Era la primera vegada que participava en el programa d’Autors a les Aules i em feia il·lusió que fos al meu poble, a l’Institut de Tecnificació d’Amposta. En arribar m’esperaven el Cap de Departament de Llengua catalana i una professora de català.  Que sigui un institut de tecnificació vol dir que hi ha alumnes tecnificats, és a dir, esportistes d’elit que compaginen uns horaris de classes amb uns horaris d’entrenaments.

A fora, a les deu del matí, cau un xim-xim. Em trobo amb una aula (la de música) plena d’estudiants a pesar que aquell dia molts fan vaga pel 8M (som a divendres 7 de març). Unes quantes ens diuen que han fet vaga però que han vingut igualment a la xerrada. Hi ha alumnes de diverses classes, tots fan quart d’ESO i tots s’han llegit “A casa teníem un himne” (fins i tot, n’han fet un examen).

Els presento un power point més o menys amb la història (molt resumida) de la vida d’una xiqueta del seu poble que va acabar sent el que volia ser de menuda: escriptora. Els explico que el fet que em caigués un diagnòstic de pronòstic incert en l’edat en què es comencen a fer plans de futur em va fer replantejar moltes coses: si la vida m’havia tret una cosa tan important com la salut, què podia jo treure de la vida per compensar aquesta injustícia? Què podia fer per conformar-me?

I llavors, els deia, vaig recordar allò que volia ser quan fos gran i que no explicava mai a ningú perquè quedava mig de flipada, dir que volies ser escriptora amb deu o onze anys. Com aquell qui vol ser futbolista o astronauta. Però ara la vida anava de debò. I el temps que em pensava que seria infinit, de cop se’m presentava com una cosa incerta i una mica urgent (ves a saber com estaré d’aquí a deu anys!, pensava). I totes aquelles coses que creia que ja faria “més endavant”, estaven ara a sobre la taula.

Així que vaig apuntar-me a un taller d’escriptura i ves, em van convidar a quedar-me a escriure a Catorze. Al cap d’un any començava a escriure “Gina” i la resta, com se sol dir quan se vol ser grandiloqüent, és història.

A l’última pàgina de la presentació, els feia jo preguntes a ells: us ha agradat, quin personatge us ha caigut millor, heu rigut gens… Res, com si passés una bola de pols del desert. Es veu que els adolescents si no els preguntes directament, tendeixen a no contestar.  Però llavors, quan vam obrir la tanda de preguntes a tota l’aula, en van fer moltes! No donava a l’abast! Em va sorprendre molt gratament que tinguessin tanta curiositat.

Va sonar l’alarma del canvi d’hora, molt educadament, l’alumnat es va quedar quiet escoltant la meva resposta i, llavors sí, conscient que uns quants anaven a entrenar, d’altres començaven classes (i d’altres, els de la vaga, espero que anessin a manifestar-se) vaig agrair-los l’atenció i la lectura. I tant de bo que continuïn llegint el que més els agradi.

 

Maria Climent