Endinsar-me a les aules de les diferents quatre escoles que aquest curs m’han convidat, a través del programa de Lletres a les Aules, ha estat un somni fet realitat! La meva primera experiència amb La llegenda de l’aigua de la vida (Edita, 2023) de l’editorial El Cep i la Nansa on la rebuda, l’atenció, la preparació, l’emoció,…) es perceben en l’ambient just en arribar a cada una d’elles, però en cada lloc una experiència diferent.

«Quan l’art, l’emoció i el missatge,

esdevenen una font d’aprenentatge»

Començo l’agenda per Guissona, una població petita que es troba a la comarca de la Segarra i molt coneguda per la seva indústria alimentària. A l’escola FEDAC un grup de nens i nenes de 4rt. de Primària m’esperen, han llegit el conte i tot el grup s’asseu al meu voltant amb les mirades focalitzades en el que els aniré a explicar i preparats pel que em preguntaran.

Em presento i els faig una petita introducció de la meva trajectòria literària fins al moment i després, m’ensenyen una gota que tenen penjada a la pissarra perquè han llegit el conte i han treballat diferents sabers relacionats amb l’aigua. Comença la ronda de preguntes, variades i relacionades amb el llibre i la història i, després, em toca a mi: «Juguem a detectius?». Davant la pregunta, els rostres esdevenen diferents.

Els faig pensar entorn a quelcom que amaga la història i que he guardat per quan fem les trobades. ¿Per què l’aigua de la vida? ¿Quina resposta dona el sol al falcó i per què?

En la primera resposta s’hi amaga la importància de l’aigua vers l’ODS6 i en la segona, l’impacte del canvi climàtic referent a l’efecte hivernacle, ODS13. La sequera és una causa directa del canvi climàtic vinculada a l’efecte hivernacle.

Arribat en aquest punt, us he de revelar un aspecte personal. Encara que actualment visc en una altra localitat de la mateixa comarca de l’escola on he anat, les meves arrels són de poble i de casa de pagès. Realment em considero afortunada en aquest aspecte, doncs he pogut viure de prop experiències autòctones, rurals i artesanals que si no hagués estat per això, ara potser no podria explicar-les o compartir-les amb el meu alumnat.

En aquesta ocasió m’he emportat el càntir, però no un de qualsevol, el del meu avi! A casa, sempre el feia servir per posar-hi i beure aigua del pou que pujava tan fresca i es mantenia així durant bastantes hores. Doncs ara, aquest estri familiar me l’emporto per preguntar i fer reflexionar als infants entorn als envasos que actualment nosaltres utilitzem per al consum d’aigua, però no només aquest, sinó també un altre utensili més gran, que com els dic a l’aula aquest és família del càntir, la cantireta, que vaig anar a buscar a un dels pobles ceramistes més populars i antics de  la província de Lleida que avui en dia encara és pioner en ceràmica, a Verdú.

«Què és això?»,  «Per a què serveix?», «De quin material està fet?»,…).

És curiós adonar-se que en l’actualitat ben pocs saben el nom d’aquests utensilis, per a què servien i/o serveixen i de què estan fets. Dels grans algú sembla que ho sap, però els més petits davant la novetat hi deixen volar la seva imaginació: «Una tetera per posar-hi cafè», «Una regadora», «Per fer-hi infusions», però quan arriba el moment «De què està fet?», les respostes són «de ferro», «de vidre»,…), tant en la majoria de grans com en grup dels més petits.

Arriba el torn de la cantireta i torno a preguntar el mateix, les respostes ja van davallant. El nom ningú el coneix i pel que fa al material, el mateix d’abans. Els terrissaires on han quedat?

A ple segle XXI sembla que ja hagin desaparegut completament per les noves generacions encara que, realment, n’hi hagin ben pocs. Tanmateix, aquest fet em fa reflexionar entorn al món actual  i cap on anem. La industrialització ha tret prioritat i posat en oblit l’essència dels orígens de la nostra terra i dels oficis passats, els inicis tan importants que un dia uns van començar per oferir productes naturals i autèntics que es feien artesanalment i eren millors per al nostre planeta i per a la vida.

El càntir que s’utilitzava abans com a recipient d’aigua per beure, ara equival a l’ampolla de plàstic i, la cantireta que es feia servir per guardar-hi l’aigua per al consum domèstic, actualment equival a les garrafes d’aigua de 5 o més litres, la qual cosa fa que cada vegada es generin plàstics i més plàstics i residus nocius per l’entorn. I el planeta?

És el moment del taller «La teva gota compta!» i reflexionar entorn a tot això. L’emoció i les ganes de passar a l’acció de tots els que hi ha presents es pot percebre en l’ambient. En aquest, cadascú tindrà l’oportunitat de poder dir quina acció farà a nivell personal per fer front a la sequera i al canvi climàtic.

Comencem! Pluja d’idees, cadascú escriu la seva, les llegim, les agrupem, ens adonem que moltes persones coincidim i arriba l’hora en que cadascú ha d’escriure la seva acció i segellar, a través d’una empremta dactilar, el seu compromís que quedarà recollit visiblement en una xapa i que per tant, haurà de dur-ho a terme en el dia a dia i veure’s reflectida en els seus gests.

 

Al cap d’un mes més enllà, tinc la sort d’anar a una altra escola, aquesta vegada a l’Escola Jaume Balmes de Cervera. Just arribar, veig un llarg mural que ocupa la paret d’un costat de passadís i em pregunto quan deu mesurar; a cop d’ull, dedueixo que fa uns tres metres, aproximadament.

L’emoció m’envaeix tot el cos en veure el treball que han fet  en aquesta escola a partir del meu conte «La llegenda de l’aigua de la vida» i no ho puc evitar. Origamis d’ocells, arbres,…), és espectacular i tot fet amb material reciclat. I més enllà, un altre per a la preservació de l’aigua. Quina gran feina!

Quan entro a l’aula veig que ja està tot preparat per a la meva arribada: la pantalla digital amb el fons d’una de les il·lustracions del conte que, junt amb el que jo he portat, les seves preguntes i tot plegat, farà que esdevingui una bona sessió.

La dinàmica i les preguntes les mateixes i també les respostes quan ensenyo el càntir i la cantireta. Queda evidenciat que l’essència dels oficis s’ha perdut, els orígens de l’artesania,…), el que realment suposa un esforç per obtenir el producte. Les màquines han anat guanyat terreny, però no podem deixar que els nostres alumnes perdin coneixement de la nostra terra, l’artesania d’alguns que queden a l’actualitat i dels nostres avantpassats.

No obstant, he de dir que aquesta fou una de les escoles que més em va impactar com a autora a nivell de treball de l’obra, en l’evidencia del treball que van realitzar i tota la resta.

Més enllà, el programa em va portar cap a la Plana de Vic, a l’ IE Barnola d’Avinyó, on també vaig poder compartir una bona experiència amb tot l’alumnat d’INF5 i 1^r de Primària. En aquesta escola recordo  especialment la resposta que ens va sorprendre a tots els presents al preguntar per la cantireta. Doncs resulta que un nen ens va dir que la coneixia perquè a casa seva, al Marroc, en tenien una i l’utilitzaven.

I per acabar, just abans de la diada de Sant Jordi, vaig viatjar cap a les terres garrotxines, a l’Escola Les Escomes de Sant Joan de Lierca (Olot). Fou una gran experiència mútua amb l’alumnat d’Infantil qui va gaudir de la història del conte, dels animalons, de l’estona de preguntes,….) i on jo, també vaig poder conèixer personalment  l’autora Laura Quicios i que a més a més, just en aquell dia, vaig tenir també la sort de coincidir amb un dels grans il·lustradors, en Valentí Gubianas.

Per concloure, vull donar les més sinceres gràcies a la Institució de Lletres Catalanes per aquest programa que m’ha donat l’oportunitat d’estar en contacte directe amb els lectors/es i viure de primera mà aquestes experiències magnífiques que sempre romandran en mi perquè després de llegir, reflexionar i treballar, arriba el moment de posar en pràctica les bones accions vers l’aigua i la sostenibilitat pel nostre planeta. Un compromís segellat des de l’interior de cadascú enfocat en «la teva gota compta». La suma de petits gestos esdevenen el motor del canvi!