Aquest any vaig rebre la grata sorpresa que una de les escoles que havia sol·licitat la meva visita com a escriptora era Les Savines, de Cervera. Feia anys que tenia ganes de tornar a la capital de la Segarra i aquesta ocasió fortuïta em servia d’excusa per posar-hi remei. Aquest és per a mi un dels al·licients afegits a la proposta del programa que ens ocupa; recórrer territori, conèixer altres indrets i realitats. Així doncs, vaig aprofitar la visita escolar per revisitar la ciutat i els seus voltants, tan atractius i encantadors en plena primavera.
En arribar a l’escola, em vaig trobar un motivat curs de quart amb les parets vestides literalment de territori; un mapa de comarca i uns trets distintius ben destacats. L’alumnat me’n va parlar amb fermesa, sabien què respondre de la seva terra i ho feien amb orgull. En aquest context, vaig aprofitar per explicar-los per què havia escrit jo, que vinc de terra de vinyes, un conte que explica com es fa el vi, o un altre sobre unes criatures del mar, com el que tinc la sort de contemplar tot just sortint de casa. I així va fluir la conversa, tan natural, tan espontània i tan valuosa, sobre tot allò que ens uneix, que ens arrela i que ens fa ser qui som, i sobre la necessitat de transmetre-ho, gairebé de forma inconscient, amb allò que escrivim i creem.
El power point que havia preparat per a l’ocasió també el vam poder comentar… Que no fos dit. Però me’n vaig anar amb la sensació que el més autèntic d’aquell matí no sortia al guió.
Imatge de capçalera: Sílvia Trepat
Només tinc bones paraules i lloances cap a mestres i alumnes. Agradables, organitzats, amables i educadíssims (perdó per destacar-ho així, però en un 4rt d’ESO t’hi pots trobar de tot!). M’hi vaig sentir acollida com a casa tot i la distància física, i em van sorprendre amb l’extensa preparació que havien fet del meu llibre, des d’arbres genealògics fins a dibuixos o esqueixos del que imaginaven de les dues protagonistes principals. I les preguntes preparades amb tanta cura…! A més, em van prometre un sobre amb la feina que els estudiants han fet de La nevada del cucut. Un sobre que ja sabia que trigaria una mica a arribar a casa però que espero amb delit perquè fa goig que t’analitzin així els llibres.
Tot suma. D’entrada una organització impecable. El nombre elevadíssim de lectors del llibre va portar-me a un espai prou gran per encabir-ne una setantena d’estudiants d’ESO mentre per streaming s’emetia la meva presentació que era seguida en altres classes . Les pantalles amplifiquen? O dit d’una altra manera, el mitjà és el missatge que defensava McLuhan? Sigui el que sigui després del fòrum i de les signatures corresponents em vaig passejar per les diverses aules on era rebut com una estrella signant pilotes de futbol, mans i braços, llibres i punts de llibres. En descobrir les meves xarxes va començar a córrer la brama d’uns i d’altres demanant als companys que em seguissin. Resultat: en arribar a casa tenia una quarantena més de seguidors a tiktok i a instagram al crit de “seguiu-lo és un ídol”.
El dimarts 13 d’abril de 2021 vaig visitar l’escola La Noguera de Balaguer. En lloc d’una sola activitat amb tots els alumnes de Cicle Superior junts, com d’altres vegades, enguany, els famosos grups bombolla van fer que les sessions fossin tres. Això sí, tot i fer-les presencials, un positiu el dia abans en un dels grups em va fer viure una situació totalment inesperada, fer una xerrada virtualment des de la classe buida d’aquell grup d’alumnes.
