“Ets ric?”, em pregunta una nena de deu anys després de xerrar una estona sobre un dels meus llibres. La mestra es posa vermella i em llança una mirada nerviosa per veure com m’he pres la pregunta. Jo somric i li demano que m’expliqui què vol dir, per ella, ser ric. “Que dins de casa teva hi hagi escales”, em respon.

Fa anys que faig xerrades a escoles, biblioteques i llibreries i, des del primer dia, el que més m’agrada és respondre les preguntes que em fan els nens i nenes. De fet, ja fa temps que per comptes de fer-los una llarga exposició sobre el llibre que han llegit i sobre l’ofici d’escriptor i deixar les preguntes pel final, ho faig al revés: em presento i de seguida demano si algú té una pregunta per trencar el gel. I els deixo ben clar que ho contestaré tot, tant si és sobre el llibre i sobre la feina com si són coses que no hi tenen res a veure. La curiositat dels infants és infinita, i sovint els adults no som capaços ni d’intuir què és el que realment els interessa. Fent-ho així, acabo explicant tot el que volia explicar (parlem dels personatges, dels dubtes que els han quedat després de llegir el llibre, de com és aquesta feina tan estranya que consisteix a seure en una cadira i inventar històries) i també acabo responent un munt de preguntes inesperades. La llibertat de preguntar, que tan sovint els neguem els adults, dona sempre fruits deliciosos.

És veritat que hi ha preguntes recurrents, com quants diners guanyo (pregunta que aprofito per parlar-los del preu del llibre, dels drets d’autor i de la llarga cadena de gent que cal per fer un llibre, des de la primera idea fins a la llibreria o la biblioteca) o d’on trec les idees (aquí aprofito per fer una defensa de la lectura, naturalment!), però sempre hi ha alguna pregunta sorprenent. “La teva família sap que ets escriptor?”, em van preguntar l’altre dia a l’escola Camins de Banyoles un grup de nens i nenes molt desperts i molt atents al que preguntava la resta de companys. O, fins i tot, “Tens pèl al pit?”, em va demanar fa uns dies un nen de nou anys. Suposo que era un tema que en aquell moment el preocupava molt, i el fet que jo, en principi, hagués vingut a parlar del meu llibre, com se sol dir, no el va tallar gens ni mica. Perquè les coses que són importants per a un nen de nou anys també ho han de ser per als adults que té al voltant, i perquè la llibertat de preguntar condueix sovint per camins inesperats.

Oriol Canosa