Comença febrer -un mes que no acostuma a fer-se simpàtic- amb una de les meves activitats d’escriptor preferides: la visita a una escola.
A través del programa Autors a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes acudeixo a l’Escola Divina Pastora de Vinallop. El trajecte és breu i conegut, tot just em dona temps a escoltar un parell de comentaris d’una tertúlia radiofònica que m’han fugit de la memòria. Estem al cor de l’hivern, però el migidia és radiant i lluminós, sacsejat pel vent –cap sorpresa vora l’Ebre.
L’escola és molt petita, m’esperen onze alumnes. Onze? Ja recordo de què anava la tertúlia a la ràdio: sobre el Barça –cap sorpresa vora tot.
Davant de la porta, un banc de fusta pintat de verd, amb un cor i un text escrit amb lletra lligada: Banc de l’amistat.
La reixa de la porta sembla tancada, però sols és una aparença; només la cal espényer una mica per a passar. La façana està tota pintada, com de conte, amb un poble que deu representar Vinallop a dalt, i un riu que deu ser l’Ebre, a baix. I un bolet enorme que fa de llar als més petits o als més imaginaris.
Entro sigil·lós, no se sent gaire soroll, cosa rara en una escola, però ja he dit que m’esperaven onze, menys algun que s’ha quedat a casa, com descobreixo després –coses de les quarantenes, suposo.
Em reben les mestres amb amabilitat i un somriure que imagino sota les mascaretes. “Ho tenim tot a punt”, diuen, “t’estan esperant”. Aquest és un dels grans plaers i satisfaccions de ser convidat a una escola: sempre ho tenen tot a punt, sempre t’esperen, i que t’esperin és una petita carícia per a l’ànima.
Estan tots i totes en una aula, en taules en forma de lletra u, i una finestra roman oberta per a la ventilació.
Després de les presentacions, comença l’interrogatori que han preparat. Alguna pregunta és indiscreta, com ara l’edat, però no passa res; els xiquets i els vells s’ho poden permetre.
Han llegit algun dels meus relats, que he seleccionat perquè puguin ser més fàcils a Primària, i un cop més, per enèssima vegada, el conte que més triomfa és Totó, el robot, que una vegada i una altra atrau l’atenció a totes les escoles –a veure si algun editor ho llegeix i m’envia una proposta; no ho dic jo, sinó totes les escoles que he visitat i els ha agradat. I com a gran regal, m’ensenyen les il·lustracions que han fet sobre el conte, i me les emportaria totes –editors, si voleu ja està il·lustrat i tot.
Un parell de xiquets em llegeixen, il·lusionats, els contes que han escrit, amb el seu plantejament, nus i desenllaç, peò sobretot amb missatge.
Com sempre, procuro mostrar-me senzill i proper, i els preparo algun joc per a inventar-nos històries per atzar, o aprenent a mirar el món des d’un altre punt de vista. Ens imaginem un home fet de macarrons, i el poc que duraria a la porta d’una escola a l’hora de dinar.
Per a fer-los partíceps de la meva vida d’escriptor, almenys durant uns moments, comparteixo una primícia, i després d’explicar què vol dir aquesta paraula, els ensenyo la portada del proper llibre que m’acaba d’enviar l’editorial.
I una mare ve a buscar el xiquet, i el temps s’esgota. Em regalen –encara més!- un bloc de notes perquè me’n recordi de l’escola. I me l’enduc: el bloc, i un trosset d’aquesta escola petita i gran alhora.
Jesús M. Tibau
El dimarts 13 d’abril de 2021 vaig visitar l’escola La Noguera de Balaguer. En lloc d’una sola activitat amb tots els alumnes de Cicle Superior junts, com d’altres vegades, enguany, els famosos grups bombolla van fer que les sessions fossin tres. Això sí, tot i fer-les presencials, un positiu el dia abans en un dels grups em va fer viure una situació totalment inesperada, fer una xerrada virtualment des de la classe buida d’aquell grup d’alumnes.
El dimarts 9 de març vaig conduir per un enfilall de corbes, entre l’embassament de Siurana i muntanyes, fins a Cornudella de Montsant, al Priorat. El camí ja em duia tot de records agradables per tantes bones estones passades en aquell trosset de país: gastronomia, activitats a l’aire lliure… Encara no havia visitat, però, el centre educatiu ni coneixia l’alumnat que hi estudia.
modelatge sobre com inventaria un possible avi que s’hagués presentat al càsting que fa el protagonista. Després alguns alumnes de cada classe, voluntàriament, ho van posar en pràctica de forma creativa i enginyosa. Van tenir en compte el que havíem estat comentant i van demostrar rapidesa i molt bona comprensió.
Institució de les Lletres Catalanes 