Recital de dones poetes en veu alta

En aquest recital podem viure diferents tarannàs de poetes catalanes. Hi ha una part de poetes vives que encara poden seguir publicant i una segona part amb les nostres clàssiques que ja no hi són. He fet la sessió  en un centre de formació d’adults amb uns 10-12 alumnes a l’aula d’edats d’entre 18 i 50.

Avui ha estat un dia “Màgic màgic”. Necessito dir-ho dues vegades, amb l’adjectiu màgic adjectivat per la repetició de l’adjectiu. Quin plaer tan gran!

Avui les persones assistents han vibrat fortament durant tots els segons del recital. Ni un segon de desconcentració ni de baixada d’intensitat. Han plorat,  els homes també ploren, visca!, han rigut, han saltat d’alegria, han parlat espontàniament després d’un poema perquè els sortia del cor (quina emoció tan gran quan passa això, quan la interpretació del text els aixeca de la cadira ), han fet sons expressius d’Alça que fort (per exemple, en els poemes de la Dolors Miquel…). No tinc paraules ni prou espai per descriure cada reacció sàvia, viva, espontània, apassionada durant el recital.

I el que em feia més il·lusió era que les reaccions es donaven tant en els més joves com en els més grans. Jo he sigut immensament feliç, perquè avui ha passat allò que ens agrada tant als que fem teatre que és tenir un públic espontani, sense fre, vivint amb tu els poemes.

Felicito la Sílvia,  professora de literatura catalana, per estimar la paraula i a tot l’alumnat.  Després, celebraven que la Verónica ha acabat l’Eso i és un moment important per ella i per tota la seva ètnia gitana demostrant que les dones que no van estudiar poden fer-ho ara.

I avui ens hem sentit totes i tots que som d’estirp romeva, com la Maria Mercè Marçal. Ens hem donat permís per plorar, per riure, per apassionar-nos, per sentir el silenci dins nostre, per estimar,… La Joana Raspall, si ens hagués vist, estaria contenta, perquè hem seguit fil per randa les seves “normes” de vida, i la Maria Antònia Salvà ens portaria unes figues seques del terrat, agraïda, i totes les altres somriurien felices.

Ara, pel recital, ja no porto els instruments, perquè he anat creant uns diàlegs i comentaris entre els poemes que fan que l’atenció sigui cada cop més gran. I estic contenta amb el canvi.

Em sento molt honorada i contenta de poder fer el recital Dones Poetes en Veu Alta, gràcies, sobretot, a la Institució de les lletres catalanes. Gaudi immens!

I després he rebut un WhatsApp de la professora que deia: “Que bé que la poesia pugui arribar a tothom… Encara que no coneguessin moltes paraules, entenien el poema gràcies a la teva veu, a la teva lectura… Molt contenta d’haver viscut aquest moment de màgia”

Jo també! Molt contenta! Gràcies, Vida!!

Moltes gràcies, Professorat!  Moltes gràcies, Alumnes! Moltes gràcies, Poetes Catalanes!

Moltes gracies, ILC!