Recentment vaig visitar els centres educatius de Roc Llop a Miravet i l’Antoni Nat de Benissanet: conec bé les poblacions. Malgrat visc a Barcelona soc nascut a Reus i sempre he tingut tirada cap a la Ribera d’Ebre. A Miravet hi tinc amics terrissaires: els Avante, set generacions fent feina artesana i altament creativa.

La visita als dos centres em va permetre descobrir una sèrie de fets que vull compartir amb el lector:

1. La directora del centre Antoni Nat de Benissanet, l’entusiasta Maria Lourdes Solé, em confessava que molts creadors es neguen a visitar-los, per llunyania. Crec que cal trencar una llança a favor d’aquests centres que quan s’allunyen de la capital del país es diria que no existeixen. Per tant, escriptors i escriptores, us donaré ara algunes raons perquè no us hi negueu.
2. Els infants lectors de poblacions petites a l’àmbit rural i en zona de muntanya són, ras i curt, més feliços. Possiblement estan més desestressats, gaudeixen d’una vida més tranquil·la, tenen encara places i carrers per on jugar allunyats del trànsit, tenen un concepte més intens de l’amistat i, sobretot, envoltats per un paisatge corprenedor, obert als quatre punts cardinals, NO necessiten allunyar-se de la seva quotidianitat per enfonsar-se als mòbils. L’addicció que he vist en moltes altres aules no existeix a les poblacions d’àmbit rural (en tinc altres exemples). Per què una dependència irreal i líquida si l’entorn els ofereix molt més del que pot encabir-se en una migrada pantalla de mòbil?
3. Els lectors, en el meu cas, varen treballar una sèrie de murals i materials escolars que giraven entorn de la figura de Ningú, el meu estimat zombi i que exposaren amb orgull als vestíbuls dels centres.
4. Si els visiteu de matí tampoc faltarà el vostre esmorzar, ofert de manera generosa, on no mancaran els pastissets i altres creacions culinàries de la Ribera d’Ebre. I servit en plats i gots dels terrissaires de la zona.
5. I en sortir, encara que sigui en homenatge a Jesús Moncada, feu el pas de barca a Miravet i visiteu alguns terrissaires, si abans no us han obsequiat al centre amb un plat o un got, que tot pot ser entre aquelles ànimes generoses i agraïdes. Jo vaig endur-me’n una col·lecció de plats i gots del Jordi Avante que a tothom enlluerna.

Per enllestir aquesta breu crònica, aneu al sud on us rebran amb els braços oberts i l’agraïment als llavis. I els lectors se us faran necessaris: us rebran com a una estrella.

I tot això us ho perdreu?

Jordi Folck

Em va agradar moltíssim d’anar a l’escola de Vila-roja de Girona, que és a tocar de casa però que sembla que sigui molt lluny.  L’escola és situada en un dels barris que anomenen, per dir-ho suaument, difícils. Sortosament, per sobre de qualsevol etiqueta i prejudici, l’escola fa camí trepitjant unes llambordes que van cap al futur.

L’espai on vam fer la trobada es diu Escenari Safilache. El primer que fas és preguntar què vol dir, i quan els nens t’ho expliquen t’adones de la importància que té: el nom, escollit democràticament pels alumnes i l’equip docent, posa en valor la cultura del centre i la seva comunitat: ‘Safi’ vol dir ‘Prou’ en bereber i ‘Lache’ significa ‘Vergonya’ en caló. És a dir: prou vergonya! Parlem! En català, per descomptat, però també en bereber i en caló. No cal dir que tots els alumnes pertanyen a una d’aquestes dues comunitats, i que el català és per a ells una llengua que usen i senten quasi   exclusivament a l’escola. Van estar atents i encuriosits, i van mostrar molt poca vergonya!

L’escola Vila-roja  forma  part del projecte Escoles Tàndem, com les altres dues del sector est de la ciutat -l’Escola Font de la Pólvora i Escola Sagrada Família. El projecte parteix d’una metodologia innovadora que vol transformar l’educació a partir de les arts. Hi participen Temporada Alta, la Fundació Ciutat invisible, la Fundació Girona Est i la Fundació Catalunya La Pedrera. L’enhorabona més sincera.

Maria Mercè Roca

Un dia radiant de maig, calor d’estiu amb flaire de vacances. He baixat a Barberà del Vallès amb transport públic i  això m’ha permès travessar un poble que només coneixia de nom. Des de l’estació fins a l’escola és un passeig de vint minuts. He passat  pel costat del Teatre Municipal  Cooperativa, que ocupa el lloc  de l’antiga i popular Cooperativa. He enfilat el carrer Nemesi Valls i el google m’informa que el nom correspon a un personatge que va ser jutge de la ciutat i un dels fundadors de La Cooperativa (agrícola) que va néixer a  principis de segle XX, un centre d’activitat econòmica,  social,  cultural i  festiva.

L’escola queda una mica apartada i està situada al costat de l’Institut; darrere els dos edificis  hi ha camps i bosc, que el seu nom sigui Escola del Bosc, li escau a la perfecció. Tot just entrar a l’edifici  retrocedeixo fins als anys vuitanta, quan estudiava català a l’Escola Catalunya de Sabadell. El disseny de l’edifici és idèntic, una gran claraboia zenital que dóna llum interior i les aules estan distribuïdes al voltant de passadissos oberts al hall.  La conserge em rep i em porta fins a la classe de sisè A.

Hi ha programades tres xerrades pels tres cursos de  sisè. L’Anna, la Sílvia i la Tina, les tres tutores, han treballat el llibre i  elles  i els alumnes m’esperen.  Tinc per costum fer la xerrada amb un Power Point que m’ajuda a centrar l’explicació, però els alumnes han preparat preguntes i decideixo prescindir del Power. El tema de Palmira i l’efecte crisàlide  és la guerra de Síria vista des de la perspectiva d’una nena de Barcelona. A partir d’un treball  proposat pel Climent, el professor; la protagonista, la Palmira, descobrirà una realitat que ignorava. L’humor  i el drama hi són a parts iguals, la relació de Palmira i la seva germana està plena de situacions divertides, que es contraposa amb la duresa de la vida de  Palmira Bathich, la nena siriana, a qui  la guerra li ha pres la família i tot allò que estima i ara viu en un camp de refugiats al Líban. El relat comença amb una pregunta de la Palmira de Barcelona quan veu, a la televisió, un reportatge sobre els camps de refugiats, i on apareix la Palmira Bathich; i  aleshores, la protagonista es pregunta: I si jo fos ella?

L’hora de durada de la xerrada se’m fa curta, no hi ha res que m’agradi més que reflexionar sobre allò que suggereixen les lectures. Durant tres hores no paro de xerrar, una pregunta s’encadena amb la següent i, d’entre les preguntes n’hi ha algunes de força originals que no m’havien fet mai abans: Què faries si fossis presidenta d’un país? Amb quin escriptor escriuries un llibre? Què fas per promocionar els teus llibres?

L’entusiasme de les mestres per la lectura és directament proporcional a l’interès dels nois per llegir. A L’Escola del Bosc, la llengua castellana és la que impera i intueixo que la feina no és senzilla, tanmateix, els alumnes estan motivats i la il·lusió per rebre’m, preguntar i escoltar és excel·lent.

Les professores m’expliquen que la  lectura del llibre les ha inspirat a fer el mateix treball que el professor de la Palmira; això em demostra que la ficció també pot esdevenir realitat. Després de les tres sessions,  l’Anna  em  dóna unes “cartes” que han escrit els nens i nenes agraint-me la visita. Em fa feliç descobrir que hi ha vocacions literàries, i alguns que no llegien massa han afirmat que,  a partir d’ara,  ho faran una mica més, ja que s’han adonat de la importància de la lectura.

Un llibre no acaba d’existir fins que no ha estat llegit; les tutores i els nens i nenes de l’Escola del Bosc han fet possible que  Palmira i l’efecte crisàlide surti de les pàgines impreses i esdevingui vivència i reflexió.

Ha estat un gran plaer compartir el matí amb tots vosaltres, Escola del bosc!

Gisela Pou