Una visita a Copons, per Oriol Canosa

30 abril, 2021 noemmartinezDeixa un comentari

“L’illa de la Paidonèsia”, d’Oriol Canosa. La Galera, 2017

Els últims anys he visitat un munt d’escoles, biblioteques i llibreries i he fet quilòmetres amunt i avall per arribar a tots els racons del país. Però poques vegades he tingut una experiència com aquesta: veure i xerrar amb tots i cadascun dels nens i nenes d’un poble. Reunits en dos grups (de P3 a 1r i de 2n a 6è), hem tingut l’ocasió de xerrar sense mirar el rellotge sobre llibres, il·lustracions i les mil maneres que hi ha d’explicar històries.

Hem començat amb els petits. Asseguts en una rotllana, hem tractat un dels grans temes des que el món és món: d’on surten les històries? Qui se les inventa? I com s’ho fa? Entre tots, ara un ara l’altre, hem descobert com d’un petit detall, d’una idea minúscula, en pot sortir una història fantàstica i plena de màgia. I no hem necessitat gaire cosa, per fer-ho: una cadira amb quatre potes de fusta, quatre potes que, sospitem, quan es fa de nit comencen a moure’s…

Més tard, amb els grans, ens hem reunit per parlar de llibres, en plural. Perquè n’havien llegit un munt, cadascú el que li ha fet més gràcia, i ens els hem explicat els uns als altres i hem parlat d’on surten les idees, de com és la feina d’escriure llibres, de com s’arriba de la idea a l’objecte de paper i de tota la gent que s’hi implica perquè el llibre arribi a les llibreries, les biblioteques i les escoles.

Quan he sortit de l’escola he pres consciència de com un petit grup de mestres, amb la seva empenta i encomanant el seu entusiasme als nens i nenes, havien convertit aquest petit poble de l’Anoia en un cau de lectors. Més enllà dels meus llibres i la meva visita, gràcies a la seva feina diària a Copons no hi queda ningú que pensi que llegir no és una de les coses més fabuloses que es poden fer. I això és tan important…!

Oriol Canosa

Elisenda Guiu visita l’Institut Turó d’en Baldiri de Teià

31 març, 2021 noemmartinezDeixa un comentari

RETORN A LES AULES, AMB GRUPS BOMBOLLA

“Explica’m un conte”, d’Elisenda Guiu. Arola Editors, 2015

Després d’un any de pandèmia i de parada obligatòria per visitar els centres escolars, he retornat puntualment a les aules gràcies al programa oficial Lletres a les aules de la ILC, que ja torna a ser possible. Una represa esperada, m’atreviria a dir, per ambdues bandes: centres docents i escriptors/es. Aquest any, el programa ofereix l’opció de fer la visita presencial o virtual. En el meu cas, de moment les sol·licituds han sigut presencials, fet que celebro ja que la interacció directa amb l’alumnat em sembla un dels al·licients més enriquidors de la proposta. En les visites presencials hi ha, però, una gran novetat: l’aparició dels grups bombolla. En molts casos, els cursos s’han duplicat o triplicat per baixar la ràtio. Això, a efectes pràctics, implica poder adreçar-se a grups més reduïts però alhora repetir la mateixa xerrada, potser fins a tres cops, en un mateix matí.

Així m’ho vaig trobar en la primera visita assignada, en aquesta ocasió a l’Institut Turó d’en Baldiri de Teià, amb un tercer d’ESO triplicat en grups bombolla. Si ja de per si el curs en qüestió m’imposava cert respecte, repetir-hi tres xerrades el feia créixer. D’altra banda, la meva visita estava vinculada a llegir un text teatral, un gènere al qual no estan especialment habituats/es. Conscient del poc costum entre joves de llegir teatre i, fins i tot, d’anar-hi – l’any de confinament tampoc no hi ajudava-, em plantejava com generar-los confiança de bon començament. L’argument de l’obra en qüestió – Explica’m un conte– permetia punts de connexió i, en alguns casos, generar empatia; així doncs vaig partir del contingut per iniciar la sessió. Parlar, comentar, debatre; generar confiança amb un grup de joves a qui veus per primer cop i a qui segurament no tornaràs a veure. Un cop situada, la lectura en veu alta era el següent repte. Posar-se en la pell del personatge, donar-hi entonació, llegir amb fluïdesa. Perdre la vergonya. El fet de poder llegir oralment un text i treure-hi punta amb els personatges ens va donar prou joc per trencar el gel, fer preguntes, parlar de les particularitats de la literatura dramàtica i, en definitiva, que la primera sessió transcorregués àgilment. Així va arribar la segona hora, ja amb la confiança de la classe prèvia, i els punts febles detectats. Curiosament, allò que més havia funcionat en la sessió anterior no necessàriament coincidiria en la següent, i a la inversa: en la següent sessió descobria nous jocs que en l’altra no havia detectat. Cada classe, una realitat. Finalment, va arribar el moment de la tercera i darrera sessió del matí; per aquelles que no hi estem acostumades o que ja de per si tenim la veu una mica perjudicada, l’intensiu es començava a fer notar… Tanmateix, la bona rebuda es va repetir, potser m’atreviria a dir que ja tenia el terreny preparat, tenint en compte que l’alumnat venia del descans del pati i ja havia rebut feedback dels companys/es. M’ho posaven fàcil. I que fos novament un petit grup bombolla, també.

Així vaig acabar la triple sessió, amb aquella sensació de repte superat i d’energia generada. Defensora com soc del fet de llegir el teatre i cultivar-ne l’hàbit, per generar també espectadors/es del present i futur, aquesta triple experiència em va corroborar que la lectura d’un text teatral contemporani és una bona proposta per seguir oferint als centres de secundària. Tant és així, que en sortir de la visita vam acordar repetir un taller semblant amb els de quart. Tal com deia a l’inici, celebro el retorn d’aquesta necessària iniciativa que, com tantes altres coses, la pandèmia havia deixat en pausa.

Elisenda Guiu

Crònica de la visita a l’Institut Escola Corbatera de Montsant, per Noemi Bagés

29 març, 2021 noemmartinezDeixa un comentari

El dimarts 9 de març vaig conduir per un enfilall de corbes, entre l’embassament de Siurana i muntanyes, fins a Cornudella de Montsant, al Priorat. El camí ja em duia tot de records agradables per tantes bones estones passades en aquell trosset de país: gastronomia, activitats a l’aire lliure… Encara no havia visitat, però, el centre educatiu ni coneixia l’alumnat que hi estudia.

En arribar-hi, a mig matí, em van rebre l’Anna (la cap d’estudis) i la Lucia (la professora de llengua que havia tingut la pensada de convidar-me). Sempre és un bon moment, el de la rebuda, però en aquesta ocasió tenia l’afegitó que la Lucia i jo ja ens havíem vist en altres centres i que havia decidit repetir l’experiència.

Els primers amb qui vaig xerrar van ser els nois i noies que havien llegit Rere el mur. Vaig anar a la seva classe i vam parlar sobre el procés de l’escriptura, la descripció de personatges, la tria dels arguments… Em van fer preguntes molt interessants.

La sorpresa del dia va ser que un petit grup d’alumnes que havien llegit I la mort em parlava em demanava si podíem trobar-nos uns minuts. Potser ningú diria que no? Què hi pot haver millor, per a una escriptora, que un grup de lectors i lectores vulguin parlar de l’obra que han llegit? I tant que volia conèixer-los! Els deu minuts es van allargar una hora, en què vam comentar fils argumentals, temes soterrats, punts forts i menys forts de l’obra… Quina anàlisi més profunda que van fer-ne! Com ja els ho vaig fer saber, moments com aquest tanquen el cercle de la creació literària i donen sentit a l’esforç d’escriure.

Una abraçada enorme a l’Anna, la Lucia, i, molt especialment, a l’alumnat que em va fer passar un matí tan especial.

Noemi Bagés

“Palmira i l’efecte Crisàlide”, de Gisela Pou, a l’escola El Castellot

26 març, 2021 noemmartinezDeixa un comentari

“Palmira i l’efecte crisàlide”, de Gisela Pou. Edebé, 2019

Tornar a visitar escoles, tornar a veure els nens cara a cara, encara que sigui amb mascareta i amb distància de seguretat, fa la impressió que hem tornat a la normalitat. Arribo a Castellví tres quarts d’hora abans del previst; passejo i veig, damunt d’un penya-segat, l’antic castell del poble, tothom el coneix com El Castellot, i el castell ha donat nom a l’escola. Només d’entrar a l’edifici es respira tranquil·litat, un lloc acollidor on la vida passa sense pressa.

L’August Garcia, el tutor de sisè que fa de professor de tot –a excepció d’anglès i educació física- al grup bombolla de sisè, em rep i anem a classe. Normalment porto un Power per explicar tot el que vull dir, però aquesta vegada no ha calgut, els nois han fet un interessant treball del llibre i tenien moltes preguntes preparades. Tot plegat estava tan ben organitzat que ha estat una delícia. D’una pegunta a l’altra he exposat el perquè d’aquesta història, com construeixo els personatges, com a partir del tema i els personatges s’arriba a l’argument. Palmira i l’efecte crisàlide va sorgir d’una pregunta que es fa la protagonista ¿I si la Palmira Bathich fos jo? La premisa de la història era fer empatitzar una nena que viu còmodament a Barcelona amb els nens que viuen sota els horrors d’una guerra inexplicable. Ha estat impressionant com els Pigtown –que és com s’anomena la classe de sisè— del Castellot, han sabut treure suc de la història, han anat més enllà de l’argument i han reflexionat sobre els enfrontaments dels homes pel poder. El difícil equilibri entre tragèdia i humor plana per damunt tot el llibre, alguns s’han divertit per la relació de la Palmira amb la germana i el seu ex-amic; d’altres han explicat que posar-se en la pell de la nena Siriana ha estat dur. També hem analitzat el fet que la protagonista, després d’aconseguir el seu propòsit i donar refugi als nens orfes de la guerra, no es converteix en cap heroïna sinó tot el contrari, que cedeix el protagonisme als altres. Els nois i noies s’han interessat pel fet d’escriure i m’han demanat quins llibres els recomanaria per llegir.

L’August i tots Els Pigtown han fet un remarcable treball del llibre i m’han entregat un dossier on analitzaven la novel·la capítol per capítol. L’August, a més de fer-los estimar la lectura, els ajuda a reflexionar i obrir els ulls cap a un món que cada vegada és més complex. Per acabar, cada nen m’ha regalat una flor –una gerbera- que duia penjada una targeta on explicava què li havia agradat especialment de la novel·la. Les flors duraran uns dies a l’ampit de la finestra de casa meva, però les seves paraules m’acompanyaran per sempre!

Ha estat una visita inoblidable. Trobar lectors tan entusiastes és un bon impuls per continuar escrivint. Si totes les escoles fossin com aquesta, sense cap mena de dubte, construirem un món millor.

Gisela Pou

Un selecte públic d’emmascarats a l’Institut de Badalona VII, per Rubèn Montañá

24 març, 202125 març, 2021 noemmartinezDeixa un comentari

“La nena de l’arbre”, de Rubèn Montanyà. La Galera, 2014

Entren a l’aula tots junts, però no amb el mateix rebombori amb què les visites a instituts em tenen acostumat. Arriben mig adormits —és primera hora—, i sota les mascaretes intueixo una vintena llarga de cares rialleres i mirades de curiositat. Com serà fer una xerrada amb un públic selecte d’emmascarats?, em pregunto. La Maria Carme, una de les professores del centre, m’ho comentava fa un moment: “Com que són de primer, ja els he conegut amb mascareta, i alguns no sé quina cara fan quan no la duen; de fet, quan són al pati amb l’entrepà de vegades se m’adrecen i els he de demanar que se la posin per reconèixer-los”. Un parell d’alumnes agosarats em treuen dels meus pensaments: se m’apropen de seguida a fer una encaixada, que esquivo amb un responsable cop de colze. Ets l’autor?, diuen. Sí, sí, ara us ho explico. Fetes les presentacions, a mida que vaig responent preguntes, me n’adono que la cosa rutlla; reaccionen positivament a les meves respostes, riuen bastant els acudits i m’alegren el matí quan s’obliden del full de preguntes que tenien preparades i em comencen a preguntar dubtes espontanis, d’aquells que els han sorgit a mida que parlàvem. Per fi, això ja no és una conferència, és un diàleg, i ben interessant. Ja us tinc, i pel que llegeixo entre línies, el meu llibre us ha interessat. Així doncs, quan arriba la pregunta estrella, que també té la seva explicació estrella, la responc amb més seguretat que les demés. Que per què escric per a joves? Perquè ningú tracta els personatges millor que vosaltres. Perquè només els joves sou capaços de viure el que llegiu d’una manera tan autèntica i visceral. Amb el temps, us en recordareu. Allò que esteu llegint ara ho dureu amb vosaltres per a tota la vida. I, quan marxo de classe, el somriure em vessa de la mascareta, perquè penso que, potser, un dels meus llibres aconseguirà marcar algú com a mi em van marcar les lectures que vaig fer de jove.

Rubèn Montañá

Trepitjar escola, per Jordi Fenosa

22 març, 2021 noemmartinezDeixa un comentari

Feia prop de dos anys de la darrera vegada. Han passat un munt de coses, ja ho sabem i no cal dir-ho més, que ja cansa. El cas és que he tornat a visitar un col·legi, cosa que no feia des de la primavera de 2019.

Ha estat l’escola Joan Maragall, de Rubí, la que m’hi ha convidat. Em retrobo amb el ritual de presentar-me a les tutores, pujar a l’aula, saludar un públic expectant i preparar l’ordinador mentre els sento xiuxiuejar…

Són nens i nenes de quart de primària, i els trobo, encara que m’estigui mal dir-ho, il·lusionats. Tretze, quinze parells d’ulls i una curiositat que no se l’acaben. Han llegit Bilomba la vista!, una novel·la escrita i també il·lustrada per mi, editada per Animallibres. L’han comentat, dibuixat i potser criticat. Ara els toca preguntar-me tot el que els passi pel cap, i ja ho crec que ho fan.

A l’aula del costat hi trobo les mateixes ganes d’aprendre. Ei, cal dir que no hi ha com un bon equip combinat de mestres i bibliotecària per aconseguir aquest ambient!

Només la presència de les mascaretes a les cares de tots els presents diferencia aquesta visita de qualsevol de les dotzenes de visites a escoles que he fet al llarg dels últims cursos. Aquells cursos “d’abans”.

Resulta sorprenent, fins i tot admirable, la paciència i la capacitat d’adaptació que ha demostrat aquesta mainada. No només aquests en concret: segurament tots els nens del món. Han afrontat confinaments, noves obligacions -com les mascaretes, finestres obertes en ple hivern, quarantenes, activitats virtuals…

Amb tot, una nena em sorprèn amb una pregunta que mai m’havien fet abans en una aula: em demana “què et fa por”. Sí, tenim por, no cal negar-ho. Tots hem passat por, aquestes darrers mesos. Potser ens n’havíem oblidat, en aquest nostre hemisferi nord tan confortable i segur, però la humanitat sempre ha viscut amb por. Sempre.

I avui, tenen por, aquests nens? A mi no m’ho ha semblat, en absolut! Han assimilat les “noves normalitats” com unes més de les moltes novetats que a la seva edat descobreixen contínuament. I endavant, a llegir, a preguntar, a aprendre i a créixer, que és la seva feina.

Jordi Fenosa

Visita a l’escola Cor de Maria de Blanes, per Mar Font

25 febrer, 202125 febrer, 2021 noemmartinezDeixa un comentari

El divendres, cinc de febrer, vaig visitar l’escola Cor de Maria de Blanes. M’hi van acompanyar en Pol i en Lluís, personatges de la meva novel·la Tu voldries ser el meu avi? publicada per l’editorial Animallibres i il·lustrada per Mercè López.

Quan vaig arribar a Blanes ja m’esperaven l’Anna i el David (professora de llengua i cap d’estudis del centre). Em van acollir molt bé i em van ensenyar una bona part de l’escola.

Sempre és satisfactori veure com es potencia la lectura als centres escolars. Des de les lectures a l’aula, la visita d’autors fins a la decoració. Em va cridar l’atenció el passadís de secundària, amb molta presència de llibres i on darrere de portes tan precioses com aquesta, d’una de les classes de primer, ja hi havia un grup esperant-me.

Va quedar palès que l’alumnat de 1r d’ESO són grans lectors i lectores. Ho van demostrar comentant i preguntant sobre l’argument, els espais i el procés d’escriptura de Tu voldries ser el meu avi?

També vam parlar de la creació dels personatges i els vaig proposar una activitat: primer vaig fer un petit modelatge sobre com inventaria un possible avi que s’hagués presentat al càsting que fa el protagonista. Després alguns alumnes de cada classe, voluntàriament, ho van posar en pràctica de forma creativa i enginyosa. Van tenir en compte el que havíem estat comentant i van demostrar rapidesa i molt bona comprensió.

Cap al final de la sessió van participar d’una ludificació (gamificació) encertant tots els enigmes que els vaig presentar dels personatges a partir de la lectura de pistes.

Abans d’acabar vam reservar una estona perquè poguessin fer tot de preguntes molt interessants que havien estat preparant amb les tutores. Per la situació Covid-19 enlloc d’apropar-se per a què els signés cada novel·la, em van reservar una sala i allà, amb en Pol i en Lluís, vam poder dedicar tots els exemplars.