Era la primera vegada que participava en el programa d’Autors a les Aules i em feia il·lusió que fos al meu poble, a l’Institut de Tecnificació d’Amposta. En arribar m’esperaven el Cap de Departament de Llengua catalana i una professora de català.  Que sigui un institut de tecnificació vol dir que hi ha alumnes tecnificats, és a dir, esportistes d’elit que compaginen uns horaris de classes amb uns horaris d’entrenaments.

A fora, a les deu del matí, cau un xim-xim. Em trobo amb una aula (la de música) plena d’estudiants a pesar que aquell dia molts fan vaga pel 8M (som a divendres 7 de març). Unes quantes ens diuen que han fet vaga però que han vingut igualment a la xerrada. Hi ha alumnes de diverses classes, tots fan quart d’ESO i tots s’han llegit “A casa teníem un himne” (fins i tot, n’han fet un examen).

Els presento un power point més o menys amb la història (molt resumida) de la vida d’una xiqueta del seu poble que va acabar sent el que volia ser de menuda: escriptora. Els explico que el fet que em caigués un diagnòstic de pronòstic incert en l’edat en què es comencen a fer plans de futur em va fer replantejar moltes coses: si la vida m’havia tret una cosa tan important com la salut, què podia jo treure de la vida per compensar aquesta injustícia? Què podia fer per conformar-me?

I llavors, els deia, vaig recordar allò que volia ser quan fos gran i que no explicava mai a ningú perquè quedava mig de flipada, dir que volies ser escriptora amb deu o onze anys. Com aquell qui vol ser futbolista o astronauta. Però ara la vida anava de debò. I el temps que em pensava que seria infinit, de cop se’m presentava com una cosa incerta i una mica urgent (ves a saber com estaré d’aquí a deu anys!, pensava). I totes aquelles coses que creia que ja faria “més endavant”, estaven ara a sobre la taula.

Així que vaig apuntar-me a un taller d’escriptura i ves, em van convidar a quedar-me a escriure a Catorze. Al cap d’un any començava a escriure “Gina” i la resta, com se sol dir quan se vol ser grandiloqüent, és història.

A l’última pàgina de la presentació, els feia jo preguntes a ells: us ha agradat, quin personatge us ha caigut millor, heu rigut gens… Res, com si passés una bola de pols del desert. Es veu que els adolescents si no els preguntes directament, tendeixen a no contestar.  Però llavors, quan vam obrir la tanda de preguntes a tota l’aula, en van fer moltes! No donava a l’abast! Em va sorprendre molt gratament que tinguessin tanta curiositat.

Va sonar l’alarma del canvi d’hora, molt educadament, l’alumnat es va quedar quiet escoltant la meva resposta i, llavors sí, conscient que uns quants anaven a entrenar, d’altres començaven classes (i d’altres, els de la vaga, espero que anessin a manifestar-se) vaig agrair-los l’atenció i la lectura. I tant de bo que continuïn llegint el que més els agradi.

Maria Climent

El treball d’un escriptor és solitari, necessita concentració, i tenim poques ocasions de conèixer el ressò de la nostra obra entre els lectors. De vegades se’ns convida a participar en algun club de lectura o, als qui ens hem endinsat en el gènere de la literatura infantil i juvenil, se’ns demana d’anar a les escoles i als instituts per parlar d’un llibre nostre. Gràcies al programa “Lletres a les aules” de la Institució de les Lletres Catalanes, el passat divendres 23 de febrer de 2024 vaig tenir l’oportunitat de visitar l’escola El Carmel de Barcelona, un centre públic situat al cor del barri que li dona nom. El propòsit de la trobada era xerrar amb els xiquets i les xiquetes que havien llegit Bruna la bruixa i el secret de l’Encantada, un llibre meu publicat per Animallibres. Amb franquesa, aquestes visites em provoquen sempre una miqueta de neguit, i  més en aquest cas que havia de fer un trajecte llarg, des de Catarroja, que és quasi com dir València, fins a Barcelona. De primer el neguit logístic, perquè havia de confiar en RENFE per no arribar tard, i tothom sap que la puntualitat de la companyia ferroviària és d’una inconstància irritant; l’altre neguit és el fet mateix de la trobada: hauran llegit el llibre?, els hi haurà interessat?, s’hi produirà la sintonia?

Normalment, aquestes trobades les faig amb grups d’adolescents, m’escolten més o menys però sé com parlar-hi i ens entenem. Bruna la bruixa i el secret de l’Encantada està destinat als lectors més menuts. Així, doncs, el meu auditori tenia al voltant de vuit anys, una edat que no admet els fingiments.

Aquesta vegada RENFE es va portar bé i això em va permetre arribar d’hora i vaig poder parlar amb el professorat sobre la idiosincràsia dels escolars. Sé per experiència que aquestes trobades funcionen millor si el professorat s’hi implica, si han fet un treball d’animació lectora prèvia i han sabut encendre en els seus alumnes el cuquet de la curiositat. L’entusiasme contagia l’entusiasme, no n’hi ha més. Així que gràcies a Carme, a Sílvia i a Miguel.

Més o menys arraïmats, els seus alumnes van entrar a l’aula que ens havien preparat i vam fer un rogle. Durant una hora llarga vam parlar de Bruna, l’aprenenta de bruixa, del seu amic Miquel i del donyet entremaliat que els acompanya. Volien conèixer el secret de l’Encantada, perquè volien saber com era una fada, o com eren les malifetes de la bubota i els ets i uts de cada personatge. Per descomptat que vam parlar dels missatges de l’obra, cadascun de nosaltres com millor sabíem. Estaven molt interessats a saber com havia fet el llibre, si personalment escrivia tots els exemplars que es venien, i també em van donar notícies dels llibres que ells mateixos havien escrit, folis que enganxaven amb cola, no em va quedar clar el procediment d’impressió, però les preguntes se succeïen a un ritme vertiginós. Molts d’aquests infants, segons em van dir, provenen d’una emigració recent i diversa, i va ser un plaer respondre a les seues preguntes i contemplar les seues cares de satisfacció. És tan bonic veure com s’expressen les emocions i com s’encenen les guspires de la intel·ligència! Al final em van preguntar si me’n recordaria d’ells, i els vaig dir que un escriptor no pot escriure si no s’amara de moments com aquell, de què hem d’escriure sinó del que vivim?, i que per a mi aquella trobada era ja un record inesborrable.

Paqual Alapont

No exagero (gaire) si dic que el que dona més sentit al que escric és precisament conèixer i poder parlar amb els meus lectors més joves (o més petits, en alguns casos). Són lectors atents, agraïts i —el que valoro més— sincers. És el primer que els demano, de seguida que m’hi adreço: que no tinguin pèls a la llengua, que en una aula hi aprenem tots. Escriure és una feina solitària i conèixer qui et llegeix és un luxe, sobretot si aconsegueixes que et diguin realment el que pensen, que no és fàcil. No és fàcil perquè d’entrada ets una desconeguda que se’ls planta al davant i no saben quin peu calces. No és fàcil perquè saben que ets l’autora del que han llegit i això els imposa o els reprimeix, segons com. Els primers minuts són crucials per inspirar-los confiança, que vegin que no mossegues, que ets com ells, o com els seus mestres, més aviat, que has vingut a escoltar-los i a respondre tot el que preguntin. Sempre surto de l’aula satisfeta, fins i tot amb els grups que m’ho posen difícil, perquè sé que algú (a banda de mi!) en traurà profit, d’aquella trobada. De vegades és només un alumne, aquell que no ha dit res durant tota la sessió però que he notat que em mirava i m’escoltava atentament, i que quan ha acabat la xerrada se m’ha acostat i m’ha fet les seves preguntes en la intimitat. De vegades ni tan sols gosa acostar-se’m al final, però jo sempre els detecto, són uns ulls enormes i una posició corporal d’atenció plena.

Aquest any, si em fixo en els centres que he visitat, he de dir que hi ha hagut varietat: des d’escoles amb molts recursos i amb mestres motivadíssims i assortidíssims d’eines fins a escoles més complexes, menys assortides i amb mestres que treuen la motivació d’on no n’hi ha ni en raja, de sota les pedres, si cal. Els mestres són la clau. Ho tinc claríssim de fa anys. Els mestres més que els recursos, però si són mestres motivats i ben formats i a més tenen recursos llavors ja és apoteòsic.

Fa quatre dies que van fer-se públiques unes dades ben preocupants sobre els nivells de comprensió lectora a les escoles. Doncs ho repeteixo: els mestres són la clau. Ho he vist amb els meus ulls. Hi ha criatures, joves, que els únics llibres que veuran, que tocaran, que llegiran, són els de l’escola, l’institut. La seva situació familiar, econòmica, social els allunya dels llibres. El centre educatiu és la seva única oportunitat de contacte no amb els llibres sinó amb la cultura. Hi posem tots els recursos?

Acabo amb un exemple concret: l’escola Remolins, de Tortosa. Escola pública. Recursos justos. El perfil de l’alumnat és el que us deia al paràgraf anterior. Hi he passat un matí, amb els alumnes de cinquè i sisè de Primària. I amb els seus mestres. De les millors experiències del curs, perquè veus que l’únic que cal és un llibre i un bon mestre. Vam fer la xerrada a la biblioteca, que just abans que jo hi entrés era plena de mares d’alumnes, la majoria abillades amb hijabs. La biblioteca de la Remolins era un espai petit, poc assortit si la comparem amb segons quins centres, però viu i aprofitat al màxim. I això es nota quan parles amb els alumnes, perquè, com deia al principi, són sincers. Els nois i noies de la Remolins m’ho van dir tot en dues hores, fins i tot els que no van parlar. Ells sols ja donen sentit a tots els viatges en tren, retards i maldecaps d’aquest curs que acabo amb la satisfacció d’haver donat tot el que he pogut a totes les aules que he visitat, fins i tot quan la sessió no ha acabat amb la signatura d’exemplars de rigor perquè els llibres eren socialitzats, ho he de dir.

Així que només em queda dir: gràcies i, sobretot, fins al curs que ve!

Tina Vallès

Recentment vaig visitar els centres educatius de Roc Llop a Miravet i l’Antoni Nat de Benissanet: conec bé les poblacions. Malgrat visc a Barcelona soc nascut a Reus i sempre he tingut tirada cap a la Ribera d’Ebre. A Miravet hi tinc amics terrissaires: els Avante, set generacions fent feina artesana i altament creativa.

La visita als dos centres em va permetre descobrir una sèrie de fets que vull compartir amb el lector:

1. La directora del centre Antoni Nat de Benissanet, l’entusiasta Maria Lourdes Solé, em confessava que molts creadors es neguen a visitar-los, per llunyania. Crec que cal trencar una llança a favor d’aquests centres que quan s’allunyen de la capital del país es diria que no existeixen. Per tant, escriptors i escriptores, us donaré ara algunes raons perquè no us hi negueu.
2. Els infants lectors de poblacions petites a l’àmbit rural i en zona de muntanya són, ras i curt, més feliços. Possiblement estan més desestressats, gaudeixen d’una vida més tranquil·la, tenen encara places i carrers per on jugar allunyats del trànsit, tenen un concepte més intens de l’amistat i, sobretot, envoltats per un paisatge corprenedor, obert als quatre punts cardinals, NO necessiten allunyar-se de la seva quotidianitat per enfonsar-se als mòbils. L’addicció que he vist en moltes altres aules no existeix a les poblacions d’àmbit rural (en tinc altres exemples). Per què una dependència irreal i líquida si l’entorn els ofereix molt més del que pot encabir-se en una migrada pantalla de mòbil?
3. Els lectors, en el meu cas, varen treballar una sèrie de murals i materials escolars que giraven entorn de la figura de Ningú, el meu estimat zombi i que exposaren amb orgull als vestíbuls dels centres.
4. Si els visiteu de matí tampoc faltarà el vostre esmorzar, ofert de manera generosa, on no mancaran els pastissets i altres creacions culinàries de la Ribera d’Ebre. I servit en plats i gots dels terrissaires de la zona.
5. I en sortir, encara que sigui en homenatge a Jesús Moncada, feu el pas de barca a Miravet i visiteu alguns terrissaires, si abans no us han obsequiat al centre amb un plat o un got, que tot pot ser entre aquelles ànimes generoses i agraïdes. Jo vaig endur-me’n una col·lecció de plats i gots del Jordi Avante que a tothom enlluerna.

Per enllestir aquesta breu crònica, aneu al sud on us rebran amb els braços oberts i l’agraïment als llavis. I els lectors se us faran necessaris: us rebran com a una estrella.

I tot això us ho perdreu?

Jordi Folck

Em va agradar moltíssim d’anar a l’escola de Vila-roja de Girona, que és a tocar de casa però que sembla que sigui molt lluny.  L’escola és situada en un dels barris que anomenen, per dir-ho suaument, difícils. Sortosament, per sobre de qualsevol etiqueta i prejudici, l’escola fa camí trepitjant unes llambordes que van cap al futur.

L’espai on vam fer la trobada es diu Escenari Safilache. El primer que fas és preguntar què vol dir, i quan els nens t’ho expliquen t’adones de la importància que té: el nom, escollit democràticament pels alumnes i l’equip docent, posa en valor la cultura del centre i la seva comunitat: ‘Safi’ vol dir ‘Prou’ en bereber i ‘Lache’ significa ‘Vergonya’ en caló. És a dir: prou vergonya! Parlem! En català, per descomptat, però també en bereber i en caló. No cal dir que tots els alumnes pertanyen a una d’aquestes dues comunitats, i que el català és per a ells una llengua que usen i senten quasi   exclusivament a l’escola. Van estar atents i encuriosits, i van mostrar molt poca vergonya!

L’escola Vila-roja  forma  part del projecte Escoles Tàndem, com les altres dues del sector est de la ciutat -l’Escola Font de la Pólvora i Escola Sagrada Família. El projecte parteix d’una metodologia innovadora que vol transformar l’educació a partir de les arts. Hi participen Temporada Alta, la Fundació Ciutat invisible, la Fundació Girona Est i la Fundació Catalunya La Pedrera. L’enhorabona més sincera.

Maria Mercè Roca

Un dia radiant de maig, calor d’estiu amb flaire de vacances. He baixat a Barberà del Vallès amb transport públic i  això m’ha permès travessar un poble que només coneixia de nom. Des de l’estació fins a l’escola és un passeig de vint minuts. He passat  pel costat del Teatre Municipal  Cooperativa, que ocupa el lloc  de l’antiga i popular Cooperativa. He enfilat el carrer Nemesi Valls i el google m’informa que el nom correspon a un personatge que va ser jutge de la ciutat i un dels fundadors de La Cooperativa (agrícola) que va néixer a  principis de segle XX, un centre d’activitat econòmica,  social,  cultural i  festiva.

L’escola queda una mica apartada i està situada al costat de l’Institut; darrere els dos edificis  hi ha camps i bosc, que el seu nom sigui Escola del Bosc, li escau a la perfecció. Tot just entrar a l’edifici  retrocedeixo fins als anys vuitanta, quan estudiava català a l’Escola Catalunya de Sabadell. El disseny de l’edifici és idèntic, una gran claraboia zenital que dóna llum interior i les aules estan distribuïdes al voltant de passadissos oberts al hall.  La conserge em rep i em porta fins a la classe de sisè A.

Hi ha programades tres xerrades pels tres cursos de  sisè. L’Anna, la Sílvia i la Tina, les tres tutores, han treballat el llibre i  elles  i els alumnes m’esperen.  Tinc per costum fer la xerrada amb un Power Point que m’ajuda a centrar l’explicació, però els alumnes han preparat preguntes i decideixo prescindir del Power. El tema de Palmira i l’efecte crisàlide  és la guerra de Síria vista des de la perspectiva d’una nena de Barcelona. A partir d’un treball  proposat pel Climent, el professor; la protagonista, la Palmira, descobrirà una realitat que ignorava. L’humor  i el drama hi són a parts iguals, la relació de Palmira i la seva germana està plena de situacions divertides, que es contraposa amb la duresa de la vida de  Palmira Bathich, la nena siriana, a qui  la guerra li ha pres la família i tot allò que estima i ara viu en un camp de refugiats al Líban. El relat comença amb una pregunta de la Palmira de Barcelona quan veu, a la televisió, un reportatge sobre els camps de refugiats, i on apareix la Palmira Bathich; i  aleshores, la protagonista es pregunta: I si jo fos ella?

L’hora de durada de la xerrada se’m fa curta, no hi ha res que m’agradi més que reflexionar sobre allò que suggereixen les lectures. Durant tres hores no paro de xerrar, una pregunta s’encadena amb la següent i, d’entre les preguntes n’hi ha algunes de força originals que no m’havien fet mai abans: Què faries si fossis presidenta d’un país? Amb quin escriptor escriuries un llibre? Què fas per promocionar els teus llibres?

L’entusiasme de les mestres per la lectura és directament proporcional a l’interès dels nois per llegir. A L’Escola del Bosc, la llengua castellana és la que impera i intueixo que la feina no és senzilla, tanmateix, els alumnes estan motivats i la il·lusió per rebre’m, preguntar i escoltar és excel·lent.

Les professores m’expliquen que la  lectura del llibre les ha inspirat a fer el mateix treball que el professor de la Palmira; això em demostra que la ficció també pot esdevenir realitat. Després de les tres sessions,  l’Anna  em  dóna unes “cartes” que han escrit els nens i nenes agraint-me la visita. Em fa feliç descobrir que hi ha vocacions literàries, i alguns que no llegien massa han afirmat que,  a partir d’ara,  ho faran una mica més, ja que s’han adonat de la importància de la lectura.

Un llibre no acaba d’existir fins que no ha estat llegit; les tutores i els nens i nenes de l’Escola del Bosc han fet possible que  Palmira i l’efecte crisàlide surti de les pàgines impreses i esdevingui vivència i reflexió.

Ha estat un gran plaer compartir el matí amb tots vosaltres, Escola del bosc!

Gisela Pou