Som a Porrera, petit poble de la comarca del Priorat de menys de cinc-cents habitants i al qual s’hi arriba expressament per uns revolts envoltats de vinya. A la seva escola, Rossend Giol, els 11 alumnes que acull en total em reben amb alegria.  Avui és un dia especial per vàries raons: s’acaba el trimestre, amb l’inici de les esperades vacances de Setmana Santa i, com ja es tradició, es trobaran les tres escoles que integren la zer del Baix Priorat: això vol dir la del Masroig, la de Bellmunt del Priorat i la de Porrera, que en aquesta ocasió farà d’amfitriona. Per a l’ocasió d’avui, l’equip directiu ha pensat una activitat literària i alhora artística; una trobada amb l’escriptora d’un conte que té molt a veure amb el territori que els envolta. L’escriptora soc jo, i el conte, “El raïm inquiet”, publicat per Arola editors, que explica a través d’un gotim impacient tot el procés i aventura de convertir-se en vi.

Una petita i entusiasta comitiva es dirigeix a l’entrada del poble per esperar els visitants. Al cap d’una estona, ja hi són tots: petits i grans, i dels tres centres reunits, no superen la cinquantena. El primer que fan és una gran rotllana en què s’agafen de les mans. No es veuen des de finals d’any i es nota l’excitació de la retrobada. Després d’esmorzar al tranquil i assolellat pati de l’escola, els dividim en dos grups: infantil i cicle inicial per una banda; mitjà i superior per l’altra. Malgrat que no van a la mateixa escola ni classe,  cada grup fluirà com si fos habitual. Els infants s’escolten i respecten, s’han dividit les preguntes i, de mica en mica, me les van fent. Parlo de l’ofici, del procés creatiu del conte, i del contingut de la història.

Poc s’imaginen aquests infants que la idea i la documentació per al conte que els explico neix justament de la seva terra! D’aquesta comarca preciosa dedicada a fer uns dels nostres vins més valorats. Aquesta proximitat els connecta, de la mateixa manera que ho fa la ficció que fa parlar als diversos elements que apareixen dibuixats al llibre (les il·lustracions meravelloses de la Cristina Caupena): els nens i nenes veuen que el conte els parla d’allò que els envolta i que forma part de la seva quotidianitat – la vinya, el celler, el producte…- però, com a infants que són, es deixen captivar pels elements més imaginatius; el Raïm que parla, la Premsa que respon, els Llevats que es fan els fatxendes…

Mentre un grup assisteix a la sessió, l’altre s’entreté dibuixant i pintant els diferents personatges del conte. Entre petits i grans imaginaran i personalitzaran també tots els elements que intervenen al procés de la verema, i en sortirà així un gran mural que penjaran al pati. El matí passa ràpid i les emocions fan venir gana. Així, com qui no vola cosa, arriba el moment d’obrir les carmanyoles. Moment també d’acomiadar-me i de donar la benvinguda al grup musical que clourà la jornada amb un gran fi de festa com l’ocasió es mereix.

Me’n torno cap a casa amb el sentiment de tancar un cercle; allà on va néixer la llavor del conte, ara hi ha retornat amb el fruit. Però, sobretot, me’n torno amb el goig d’haver-me apropat a una realitat escolar que no és la meva habitual. Visitar una Zer i submergir-se a l’escola rural  és una experiència enriquidora i lluminosa, de la qual sens dubte se’n poden treure un munt d’aprenentatges!

Elisenda Guiu

Aquest any vaig rebre la grata sorpresa que una de les escoles que havia sol·licitat la meva visita com a escriptora era Les Savines, de Cervera. Feia anys que tenia ganes de tornar a la capital de la Segarra i aquesta ocasió fortuïta em servia d’excusa per posar-hi remei. Aquest és per a mi un dels al·licients afegits a la proposta del programa que ens ocupa; recórrer territori, conèixer altres indrets i realitats. Així doncs, vaig aprofitar la visita escolar per revisitar la ciutat i els seus voltants, tan atractius i encantadors en plena primavera.

En arribar a l’escola, em vaig trobar un motivat curs de quart amb les parets vestides literalment de territori; un mapa de comarca i uns trets distintius ben destacats. L’alumnat me’n va parlar amb fermesa, sabien què respondre de la seva terra i ho feien amb orgull. En aquest context, vaig aprofitar per explicar-los per què havia escrit jo, que vinc de terra de vinyes, un conte que explica com es fa el vi, o un altre sobre unes criatures del mar, com el que tinc la sort de contemplar tot just sortint de casa. I així va fluir la conversa, tan natural, tan espontània i tan valuosa, sobre tot allò que ens uneix, que ens arrela i que ens fa ser qui som, i sobre la necessitat de transmetre-ho, gairebé de forma inconscient, amb allò que escrivim i creem.

El power point que havia preparat per a l’ocasió també el vam poder comentar… Que no fos dit. Però me’n vaig anar amb la sensació que el més autèntic d’aquell matí no sortia al guió.

Imatge de capçalera: Sílvia Trepat