El treball d’un escriptor és solitari, necessita concentració, i tenim poques ocasions de conèixer el ressò de la nostra obra entre els lectors. De vegades se’ns convida a participar en algun club de lectura o, als qui ens hem endinsat en el gènere de la literatura infantil i juvenil, se’ns demana d’anar a les escoles i als instituts per parlar d’un llibre nostre. Gràcies al programa “Lletres a les aules” de la Institució de les Lletres Catalanes, el passat divendres 23 de febrer de 2024 vaig tenir l’oportunitat de visitar l’escola El Carmel de Barcelona, un centre públic situat al cor del barri que li dona nom. El propòsit de la trobada era xerrar amb els xiquets i les xiquetes que havien llegit Bruna la bruixa i el secret de l’Encantada, un llibre meu publicat per Animallibres. Amb franquesa, aquestes visites em provoquen sempre una miqueta de neguit, i  més en aquest cas que havia de fer un trajecte llarg, des de Catarroja, que és quasi com dir València, fins a Barcelona. De primer el neguit logístic, perquè havia de confiar en RENFE per no arribar tard, i tothom sap que la puntualitat de la companyia ferroviària és d’una inconstància irritant; l’altre neguit és el fet mateix de la trobada: hauran llegit el llibre?, els hi haurà interessat?, s’hi produirà la sintonia?

Normalment, aquestes trobades les faig amb grups d’adolescents, m’escolten més o menys però sé com parlar-hi i ens entenem. Bruna la bruixa i el secret de l’Encantada està destinat als lectors més menuts. Així, doncs, el meu auditori tenia al voltant de vuit anys, una edat que no admet els fingiments.

Aquesta vegada RENFE es va portar bé i això em va permetre arribar d’hora i vaig poder parlar amb el professorat sobre la idiosincràsia dels escolars. Sé per experiència que aquestes trobades funcionen millor si el professorat s’hi implica, si han fet un treball d’animació lectora prèvia i han sabut encendre en els seus alumnes el cuquet de la curiositat. L’entusiasme contagia l’entusiasme, no n’hi ha més. Així que gràcies a Carme, a Sílvia i a Miguel.

Més o menys arraïmats, els seus alumnes van entrar a l’aula que ens havien preparat i vam fer un rogle. Durant una hora llarga vam parlar de Bruna, l’aprenenta de bruixa, del seu amic Miquel i del donyet entremaliat que els acompanya. Volien conèixer el secret de l’Encantada, perquè volien saber com era una fada, o com eren les malifetes de la bubota i els ets i uts de cada personatge. Per descomptat que vam parlar dels missatges de l’obra, cadascun de nosaltres com millor sabíem. Estaven molt interessats a saber com havia fet el llibre, si personalment escrivia tots els exemplars que es venien, i també em van donar notícies dels llibres que ells mateixos havien escrit, folis que enganxaven amb cola, no em va quedar clar el procediment d’impressió, però les preguntes se succeïen a un ritme vertiginós. Molts d’aquests infants, segons em van dir, provenen d’una emigració recent i diversa, i va ser un plaer respondre a les seues preguntes i contemplar les seues cares de satisfacció. És tan bonic veure com s’expressen les emocions i com s’encenen les guspires de la intel·ligència! Al final em van preguntar si me’n recordaria d’ells, i els vaig dir que un escriptor no pot escriure si no s’amara de moments com aquell, de què hem d’escriure sinó del que vivim?, i que per a mi aquella trobada era ja un record inesborrable.

Paqual Alapont