CFA Tramuntana i IE Caritat Serinyana Cap de Creus, per Toni Mata

Que la literatura s’esmuny en tots els racons sense que ens n’adonem, així com l’aire omple fins i tot els calaixos aparentment buits, és un fet en el que quan escrius llibres no hi penses. Un cop editat, cada exemplar de cada obra inicia una mena d’excursió vital a la recerca d’un lector que l’espera. No sabem a on. A la tauleta de nit d’un pis de l’àrea metropolitana de Barcelona. A la biblioteca d’un institut del Ripollès. A un prestatge de moble de menjador d’un apartament d’estiu de Lloret de Mar. Ni idea. La qüestió és que cada llibre trobi, com a mínim, un lector. Sigui on sigui.  I nosaltres, els autors, anem a perseguir alguns d’aquests exemplars escampats gràcies al programa Lletres a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

L’arribada de l’autor a l’aula sempre és estranya. Perquè per als lectors ets un personatge més d’aquella història Coberta de Nascuts s per ser breus, de Toni Matai, inevitablement, hi ha un decalatge entre el que havien imaginat i el que ets. Per a l’autor també és curiós, i bonic, veure la relació que els lectors han establert amb el llibre. Aquesta és la part que més em va interessar de la visita a l’Institut Escola Caritat Serinyana del Cap de Creus de Cadaqués. Què els havia provocat el Nascuts per ser Breus? Què els havia fet pensar? Què s’havien preguntat? On havien patit? S’havien enfadat? S’havien adonat de la meva voluntat d’emmirallar la crueltat del nostre món? Què esperen de la segona part? Les respostes sempre són un regal. I les mirades àvides dels alumnes més tímids! Com m’agrada caçar les mirades i aconseguir que aquestes persones s’espolsin la vergonya d’alçar la veu per parlar en públic. Darrera d’aquestes mirades sempre hi ha les idees més lluents, però cal picar pedra per extreure-les. Per sort hi ha mestres com la Sònia. O com la Roser, que va ser qui va demanar la meva visita per la seva aula, al CFA Tramunta.

Aquí la cosa és diferent. No parlem de lectors adolescents sinó d’adults. No parlem d’un institut sinó d’un centre de formació dins la presó de Puig de les Basses. I tampoc parlàvem d’una distopia com el Nascuts, sinó d’un llibre de contes d’humor que vaig escriure fa més d’una dècada: Moments poc estel·lars de la humanitat. És un llibre d’ucronies, parodiant el famós llibre d’Zweig, on en 14 miniatures històriques jugo amb el què hauria passat si… de diverses anècdotes històriques. Quantes vegades aquells presos deuen haver imaginat ucronies sobre les seves pròpies vides? Si ho fem els que no hem acabat a la presó, imagineu-vos ells!

Parlar de literatura i humor en aquell lloc va ser molt reconfortant per a mi. Tirant d’idees manides permeteu-me assaborir la llibertat que sento quan llegeixo algun llibre que m’atrapa. Sento aquesta llibertat quan viatjo en tren, quan llegeixo al llit o en el minúscul lavabo de l’apartament que vam llogar aquest estiu. Tant se val on estiguis, si el llibre t’agrada t’escapes amb ell i t’oblides si estàs dins o fora, aquí o allà. Almenys a mi em passa.

Mai abans havia estat en una presó. Tothom que hi vaig trobar va resultar ser maquíssim, cosa que fa certa feredat. La barrera entre dins i fora es difumina, però avances per passadissos llarguíssims, il·luminats amb llums blanques, que sempre acaben amb portes automàtiques amb vidres blindats. Un passadís rere un altre, un mòdul rere l’altre. Tots iguals, provocant una desorientació absoluta. I entremig, el somriure net de la Roser, contenta de fer activitats amb els seus alumnes. I els alumnes, els presos, xerrant de literatura i d’humor. De Sharpe, de Wodehouse, de Waugh, d’ucronies, distopies i tele. De The Century of the self i d’Zweig. De Mafalda i de Palahniuk.

En vaig marxar sorprès de com els llibres s’escolen a qualsevol lloc i de com, talment com un mikado amb la vostra essència preferida, són capaços de canviar l’ambient d’una sala per fer-la més agradable. És estrany i curiós, però passa.

Toni Mata