomodaven, he preparat tot el fato que portava per a la xerrada.

Material Olga Besolí sessió Lletres AulesPerò no he estat sola; m’ha acompanyat la meva germana, l’Ester Besolí. Ella és la il·lustradora dels contes, que signem sota el pseudònim de Germanes Besolí.

M’he presentat i he explicat com va sorgir la idea de crear un conte protagonitzat per un xiquet que es diu Muniatto i que està inspirat en el pallasso Muniatto Xou. I és que va ser un regal de Sant Jordi per al Muniatto de veritat!

També que vam portar un exemplar manuscrit del conte a la Fira Literària de Móra d’Ebre i allí vam contactar amb Onada Edicions, l’editorial que ha publicat els ja 22 contes de la col·lecció. Els xiquets s’han divertit molt  amb les anècdotes que acompanyen aquesta aventura.

Després, com no! Els he mostrat com son els contes, amb la seva part de text i de dibuix. Els xiquets han pogut veure com es dibuixa el Muniatto en directe i, com jo sóc conta contes, els he contat un dels contes de la col·lecció. Com s’han divertit quan em queien els bolets al terra perquè no hi cabien a la cistella!!! I és que no es pot anar a buscar bolets d’aquesta manera!

I  com els xiquets son curiosos per naturalesa, m’han fet una muntanya de preguntes sobre els contes, l’escriptura i el procés de creació. Molts han comentat que els agrada pintar i dibuixar… potser seran futurs artistes! I no m’estranya, en un ambient tant creatiu i inspirador!

L’escola ha decidit comprar uns quants contes per a la seva biblioteca, i complementar amb ells els que ja tenien de la col·lecció.

I tots contents! Ha estat una visita enriquidora, en un ambient molt familiar i una escola amb molt d’encant.

El divendres, 10 de febrer,  he visitat el col·legi Teresià de Tortosa i a l’aula de P5 m’esperaven 25 alumnes de preescolar.

Els xiquets no sabien que hi anava. Ha estat tota una sorpresa per a ells, sobretot quan m’han vist posant un munt de fato damunt una taula! El col·legi ha mantingut en secret la meua visita i ha estat tot un encert.

Acompanyada de la meua germana, he fet el mateix plantejament que el dia anterior, primer parlant de com va sorgir la col·lecció i després mostrant com són els contes. Tot i així, molts d’ells ja coneixien els Contes de Muniatto. És el que passa quan jugues a casa!

Aquest cop he aprofitat que tenien una pantalla ben gran a l’aula per a què Muniatto Xou en persona els saludés! Ho portava gravat en un pendrive.

També han vist com es dibuixa un Muniatto en directe i han estat molt atents quan els he contat un dels contes. Altre cop m’han caigut els bolets i se n’han rigut molt!

I després… tots tenien moltíssimes preguntes a fer.

Jo, per la meua banda, he fet alguns descobriments importants: a alguns d’ells els hi agrada molt llegir i a classe ja comencen amb la lletra lligada. És clar, ja són de P5!

I al final de la visita… Oh, sorpresa! Una petita m’ha donat una abraçada gran com una casa. Ha estat tan bonic compartir amb ells l’amor per la lectura…

Estic segura que seran uns petits grans lectors.

 

Olga Besolí

Autora dels Contes de Muniatto

Autors a les Aules

Tarda poètica amb na Llucia Palliser – Lletres Compartides

Llucia Palliser a la Llagosta
Llucia Palliser a la Llagosta

El passat 20 d’octubre, l’alumnat del CFA La Llagosta va gaudir de la visita i la prosa de la inigualable Llucia Palliser, poetessa menorquina, pionera de la poesia femenina de la Lluna.

Amb una fusió de recital de poesia pròpia, anècdotes de la seva vida i la resposta a les incessants preguntes d’un alumnat encantat per la prosa, la tarda tardoral va captivar les nostres ments i els nostres cors.

Com diria l’Esther, professora nostra i promotora de tan inoblidable acte: “La poesia és un estil que sempre els fa por, els fa sentir insegurs perquè no saben si ho interpreten bé o malament, si fan el ridícul o no. Amb el seu llibre hem trencat aquesta paret i han gaudit treballant-la a classe i durant l’acte. La Llucia també ha treballat en favor de trencar aquests prejudicis, els ha donat seguretat i ha reforçat la nostra tasca.

Una altra cosa molt important és que hem normalitzat una mica més la llengua. Els alumnes ja saben que el català de Menorca s’entén, que hi ha petites diferències però ara ja veuen que és veritat que la nostra comunitat lingüística va més enllà de Catalunya.

Hem fet una amiga!”

Després de l’acte, mentre ens acomiadàvem i la Llucia signava llibres, els alumnes van demanar de fer el viatge de final de curs a Menorca! A la Llucia no li va caldre que li diguessin dues vegades, que ella que sí, que tots cap a Menorca.

Com diria na Llucia: hem xalat de valent!

Com a comiat, voldríem agrair a la responsable del programa “Lletres compartides” per haver possibilitat aquest esdeveniment i a la nostra companya l’Esther per haver-ho gestionat, i sobretot, a la Llucia, per haver-nos visitat i fer-nos gaudir intel·lectualment.


Article original publicat a  CFA La Llagosta

Laura Bernis Prat a l’escola Ignasi Melé i Farré de Tossa de Mar

El dijous 31 de març vaig viatjar fins a Tossa de Mar per conèixer els nens i nenes de 4t de l’escola Ignasi Melé i Farré. A causa de la pandèmia, per tal de poder fer l’activitat literària a tots els grups bombolla alhora, l’escola va reservar una sala ben gran a l’Ajuntament.

Un cop tot estava a punt, ben puntuals, van arribar els alumnes. Tots, amb il·lusió als ulls, amb ganes de fer-me mil preguntes i, sobretot, de passar una bona estona parlant dels llibres de “Les Històries de Labepra”.

S’havien llegit “Les Històries de Labepra” i alguns ja havien començat la segona part, “Les Històries de Labepra i l’Espasa Negra”, que és la continuació del primer volum. Sempre començo les meves activitats explicant la meva experiència com a jove escriptora, com va ser això de començar a escriure amb tan sols 12 anys i com, des de llavors, l’escriptura forma part de mi. M’escoltaven amb molta atenció.

Els professors m’havien explicat que als nens els havia encantat la lectura dels meus llibres i que l’havien treballat molt. I es va notar que era cert…

Per una banda, quantes preguntes que em van fer! Vam poder parlar de creativitat, de l’esforç, però també de la diversió que hi ha en el procés d’escriptura, també de la creació de personatges… i tantes altres qüestions que volien saber.

I per altra banda, em van fer una bona sorpresa. Em van mostrar un vídeo amb un recull de tota la feinada que havien fet al voltant dels meus llibres: treballs escrits, dibuixos, murals que ocupaven totes les parets de les aules, una banda sonora per a la lectura amb diferents músiques que podrien acompanyar els moments alegres, tristos, emocionants o d’aventura del llibre, etc.

Però també, em van mostrar en vídeo les tres obres de teatre que els alumnes havien preparat basades ens els meus llibres. Em van semblar d’allò més originals i em va fer molta il·lusió veure els meus personatges interpretats per aquests artistes de Tossa de Mar. Uns van decidir fer l’inici de l’argument del primer llibre, i explicaven com els protagonistes, el Miquel i la Paula, arribaven a Labepra i coneixien el cadog Milú; uns altres recreaven la primera de les proves que els protagonistes havien de superar per poder demostrar la seva valia, la de l’Home Savi Blanc, i els tercers em van fer un ràpid resum de tot el llibre fins al duel final contra el malvat Sanímien.

No m’esperava per a res aquesta sorpresa i és un d’aquells records que m’enduré per sempre.

Després de tota l’activitat, com no podia ser d’altra manera, tots volien emportar-se un record de la meva visita i molts em van demanar una signatura. Per a mi, és un dels millors moments. Perquè em permet estar a prop de tots i cadascun d’ells, poder compartir uns instants amb les seves mirades plenes d’il·lusió i compartir un secret que no s’han atrevit a dir en veu alta davant dels companys: “Laura, m’has motivat tant que jo també he començat a escriure un llibre”.

En definitiva, una activitat literària d’aquelles que m’omplen i m’acompanyaran. Poder parlar amb nenes i nens de la seva edat sobre literatura és un regal i si ho fan amb les ganes i la il·lusió que han fet aquests alumnes de Tossa de Mar, encara més. Gràcies a tots i fins a la propera!

Laura Bernis

Jordi Folck a la ZER Benissanet-Miravet

El sud també existeix, per Jordi Folck

Recentment vaig visitar els centres educatius de Roc Llop a Miravet i l’Antoni Nat de Benissanet: conec bé les poblacions. Malgrat visc a Barcelona soc nascut a Reus i sempre he tingut tirada cap a la Ribera d’Ebre. A Miravet hi tinc amics terrissaires: els Avante, set generacions fent feina artesana i altament creativa.

La visita als dos centres em va permetre descobrir una sèrie de fets que vull compartir amb el lector:

  1. La directora del centre Antoni Nat de Benissanet, l’entusiasta Maria Lourdes Solé, em confessava que molts creadors es neguen a visitar-los, per llunyania. Crec que cal trencar una llança a favor d’aquests centres que quan s’allunyen de la capital del país es diria que no existeixen. Per tant, escriptors i escriptores, us donaré ara algunes raons perquè no us hi negueu.
  2. Els infants lectors de poblacions petites a l’àmbit rural i en zona de muntanya són, ras i curt, més feliços. Possiblement estan més desestressats, gaudeixen d’una vida més tranquil·la, tenen encara places i carrers per on jugar allunyats del trànsit, tenen un concepte més intens de l’amistat i, sobretot, envoltats per un paisatge corprenedor, obert als quatre punts cardinals, NO necessiten allunyar-se de la seva quotidianitat per enfonsar-se als mòbils. L’addicció que he vist en moltes altres aules no existeix a les poblacions d’àmbit rural (en tinc altres exemples). Per què una dependència irreal i líquida si l’entorn els ofereix molt més del que pot encabir-se en una migrada pantalla de mòbil?
  3. Els lectors, en el meu cas, varen treballar una sèrie de murals i materials escolars que giraven entorn de la figura de Ningú, el meu estimat zombi i que exposaren amb orgull als vestíbuls dels centres.
  4. Si els visiteu de matí tampoc faltarà el vostre esmorzar, ofert de manera generosa, on no mancaran els pastissets i altres creacions culinàries de la Ribera d’Ebre. I servit en plats i gots dels terrissaires de la zona.
  5. I en sortir, encara que sigui en homenatge a Jesús Moncada, feu el pas de barca a Miravet i visiteu alguns terrissaires, si abans no us han obsequiat al centre amb un plat o un got, que tot pot ser entre aquelles ànimes generoses i agraïdes. Jo vaig endur-me’n una col·lecció de plats i gots del Jordi Avante que a tothom enlluerna.

Per enllestir aquesta breu crònica, aneu al sud on us rebran amb els braços oberts i l’agraïment als llavis. I els lectors se us faran necessaris: us rebran com a una estrella.

I tot això us ho perdreu?

 

Jordi Folck

Safilache!, per Maria Mercè Roca

Portada del Llibre L'Hort del Sr. PuigEm va agradar moltíssim d’anar a l’escola de Vila-roja de Girona, que és a tocar de casa però que sembla que sigui molt lluny.  L’escola és situada en un dels barris que anomenen, per dir-ho suaument, difícils. Sortosament, per sobre de qualsevol etiqueta i prejudici, l’escola fa camí trepitjant unes llambordes que van cap al futur.

L’espai on vam fer la trobada es diu Escenari Safilache. El primer que fas és preguntar què vol dir, i quan els nens t’ho expliquen t’adones de la importància que té: el nom, escollit democràticament pels alumnes i l’equip docent, posa en valor la cultura del centre i la seva comunitat: ‘Safi’ vol dir ‘Prou’ en bereber i ‘Lache’ significa ‘Vergonya’ en caló. És a dir: prou vergonya! Parlem! En català, per descomptat, però també en bereber i en caló. No cal dir que tots els alumnes pertanyen a una d’aquestes dues comunitats, i que el català és per a ells una llengua que usen i senten quasi   exclusivament a l’escola. Van estar atents i encuriosits, i van mostrar molt poca vergonya!

L’escola Vila-roja  forma  part del projecte Escoles Tàndem, com les altres dues del sector est de la ciutat -l’Escola Font de la Pólvora i Escola Sagrada Família. El projecte parteix d’una metodologia innovadora que vol transformar l’educació a partir de les arts. Hi participen Temporada Alta, la Fundació Ciutat invisible, la Fundació Girona Est i la Fundació Catalunya La Pedrera. L’enhorabona més sincera.

Maria Mercè Roca

Blanca Busquets amb els alumnes de l'escola del Bosc

Visita a l’escola del Bosc de Barberà del Vallès, per Gisela Pou

Coberta del llibre "Palmira i l'efecte crisàlide" de Gisela PouUn dia radiant de maig, calor d’estiu amb flaire de vacances. He baixat a Barberà del Vallès amb transport públic i  això m’ha permès travessar un poble que només coneixia de nom. Des de l’estació fins a l’escola és un passeig de vint minuts. He passat  pel costat del Teatre Municipal  Cooperativa, que ocupa el lloc  de l’antiga i popular Cooperativa. He enfilat el carrer Nemesi Valls i el google m’informa que el nom correspon a un personatge que va ser jutge de la ciutat i un dels fundadors de La Cooperativa (agrícola) que va néixer a  principis de segle XX, un centre d’activitat econòmica,  social,  cultural i  festiva.

L’escola queda una mica apartada i està situada al costat de l’Institut; darrere els dos edificis  hi ha camps i bosc, que el seu nom sigui Escola del Bosc, li escau a la perfecció. Tot just entrar a l’edifici  retrocedeixo fins als anys vuitanta, quan estudiava català a l’Escola Catalunya de Sabadell. El disseny de l’edifici és idèntic, una gran claraboia zenital que dóna llum interior i les aules estan distribuïdes al voltant de passadissos oberts al hall.  La conserge em rep i em porta fins a la classe de sisè A.

Hi ha programades tres xerrades pels tres cursos de  sisè. L’Anna, la Sílvia i la Tina, les tres tutores, han treballat el llibre i  elles  i els alumnes m’esperen.  Tinc per costum fer la xerrada amb un Power Point que m’ajuda a centrar l’explicació, però els alumnes han preparat preguntes i decideixo prescindir del Power. El tema de Palmira i l’efecte crisàlide  és la guerra de Síria vista des de la perspectiva d’una nena de Barcelona. A partir d’un treball  proposat pel Climent, el professor; la protagonista, la Palmira, descobrirà una realitat que ignorava. L’humor  i el drama hi són a parts iguals, la relació de Palmira i la seva germana està plena de situacions divertides, que es contraposa amb la duresa de la vida de  Palmira Bathich, la nena siriana, a qui  la guerra li ha pres la família i tot allò que estima i ara viu en un camp de refugiats al Líban. El relat comença amb una pregunta de la Palmira de Barcelona quan veu, a la televisió, un reportatge sobre els camps de refugiats, i on apareix la Palmira Bathich; i  aleshores, la protagonista es pregunta: I si jo fos ella?

L’hora de durada de la xerrada se’m fa curta, no hi ha res que m’agradi més que reflexionar sobre allò que suggereixen les lectures. Durant tres hores no paro de xerrar, una pregunta s’encadena amb la següent i, d’entre les preguntes n’hi ha algunes de força originals que no m’havien fet mai abans: Què faries si fossis presidenta d’un país? Amb quin escriptor escriuries un llibre? Què fas per promocionar els teus llibres?

L’entusiasme de les mestres per la lectura és directament proporcional a l’interès dels nois per llegir. A L’Escola del Bosc, la llengua castellana és la que impera i intueixo que la feina no és senzilla, tanmateix, els alumnes estan motivats i la il·lusió per rebre’m, preguntar i escoltar és excel·lent.

Les professores m’expliquen que la  lectura del llibre les ha inspirat a fer el mateix treball que el professor de la Palmira; això em demostra que la ficció també pot esdevenir realitat. Després de les tres sessions,  l’Anna  em  dóna unes “cartes” que han escrit els nens i nenes agraint-me la visita. Em fa feliç descobrir que hi ha vocacions literàries, i alguns que no llegien massa han afirmat que,  a partir d’ara,  ho faran una mica més, ja que s’han adonat de la importància de la lectura.

Un llibre no acaba d’existir fins que no ha estat llegit; les tutores i els nens i nenes de l’Escola del Bosc han fet possible que  Palmira i l’efecte crisàlide surti de les pàgines impreses i esdevingui vivència i reflexió.

Ha estat un gran plaer compartir el matí amb tots vosaltres, Escola del bosc!

Gisela Pou

Elisenda Guiu amb alumnes de Les Savines. Foto de Sílvia Trepat

Visita a l’escola Les Savines de Cervera, per Elisenda Guiu

Aquest any vaig rebre la grata sorpresa que una de les escoles que havia sol·licitat la meva visita com a escriptora era Les Savines, de Cervera. Feia anys que tenia ganes de tornar a la capital de la Segarra i aquesta ocasió fortuïta em servia d’excusa per posar-hi remei. Aquest és per a mi un dels al·licients afegits a la proposta del programa que ens ocupa; recórrer territori, conèixer altres indrets i realitats. Així doncs, vaig aprofitar la visita escolar per revisitar la ciutat i els seus voltants, tan atractius i encantadors en plena primavera.

En arribar a l’escola, em vaig trobar un motivat curs de quart amb les parets vestides literalment de territori; un mapa de comarca i uns trets distintius ben destacats. L’alumnat me’n va parlar amb fermesa, sabien què respondre de la seva terra i ho feien amb orgull. En aquest context, vaig aprofitar per explicar-los per què havia escrit jo, que vinc de terra de vinyes, un conte que explica com es fa el vi, o un altre sobre unes criatures del mar, com el que tinc la sort de contemplar tot just sortint de casa. I així va fluir la conversa, tan natural, tan espontània i tan valuosa, sobre tot allò que ens uneix, que ens arrela i que ens fa ser qui som, i sobre la necessitat de transmetre-ho, gairebé de forma inconscient, amb allò que escrivim i creem.

El power point que havia preparat per a l’ocasió també el vam poder comentar… Que no fos dit. Però me’n vaig anar amb la sensació que el més autèntic d’aquell matí no sortia al guió.

Imatge d'un mural fet pels alumnes de Les Savines sobre el territori

Imatge de capçalera: Sílvia Trepat