A l’escola Cervetó de Granollers, la literatura hi té un espai privilegiat. Quan llegeixen un llibre (en el meu cas, La nevada del cucut), els nois i noies de 4rt d’ESO s’hi llancen de cap. La feina de les mestres (ho dic en femení perquè totes eren dones) en aquesta escola és del tot lloable, la d’encomanar als seus alumnes una autèntica fam i  passió per la lectura, per les històries dels llibres i pel que expliquen. Això es veu i s’olora. També se sent en les preguntes que fan.

El silenci, quan parla qui l’ha escrit -jo, en aquest cas- és absolut i es percep atent i expectant. Però dura poc perquè almenys en el meu cas, prefereixo la interacció, les opinions, les preguntes, el què els sembla… I això és el que va passar, que la conversa es va allargar fins que el rellotge (a les escoles, sagrat), va dir que fins aquí hem arribat.

Vull destacar el petit grup d’alumnes que em van demanar qüestions relacionades amb l’escriptura, amb la meva feina-passió. Se’ls veia que també ho volien fer i que potser ja ho feien, com ho feia jo, en la solitud de la seva cambra. Només puc parlar en aquest sentit de noies, és una edat en què prou costa dir-ho davant de tothom, i els nois sempre són més reacis a fer-se veure.

A banda del comentari de la lectura, hi va haver els projectes fets per grups de dues o més persones: cobertes alternatives per al llibre, finals inventats que eren també una alternativa al meu, pòsters, pàgines web, “merchandising” i objectes al voltant de la meva història, com ara dues nines de mida força gran, elaborades per dues noies, que representaven la Lali i la Tònia, les protagonistes del meu llibre, i que he desat amb tot l’amor a les lleixes de la meva biblioteca on tinc, ben endreçats, els llibres que he escrit jo. Hi fan molt de goig!

Amb l’escola Cervetó ens vam conèixer virtualment durant la pandèmia. Ara, amb llibertat de moviments, s’entén que funcionin tan bé com funcionen. Un bravo per a les mestres i un altre per a alumnes que miren més enllà del seu telèfon mòbil. I moltes gràcies!

 

Blanca Busquets

Em preocupen les xerrades virtuals perquè pot passar qualsevol cosa, tècnica o simplement de falta d’entesa. Tanmateix, no és el cas ni molt menys, de l’IES Cervetó de Granollers. Ja hi vaig participar l’any passat amb “La Nevada del Cucut”, i aquest any hi he tornat amb el mateix llibre. Amb la Mar Moreno com a directora d’orquestra (l’any passat era la Núria Rubio), vam xerrar amb dos grups de 4rt d’ESO simultàniament.

Només tinc bones paraules i lloances cap a mestres i alumnes. Agradables, organitzats, amables i educadíssims (perdó per destacar-ho així, però en un 4rt d’ESO t’hi pots trobar de tot!). M’hi vaig sentir acollida com a casa tot i la distància física, i em van sorprendre amb l’extensa preparació que havien fet del meu llibre, des d’arbres genealògics fins a dibuixos o esqueixos del que imaginaven de les dues protagonistes principals. I les preguntes preparades amb tanta cura…! A més, em van prometre un sobre amb la feina que els estudiants han fet de La nevada del cucut. Un sobre que ja sabia que trigaria una mica a arribar a casa però que espero amb delit perquè fa goig que t’analitzin així els llibres.

Però, abans del sobre, resulta que m’arriba la feina multimèdia a través d’un núvol que m’ha portat a creure en la gent que treballa bé definitivament, que s’estima el que fa i que hi posa el cor però també tot l’intel·lecte i tot l’art. Dibuixos, quadres, arbres genealògics, llibretes, pissarres  policials… i booktrailers! Ja us podeu espavilar, cineastes, que hi ha una generació que amb només 15 anys us deixa amb la boca oberta!

En fi, quina il·lusió! Gràcies, Mar, gràcies a tots els alumnes, sense excepció. Em vau fer sentir estimada com a autora. I gràcies als altres mestres (disculpeu-me, no soc capaç de passar revista de qui hi havia i qui no). També aprofito per agrair el mateix gest a la Núria Rubio l’any passat. (I als alumnes que, amb la seva joventut i habilitat, saben solventar eventuals problemes tecnològics… )

L’IES Cervetó és un institut on portaria els meus fills si visqués a Granollers.

Gràcies, és clar, a la Institució de les Lletres Catalanes. És un honor poder entrar en una aula amb un llibre.

Blanca Busquets