Aquest any vaig rebre la grata sorpresa que una de les escoles que havia sol·licitat la meva visita com a escriptora era Les Savines, de Cervera. Feia anys que tenia ganes de tornar a la capital de la Segarra i aquesta ocasió fortuïta em servia d’excusa per posar-hi remei. Aquest és per a mi un dels al·licients afegits a la proposta del programa que ens ocupa; recórrer territori, conèixer altres indrets i realitats. Així doncs, vaig aprofitar la visita escolar per revisitar la ciutat i els seus voltants, tan atractius i encantadors en plena primavera.
En arribar a l’escola, em vaig trobar un motivat curs de quart amb les parets vestides literalment de territori; un mapa de comarca i uns trets distintius ben destacats. L’alumnat me’n va parlar amb fermesa, sabien què respondre de la seva terra i ho feien amb orgull. En aquest context, vaig aprofitar per explicar-los per què havia escrit jo, que vinc de terra de vinyes, un conte que explica com es fa el vi, o un altre sobre unes criatures del mar, com el que tinc la sort de contemplar tot just sortint de casa. I així va fluir la conversa, tan natural, tan espontània i tan valuosa, sobre tot allò que ens uneix, que ens arrela i que ens fa ser qui som, i sobre la necessitat de transmetre-ho, gairebé de forma inconscient, amb allò que escrivim i creem.
El power point que havia preparat per a l’ocasió també el vam poder comentar… Que no fos dit. Però me’n vaig anar amb la sensació que el més autèntic d’aquell matí no sortia al guió.
Em preocupen les xerrades virtuals perquè pot passar qualsevol cosa, tècnica o simplement de falta d’entesa. Tanmateix, no és el cas ni molt menys, de l’IES Cervetó de Granollers. Ja hi vaig participar l’any passat amb “La Nevada del Cucut”, i aquest any hi he tornat amb el mateix llibre. Amb la Mar Moreno com a directora d’orquestra (l’any passat era la Núria Rubio), vam xerrar amb dos grups de 4rt d’ESO simultàniament.
Només tinc bones paraules i lloances cap a mestres i alumnes. Agradables, organitzats, amables i educadíssims (perdó per destacar-ho així, però en un 4rt d’ESO t’hi pots trobar de tot!). M’hi vaig sentir acollida com a casa tot i la distància física, i em van sorprendre amb l’extensa preparació que havien fet del meu llibre, des d’arbres genealògics fins a dibuixos o esqueixos del que imaginaven de les dues protagonistes principals. I les preguntes preparades amb tanta cura…! A més, em van prometre un sobre amb la feina que els estudiants han fet de La nevada del cucut. Un sobre que ja sabia que trigaria una mica a arribar a casa però que espero amb delit perquè fa goig que t’analitzin així els llibres.
Però, abans del sobre, resulta que m’arriba la feina multimèdia a través d’un núvol que m’ha portat a creure en la gent que treballa bé definitivament, que s’estima el que fa i que hi posa el cor però també tot l’intel·lecte i tot l’art. Dibuixos, quadres, arbres genealògics, llibretes, pissarres policials… i booktrailers! Ja us podeu espavilar, cineastes, que hi ha una generació que amb només 15 anys us deixa amb la boca oberta!
En fi, quina il·lusió! Gràcies, Mar, gràcies a tots els alumnes, sense excepció. Em vau fer sentir estimada com a autora. I gràcies als altres mestres (disculpeu-me, no soc capaç de passar revista de qui hi havia i qui no). També aprofito per agrair el mateix gest a la Núria Rubio l’any passat. (I als alumnes que, amb la seva joventut i habilitat, saben solventar eventuals problemes tecnològics… )
L’IES Cervetó és un institut on portaria els meus fills si visqués a Granollers.
Gràcies, és clar, a la Institució de les Lletres Catalanes. És un honor poder entrar en una aula amb un llibre.
Un regal immens. Això és rebre la visita d’un autor a la classe. Em demanen que expliqui la meva experiència com a mestre, al llarg de molts anys, participant al programa “Autors a les aules”. I el primer mot que se m’acut és gràcies, perquè ofereix als centres una oportunitat especial, única. Tenir l’autor al davant, poder-lo conèixer una mica i saber de les seves raons per a escriure aquell llibre que hem llegit tots junts, és posar els alumnes davant de la meravella -i l’esforç- de la creació literària. Saber què hi ha al darrere del petit miracle que és una novel·la o un llibre de poesia és com veure les bambalines del teatre, veure el making-of d’una pel·lícula, o com entrar al taller d’un pintor i que t’ensenyi amb quines eines ha fet la seva obra.
Llegir és una activitat solitària, ja ho sabem, però a l’escola esdevé una festa compartida. Cal acompanyar els alumnes en aquest camí i ajudar-los a desbrossar el bosc, a descobrir les sorpreses que ens amaga i animar a que cadascú emprengui nous senders, a l’aventura.
Poder parlar, al final, de tot això i més, amb aquella persona que n’ha dissenyat el decorat, que ha creat uns personatges amb emocions i problemes -que ara ens sentim molt nostres- , que ha plantat davant nostre un repte i ens ha dit: t’hi atreveixes?, parlar de tot això, repeteixo, no té preu.
M’encanta veure les cares dels meus alumnes just quan l’escriptor entra a l’aula. Aquella barreja d’emoció, sorpresa i interrogant: Què passarà ara? Què ens explicarà? Ens resoldrà tots els dubtes que li hem preparat? I m’emociono jo també escoltant les seves primeres respostes, i el miro com si un mag ens expliqués com ha fet algun dels seus trucs i ens desvelés una mica de la seva màgia. Es crea una sinergia a classe que creix a mesura que els alumnes i l’autor entren en un diàleg enriquidor, sovint sorprenent: no s’esperaven aquella resposta, no li havien fet mai aquella pregunta… I al final, com a cirereta del pastís, ve el moment dels regals mutus. “L’autor ens signa el llibre! I me’l dedica a mi, hi posa el meu nom!”. De vegades fins i tot ens regala un altre llibre. I la colla d’alumnes li entreguen algun detall: a voltes una flor, d’altres un petit treballet sobre el llibre, sovint unes catànies -que es vegi que som del Penedès! Perquè decidir aquests regals també ha format part del treball amb els alumnes i ha estat bonic pensar-hi i preparar-los.
Podria fer una llista molt llarga dels autors que han passat per la meva classe al llarg d’aquests anys però em quedaré amb alguns dels que en guardo un record especial. De la bonhomia d’en Sebastià Sorribas, que vingué a parlar-nos del seu Zoo d’en Pitus, el primer llibre en català que vaig llegir amb passió quan era nen. De l’excitació desfermada de la Lola Casas i el seu entusiasme poètic. Del to murri i fantasiós -mai sabies si t’estava explicant una bola- del Pep Albanell. Del to erudit i calmat d’en Josep-Francesc Delgado. De les lectures en veu alta i la saviesa d’en David Nel·lo. De la reflexió i la tendresa de la Gisela Pou. Del rigor i l’amenitat del Pere Martí. Del magnetisme i l’empatia de la Laia Aguilar.
De tots ells hem après -els meus alumnes i jo- moltes més coses de les que puc explicar aquí, sobretot el valor de la paraula i el poder transformador del llenguatge. I, més enllà d’això, hem descobert el plaer de llegir i la passió d’escriure. Espero que algun d’aquests alumnes espectadors sigui en el futur -em consta que alguns ja ho són- actors de la seva pròpia creació. I en aquest petit miracle, la Institució de les Lletres Catalanes i el programa “Autors a les aules”, n’estic segur, alguna cosa hi ha tingut a veure.
Em faig creus del que va passar fa pocs dies en la visita a l’Ies Dr.Puigvert de Barcelona, un centre d’alta complexitat que ja havia visitat en altres ocasions, aquesta vegada convidat per la Institució de les Lletres Catalanes. Ras i curt em vaig sentir admirat com un futbolista milionari, com l’alcalde a la inauguració d’un nou tram de carretera o com un influencer parlant en un estadi. La literatura pot provocar bogeria? O és l’autor qui pot provocar un estat exultant entre els seus lectors?
Tot suma. D’entrada una organització impecable. El nombre elevadíssim de lectors del llibre va portar-me a un espai prou gran per encabir-ne una setantena d’estudiants d’ESO mentre per streaming s’emetia la meva presentació que era seguida en altres classes . Les pantalles amplifiquen? O dit d’una altra manera, el mitjà és el missatge que defensava McLuhan? Sigui el que sigui després del fòrum i de les signatures corresponents em vaig passejar per les diverses aules on era rebut com una estrella signant pilotes de futbol, mans i braços, llibres i punts de llibres. En descobrir les meves xarxes va començar a córrer la brama d’uns i d’altres demanant als companys que em seguissin. Resultat: en arribar a casa tenia una quarantena més de seguidors a tiktok i a instagram al crit de “seguiu-lo és un ídol”.
No sé si coneixen el significat precís de la paraula: “ Imatge d’una divinitat”. 2 m. [LC] “Persona o cosa que és objecte d’un culte, excessivament amada”. 8DIEC)
Em sabria greu contradir-los en dir que no soc cap divinitat: que hi vaig anar en metro i no surant pas pels aires entre vestidures glamuroses. Però per altra banda ser objecte de culte o ser excessivament estimat acaba essent un dels somnis mai arribats de tot escriptor català i més del que ens dediquem a la literatura infantil i juvenil , altrament dit “els invisibles” en paraules de Gemma Lienas.
Ara bé, si es produeix una situació d’èxit així cal cercar les raons. Així que sumo a una organització perfecte un llibre que atrapa –ElManuscrit de les Bèsties, Premi Barcanova 2005 i Ningú és un Zombi i un autor (jo) que té prou taules i anys per fer-la grossa: tota presentació ha de ser una festa de gest, de parla, d’acció, de lliurament. Que menys que dedicar dues hores de la teva vida a aquells que hi ha dedicat mé s temps a llegir i a treballar el llibre i fer-ho com si qui arribés fou Mister Marshall carregat d’Il·lusions.
Quin luxe fer sentir a un escriptor com una celebrity de lletres. Moltes gràcies als organitzadors. Companys i companyes d’escriptura…aneu al Dr. Puigvert. La visita us guarirà de melangies, tristors postpandèmiques i desil·lusions. I sortireu amb vint anys menys. I és que la bona literatura i els bons lectors són la millor medicina per l’ànima! Oi, doctor?
Arribo a dos quarts de deu a l’escola de les Fontetes per parlar amb els infants de 1r i 2n del llibre de “Les brufes”. Just travesso la porta, em fico el barret de bruixa i quina és la meva sorpresa que els infants ja m’esperen amb un somriure. M’omplen de preguntes fins que la Pili, la seva mestra, els diu que pugem a la classe i, que abans, m’ensenyaran una sorpresa. M’encanten les sorpreses! Al vestíbul hi ha un arbre fet de cartó i paper on pengen fotografies meves i d’altres autors que els visiten, una taula amb tots els meus llibres i retalls del text… Bon inici. Anem a la classe on llegeixen les preguntes que tenien preparades. Em sorprèn un infant que em diu “Has fet moltes coses, eh!” Han mirat de cap a cap la meva web i se les saben totes!
Em pregunten com se’m va ocórrer el nom de les Brufes, de si costa molt escriure i mil coses més.
Després els poso a la pantalla les imatges del conte i recitem plegats els encanteris de les Brufes, “EN UNA CASSOLA AMB AIGUA CALENTA, DOS BROTS DE FARIGOLA, SET FULLES DE MENTA”; cridem junts els ecs!, ecs!, de la Bru i de la Fa, i els auuuuu!, dels llops. Acabem amb una foto de grup i esmorzem plegats! M’acomiaden amb abraçades i jo espero tornar-hi el curs vinent.
Una bona colla els de l’escola “Les fontetes” de Cerdanyola!
En aquest recital podem viure diferents tarannàs de poetes catalanes. Hi ha una part de poetes vives que encara poden seguir publicant i una segona part amb les nostres clàssiques que ja no hi són. He fet la sessió en un centre de formació d’adults amb uns 10-12 alumnes a l’aula d’edats d’entre 18 i 50.
Avui ha estat un dia “Màgic màgic”. Necessito dir-ho dues vegades, amb l’adjectiu màgic adjectivat per la repetició de l’adjectiu. Quin plaer tan gran!
Avui les persones assistents han vibrat fortament durant tots els segons del recital. Ni un segon de desconcentració ni de baixada d’intensitat. Han plorat, els homes també ploren, visca!, han rigut, han saltat d’alegria, han parlat espontàniament després d’un poema perquè els sortia del cor (quina emoció tan gran quan passa això, quan la interpretació del text els aixeca de la cadira ), han fet sons expressius d’Alça que fort (per exemple, en els poemes de la Dolors Miquel…). No tinc paraules ni prou espai per descriure cada reacció sàvia, viva, espontània, apassionada durant el recital.
I el que em feia més il·lusió era que les reaccions es donaven tant en els més joves com en els més grans. Jo he sigut immensament feliç, perquè avui ha passat allò que ens agrada tant als que fem teatre que és tenir un públic espontani, sense fre, vivint amb tu els poemes.
Felicito la Sílvia, professora de literatura catalana, per estimar la paraula i a tot l’alumnat. Després, celebraven que la Verónica ha acabat l’Eso i és un moment important per ella i per tota la seva ètnia gitana demostrant que les dones que no van estudiar poden fer-ho ara.
I avui ens hem sentit totes i tots que som d’estirp romeva, com la Maria Mercè Marçal. Ens hem donat permís per plorar, per riure, per apassionar-nos, per sentir el silenci dins nostre, per estimar,… La Joana Raspall, si ens hagués vist, estaria contenta, perquè hem seguit fil per randa les seves “normes” de vida, i la Maria Antònia Salvà ens portaria unes figues seques del terrat, agraïda, i totes les altres somriurien felices.
Ara, pel recital, ja no porto els instruments, perquè he anat creant uns diàlegs i comentaris entre els poemes que fan que l’atenció sigui cada cop més gran. I estic contenta amb el canvi.
Em sento molt honorada i contenta de poder fer el recital Dones Poetes en Veu Alta, gràcies, sobretot, a la Institució de les lletres catalanes. Gaudi immens!
I després he rebut un WhatsApp de la professora que deia: “Que bé que la poesia pugui arribar a tothom… Encara que no coneguessin moltes paraules, entenien el poema gràcies a la teva veu, a la teva lectura… Molt contenta d’haver viscut aquest moment de màgia”
Trobo essencial parlar a les noves generacions de les nefastes conseqüències de les maleïdes guerres. Detallar la meva lluita per treure l’avi del Valle de los Caídos, 83 anys després que un exèrcit rebel li provoqués la mort mentre ell era mobilitzat per defensar les llibertats, just el dia que un altre exèrcit rebel sembra […]
Comença febrer -un mes que no acostuma a fer-se simpàtic- amb una de les meves activitats d’escriptor preferides: la visita a una escola.
A través del programa Autors a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes acudeixo a l’Escola Divina Pastora de Vinallop. El trajecte és breu i conegut, tot just em dona temps a escoltar un parell de comentaris d’una tertúlia radiofònica que m’han fugit de la memòria. Estem al cor de l’hivern, però el migidia és radiant i lluminós, sacsejat pel vent –cap sorpresa vora l’Ebre.
L’escola és molt petita, m’esperen onze alumnes. Onze? Ja recordo de què anava la tertúlia a la ràdio: sobre el Barça –cap sorpresa vora tot.
Davant de la porta, un banc de fusta pintat de verd, amb un cor i un text escrit amb lletra lligada: Banc de l’amistat.
La reixa de la porta sembla tancada, però sols és una aparença; només la cal espényer una mica per a passar. La façana està tota pintada, com de conte, amb un poble que deu representar Vinallop a dalt, i un riu que deu ser l’Ebre, a baix. I un bolet enorme que fa de llar als més petits o als més imaginaris.
Entro sigil·lós, no se sent gaire soroll, cosa rara en una escola, però ja he dit que m’esperaven onze, menys algun que s’ha quedat a casa, com descobreixo després –coses de les quarantenes, suposo.
Em reben les mestres amb amabilitat i un somriure que imagino sota les mascaretes. “Ho tenim tot a punt”, diuen, “t’estan esperant”. Aquest és un dels grans plaers i satisfaccions de ser convidat a una escola: sempre ho tenen tot a punt, sempre t’esperen, i que t’esperin és una petita carícia per a l’ànima.
Estan tots i totes en una aula, en taules en forma de lletra u, i una finestra roman oberta per a la ventilació.
Després de les presentacions, comença l’interrogatori que han preparat. Alguna pregunta és indiscreta, com ara l’edat, però no passa res; els xiquets i els vells s’ho poden permetre.
Han llegit algun dels meus relats, que he seleccionat perquè puguin ser més fàcils a Primària, i un cop més, per enèssima vegada, el conte que més triomfa és Totó, el robot, que una vegada i una altra atrau l’atenció a totes les escoles –a veure si algun editor ho llegeix i m’envia una proposta; no ho dic jo, sinó totes les escoles que he visitat i els ha agradat. I com a gran regal, m’ensenyen les il·lustracions que han fet sobre el conte, i me les emportaria totes –editors, si voleu ja està il·lustrat i tot.
Un parell de xiquets em llegeixen, il·lusionats, els contes que han escrit, amb el seu plantejament, nus i desenllaç, peò sobretot amb missatge.
Com sempre, procuro mostrar-me senzill i proper, i els preparo algun joc per a inventar-nos històries per atzar, o aprenent a mirar el món des d’un altre punt de vista. Ens imaginem un home fet de macarrons, i el poc que duraria a la porta d’una escola a l’hora de dinar.
Per a fer-los partíceps de la meva vida d’escriptor, almenys durant uns moments, comparteixo una primícia, i després d’explicar què vol dir aquesta paraula, els ensenyo la portada del proper llibre que m’acaba d’enviar l’editorial.
I una mare ve a buscar el xiquet, i el temps s’esgota. Em regalen –encara més!- un bloc de notes perquè me’n recordi de l’escola. I me l’enduc: el bloc, i un trosset d’aquesta escola petita i gran alhora.
Tornar a fer activitats literàries a les escoles, després d’un dur any de pandèmia, m’ha omplert d’emocions, sobretot, d’alegria. Moltes coses han canviat; com el fet que ens veiem les cares a mitges, que els somriures estan tapats per les mascaretes, que hem d’anar amb compte amb la distància de seguretat… Però, tot i això, les coses que perduren són les millors. Són les ganes de compartir una estona parlant de literatura, són els ulls brillant per l’emoció mútua de conèixer-nos, són les ganes dels nens i les nenes de fer preguntes a l’escriptora d’un llibre que els ha agradat i que han treballat durant mesos i són, en definitiva, la necessitat que tots tenim d’evadir-nos una estona de la realitat i somniar en una altra.
El dimarts 13 d’abril de 2021 vaig visitar l’escola La Noguera de Balaguer. En lloc d’una sola activitat amb tots els alumnes de Cicle Superior junts, com d’altres vegades, enguany, els famosos grups bombolla van fer que les sessions fossin tres. Això sí, tot i fer-les presencials, un positiu el dia abans en un dels grups em va fer viure una situació totalment inesperada, fer una xerrada virtualment des de la classe buida d’aquell grup d’alumnes.
Va ser una escola que crec que va treballar molt la lectura i des de diferents perspectives. Primer de tot, em vaig trobar totes tres portes de les classes decorades amb murals, dibuixos, treballs, redaccions… sobre els meus llibres de “Les Històries de Labepra”, els llibres que havien estat treballant per la meva visita.
“Quines emocions et desperta la lectura?” titulava un dels escrits. “Imagina com seria el teu company d’aventures”, deia un altre al costat dels dibuixos dels personatges dels llibres. Fins i tot, em van sorprendre amb propostes de bandes sonores, un cartell publicitari i una petita obra de teatre que em van representar uns quants alumnes del primer grup que vaig visitar! Tot un goig veure escoles que treballen la lectura i l’escriptura a tots els nivells.
A més a més, tots els nens i nenes es van preparar moltes preguntes: del procés creatiu d’escriptura, alguna de l’argument dels meus llibres, altres de curiositats com els noms dels personatges… i les que més m’agraden, les que pregunten sobre quins consells els faria per escriure la seva pròpia història.
Perquè si hi ha quelcom que no em cansaré mai de repetir als centres educatius que visito és animar els nens i nenes a escriure la seva pròpia història, a provar-ho, a jugar a escriure sense cap condicionant, només la seva imaginació i tot el que puguin arribar a crear amb ella. I no puc amagar el meu goig quan, ni que sigui d’amagat dels seus companys per vergonya, algun d’ells em confessa que després d’escoltar-me, també ha començat a escriure el seu llibre.
Així doncs, tot un plaer poder conèixer i compartir experiències amb els alumnes de 5è i 6è de l’escola la Noguera de Balaguer i els seus professors. Tot i l’adversitat i els reptes de la pandèmia, ho hem aconseguit! Visca la lectura i fins ben aviat!
“L’illa de la Paidonèsia”, d’Oriol Canosa. La Galera, 2017
Els últims anys he visitat un munt d’escoles, biblioteques i llibreries i he fet quilòmetres amunt i avall per arribar a tots els racons del país. Però poques vegades he tingut una experiència com aquesta: veure i xerrar amb tots i cadascun dels nens i nenes d’un poble. Reunits en dos grups (de P3 a 1r i de 2n a 6è), hem tingut l’ocasió de xerrar sense mirar el rellotge sobre llibres, il·lustracions i les mil maneres que hi ha d’explicar històries.
Hem començat amb els petits. Asseguts en una rotllana, hem tractat un dels grans temes des que el món és món: d’on surten les històries? Qui se les inventa? I com s’ho fa? Entre tots, ara un ara l’altre, hem descobert com d’un petit detall, d’una idea minúscula, en pot sortir una història fantàstica i plena de màgia. I no hem necessitat gaire cosa, per fer-ho: una cadira amb quatre potes de fusta, quatre potes que, sospitem, quan es fa de nit comencen a moure’s…
Més tard, amb els grans, ens hem reunit per parlar de llibres, en plural. Perquè n’havien llegit un munt, cadascú el que li ha fet més gràcia, i ens els hem explicat els uns als altres i hem parlat d’on surten les idees, de com és la feina d’escriure llibres, de com s’arriba de la idea a l’objecte de paper i de tota la gent que s’hi implica perquè el llibre arribi a les llibreries, les biblioteques i les escoles.
Quan he sortit de l’escola he pres consciència de com un petit grup de mestres, amb la seva empenta i encomanant el seu entusiasme als nens i nenes, havien convertit aquest petit poble de l’Anoia en un cau de lectors. Més enllà dels meus llibres i la meva visita, gràcies a la seva feina diària a Copons no hi queda ningú que pensi que llegir no és una de les coses més fabuloses que es poden fer. I això és tan important…!