Podria explicar qualsevol anècdota divertida viscuda quan visito una escola que llegeix algun llibre meu. En podria omplir un sac i em faltaria espai. Però en vull narrar una de molt emotiva que em va passar a una classe de sisè.
Sempre insisteixo molt que la literatura necessita les paraules, que el material propi de l’escriptura i de l’oralitat són les paraules, quan escrivim juguem amb les paraules i que cada història ha de tenir les que necessita, ni una més, ni una menys.
Poso tres exemples: totes les paraules que va necessitar Proust per escriure A la recerca del temps perdut al costat de les poquetes que va necessitar Monterroso en el seu celebrat conte del dinosaure, i que Yourcenar va escriure un poema amb dues paraules: el pa.
Després d’escoltar els seus comentaris, sempre de sorpresa i acompanyats de somriures, els deia que quan vaig llegir el poema de la Yourcenar se’m va obrir una finestra i vaig veure la meva àvia, quan jo era com ells, cridant-me des del balcó de casa perquè anés a comprar el pa. I com el forner el pesava, cosa que ara no es fa, i si faltaven uns quants grams tallava un tros de crostó d’un altre pa i aquest tros es deia la torna. La torna acostumava a estar molt torradeta i jo me la menjava camí de casa. I els explicava que sèiem per dinar i l’àvia feia el senyal de la Creu a la part de sota del pa i ens advertia: si us dia us veig tirar el berenar o l’esmorzar al carrer us donaré una bufetada que l’aplaudiran les orelles.
El pa era sagrat per una generació de havia patit una guerra i molta gana i havia de fer llargues cues per poder-ne comprar.
Les paraules ens obren finestres que ens ajuden a donar sentit i significat al món. Aleshores els convido a compartir una paraula que els sigui valuosa.
Un diu “felicitat”. Un altre “vida”, una tercera “família” o “amic”. I jo els dic que totes són importants i que totes ens evoquen vivències i alguns posen en comú aquestes vivències. La que acostuma a sortir més és “mare”.
Així, fa uns dies un nen em va dir ”mare” i jo vaig comentar que era una tria molt bonica i que quan arribés a casa li fes un petó a la mare i li expliqués el que jo els havia dit. Ell va somriure tristament i jo vaig pensar: Jaume, en quin jardí t’estàs posant, com es diu ara.
I efectivament, el nen em va respondre que no podria dir-li perquè la seva mare s’havia mort. El silenci va omplir la classe. El nen i jo ens miràvem com si només ell i jo fóssim en aquest món.
Aleshores li vaig comentar: saps, jo ara tinc moltes ganes de fer-te una abraçada. Tu també en tens ganes? I es va aixecar i ens vam abraçar una estoneta. Amb veu molt baixa vaig dir-li que si tenia ganes de plorar que ho fes i que jo l’acompanyaria, que mai ens havia de fer vergonya plorar davant dels altres. Ell em va dir que no li calia, que estava bé.
Li vaig demanar que quan acabés la sessió s’esperés un moment perquè volia parlar amb ell.
I la sessió es va acabar i mentre sortien de la classe vaig acostar-me als mestres per tenir informació sobre aquest noi però poca cosa em podien explicar perquè feia pocs dies que el tenien perquè vivia en un altre poble quan se li va morir la mare.
El noi em va explicar la mort de la mare i que l’enyorava molt j jo li vaig comentar que també enyorava la meva i després d`una estoneta de conversa li vaig dir que si li agafaven ganes d’escriure alguna cosa sobre la seva mare i volia compartir-ho amb mi donaria el meu correu a les mestres i que elles ja li donarien, però que no era cap obligació, només per si en tenia ganes i ens vam tornar a abraçar.
No m’ha arribat cap correu, però qui sap si algun dia necessitarà o gosarà parlar d’un tema tan dolorós i tan íntim amb un gairebé desconegut.
Però encara quedava un altre personatge en aquesta història, un secundari de luxe com es diu en el món del cine. Un company seu, quan ens acomiadàvem, va dir: no pateixis, Jaume, en Tal i no ens hem fet molt amics i la meva mare li farà de mare.
Em vaig sentir profundament commogut.
Les criatures sempre ens salven quan gosem mirar l’abisme.